Fa més de 200 quilòmetres que travessem camins infernals des d'Arequipa, la segona ciutat del Perú (no pels orgullosos arequipeños, per cert, que consideren que la seva blanca i bonica ciutat està molt per sobre de Lima en gairebé tots els aspectes). El viatge ha estat esgotador: carreteres polsoses en un ascens constant fins a cotes de 4.200 metres sobre el nivell del mar, una alçada a la qual els nostres organismes s'han d'anar adaptant lentament per no patir els molestos efectes secundaris del mal d'alçada: vòmits, mal de cap, i complicacions més perilloses. A l'autobús que ens porta des d'Arequipa hi portem una bombona d'oxigen que, per sort, no hem hagut d'utilitzar.

     Seguint la riba del riu Colca, i travessant un seguit de poblets amb evidents seqüeles d'haver patit més d'un i de dos terratrèmols, arribem fins a un mirador que s'enfila per sobre un dels paisatges més impressionants del planeta: el Cañón del Colca, considerat com una de les gorges més profundes de la Terra. Aquest mirador, senyalat amb una gran creu de pedra, i anomenat La Cruz del Cóndor, no és visitat cada any per milers de turistes només per la seva impressionant fondària, sinó per un altre motiu: és un dels últims paradisos del mític còndor dels Andes.

     El còndor dels Andes (Vultur gryphus) és una espècie en perill d'extinció. L'hàbitat del còndor s'estenia antigament per tots els Andes, des de Veneçuela fins a la Tierra del Fuego. Encara que actualment se'l pot trobar al llarg de tota aquesta extensa regió, la seva població ha minvat significativament. Avui en dia el seu hàbitat es limita principalment al nord de Veneçuela i Colòmbia, als penya-segats de Patagònia i a algunes zones del Perú, com aquesta en la qual ens trobem avui.

     Quan arribem al mirador ja fa uns minuts que hem albirat el nostre primer còndor. Se suposa que a aquestes hores del matí els còndors es posen en marxa per començar la seva jornada. Posar-se en marxa significa per aquest ocell aprofitar al màxim les tèrmiques, és a dir, els corrents d'aire ascendent que es formen a les zones muntanyoses. Aquesta tècnica d'ascensió és vital per un ocell que, considerat com l'au terrestre més gran del món (amb una envergadura que pot arribar als tres metres i mig, i un pes d'entre nou i onze quilos), no seria capaç d'aixecar-se de terra per començar a volar. De fet, aquest sistema és tan eficient, que el còndor gairebé no batega les ales durant les moltes hores que pot durar un dels seus vols.

     Intentem buscar un bon lloc d'observació. No és fàcil, donat que hi ha molta gent que intenta el mateix, i l'orografia és una mica perillosa. No hi ha baranes ni res que ens impideixi relliscar i caure rodant per una gorja tres vegades més fonda que el Gran Cañón, la qual cosa no ens fa gaire il·lusió. Al fons de la vall, en forma de "V" molt pronunciada, intuïm més que veiem el recorregut del riu Colca que, uns metres més cap a l'oest, passa per sota del pic Yajirhua i assoleix el seu desnivell més gran: més de 4.000 metres entre el cim i el riu. On som nosaltres deu haver-hi un desnivell de 2.000 metres, que no està gens malament.

     Mentre fem aquests càlculs veiem que algú ens indica, amb el braç estès, un punt darrere els nostres caps. Ens girem i tenim una de les sorpreses de la nostra vida; un enorme còndor passa a poc més de dos metres de nosaltres, donant-nos un gran ensurt. La guia que ens acompanya des d'Arequipa ens ha dit que el còndors tenen per costum empaitar les seves víctimes, volant a prop d'elles per espantar-les i fer-les caure al fons del penya-segat, on no tenen més que anar-les a buscar per menjar-se-les. No està clar si això és del tot cert, perquè està comprovat que els còndors són bàsicament aus rapinyaires, que aprofiten la seva excel·lent visió per buscar les seves preses mortes o agonitzants, i és molt rar que adoptin una conducta activa per caçar-les. De fet, les seves urpes no són tan esmolades com les d'altres rapinyaires i per tant es pot dir que no estan realment adaptats a la caça. Sigui com sigui, ens ha donat la sensació que aquest còndor, que gairebé ens ha fregat amb la punta de les ales, volia fer-nos caure. Diuen que és a causa d'aquesta conducta que aquests ocells s'apropen tant als turistes de la Cruz del Còndor: som el seu gran àpat!

