Un nombrós grup de gent s’aplegava aquell dia a l’estreta plaça de l’Església. En un lloc preeminent, l’Alcalde de Flix, Lluís de Castellví, amb altres membres del consistori, juntament amb el Rector de la Parròquia, mossèn Joan Escoda, els vicaris, i dos joves, un noi i una noia, abillats amb vestits típics. El Rector, després de llegir unes oracions -en llatí-, impartia la benedicció per a tot seguit aspergir aigua beneïda. Acabada la breu cerimònia religiosa, l’Alcalde dirigí a tots els presents unes paraules, fent èmfasi sobre la singularitat d’aquell acte. Quan finalitzà aquest parlament, els dos joves -ell, fill de l’algutzil, el Sr. Bagés, i ella, filla de l’Alcalde- passaren a protagonitzar la part final d’aquell acte. S’avançaren tots dos unes passes respecte del grup principal, i se situaren un davant de l’altre. Sobtadament les notes de la jota ompliren la plaça i immediatament els dos joves començaren a ballar-la, amb els moviments suaus que caracteritzen aquesta dansa a la nostra terra. A l’última part de la jota, ella al davant i ell seguint-la, van fer el tomb al voltant d’allò, que amb tanta solemnitat s’estava celebrant la seva plantació i «inauguració»: la nostra estimada freixa de la placeta1. Passava aquest fet, possiblement, entre els anys 1908-1910.
Des d’aquell mateix instant, la freixa esdevenia un element definidor i característic del nostre paisatge urbà. El pas dels anys, sens dubte, l’ha convertida en un testimoni impassible delsgrans fets que s’han anat succeint al llarg de la major part d’aquest segle XX que ja toca el seu fi, uns fets que en gran part han tingut com a escenari la plaça de l’Església, punt cèntric i neuràlgic de Flix. La freixa ha vist també com aquesta mateixa plaça ha sofert un seguit de canvis al llarg de tots aquests anys: canvis a la façana de l’església, canvis a la casa abadia, canvis en les cases dels veïns, canvis de l’enllumenat, l’enderro-cament de la Casa Oriol, l’estada de l’Escola de les Monges de la Consolació, la construcció del nou edifici de l’Ajuntament, l’efímer «Monumento a los Caídos» -temps durant el qual aquest espai fou conegut com «Plaza de los Mártires»-,… i la mateixa ampliació de la plaça, la qual donades les seves reduïdes dimensions inicials és lògic que fos més coneguda com "la placeta", i hi hagi encara qui l’anomena així. Davant tot aquest seguit de mutacions de l’aspecte general de la Plaça i de la vida dels flixencs durant aquest segle XX, la freixa s