      Aquest exemplar que hem vist tan a prop era un jove, fàcilment distingible pel seu color marronós. Els adults tenen el seu característic plomatge negre, amb una mica de blanc a les ales i un collaret de plomes blanques per sota del seu cap nu. El cap desproveït de plomes és una adaptació per alimentar-se de les carcasses d'animals morts, així eviten que les restes quedin adherides a les plomes, característica que també trobem en algunes aus més properes a nosaltres com els voltors. La pell que queda a la vista és de color vermellós i, curiosament, els ulls dels mascles són grisos mentre que els de les femelles són vermells. Una altra característica que distingeix la femella del mascle és que aquest posseeix una carúncula o prominència carnosa sobre el cap. La funció d'aquesta mena de cresta no es coneix, encara que es creu que pot tenir efectes intimidatoris envers els mascles rivals.

     Un cop recuperats de la impressió que ens ha produït la contemplació tan propera d'aquest ocell, parem atenció perquè al fons de la vall comença a haver-hi moviment. Unes quantes parelles de còndors comencen a pujar en espiral, lentament, des dels seus caus a la roca fins a la nostra alçada, per continuar pujant a una alçada considerable. Encara que els còndors viuen en petits grups familiars, solen formar grups més grans a l'hora de sortir de caça. En aquests moments comptem un grup d'uns dotze exemplars que planegen tranquil·lament guanyant molts metres amb cada gir. Al cap d'una estona els perdem de vista (poden recórrer 300 km. en una jornada), es dirigeixen cap a zones més obertes on els seus extraordinaris ulls els permetran descobrir el seu aliment habitual: cadàvers de conills, esquirols, petits cèrvids, rosegadors i altres mamífers de petit tamany, encara que també poden menjar peixos, llangardaixos i fins i tot insectes. Si van mal dades, poden sobreviure sense menjar una o dues setmanes.

     A l'hora de menjar s'estableix una jerarquia determinada pel sexe i l'edat dels individus. Els més adults (i per tant els més dominants) mengen primer, seguits dels altres mascles adults, els mascles joves i les femelles. Aquest sistema tan poc democràtic ajuda a evitar conflictes entre els diferents components del grup, la qual cosa podria malmetre el seu delicat plomatge que li serveix d'aïllament contra les temperatures extremes dels Andes. És molt estrany trobar comportaments agressius entre els còndors.
Contenplem una parella que realitza un vol nupcial. El mascle persegueix la femella en un joc acrobàtic que ens deixa bocabadats. Hi ha una part del festeig que es realitza a terra, amb el mascle donant passes endavant i endarrere amb les ales esteses, cloquejant i xiulant. Curiosament, els còndors no tenen laringe, i per això no emeten sons i càntics com fan altres espècies. Els nius es troben en els sortints dels penya-segats i la femella hi diposita un únic ou, que tots dos coven per torns. El còndor dels Andes es reprodueix un cop cada dos anys i, si el menjar escasseja, és probable que ni tan sols es reprodueixin fins que el subministre d'aliments estigui assegurat. Si hi ha posta, però l'ou es perd o no arriba a eclosionar, pot haver-hi una altra posta l'any següent. Elspollets neixen després de 54-58 dies, i són totalment nidícoles. No són capaços de volar fins als cinc mesos, encara que fins als set no estan preparats per fer distàncies importants. Continuen depenent dels pares pel que fa al menjar fins que tenen dos anys de vida.
Ja gairebé tots els còndors s'han perdut a l'horitzó. Hem tingut la sort de veure'n uns quants, i de ben a prop. I, juntament amb nosaltres, han vist l'espectacle desenes de persones més. La nostra guia ens ha comentat que mai havia vist tanta gent al mirador com enguany. Això, que pel turisme creixent del Perú és una notícia molt positiva, pot arribar a ser molt preocupant per al protagonista principal d'aquest boom turístic: el còndor andí. Els fums dels autocars, el soroll, les deixalles de milers de persones que trepitgen La Cruz del Còndor any rera any, poden ser la perdició definitiva d'una au que es troba en perill de desaparèixer. Les particulars característiques reproductives ja mencionades no l'afavoreixen gaire. A més, encara que poden viure fins a quaranta anys, no es reprodueixen fins que en tenen sis. Tot plegat fa que la població de còndors no sigui gaire gran en l'actualitat. El còndor està inclòs des de l'any 1975 a l'apèndix I de la llista CITES d'espècies amenaçades.

     Al vespre, els còndors tornaran al Cañón del Colca. Però nosaltres ja no els veurem. Hem seguit el nostre viatge cap a altres indrets dels Andes peruans. Veurem més meravelles de la Natura, això segur, però serà difícil experimentar de nou una sensació tan inoblidable com veure passar tan a prop l'au més gran i una de les més fascinants de la Terra.
 

[Qui sóm?] [l'Aljub] [Reserva Natural] [Fes-tesoci] [Productes del GNF] [Espais naturals propers]   [SetmaNatura] [Concurs de Fotografia] [Publicacions del grup] [links recomanats] [Novetats]  [Tornar a l'ALJUB nº 8]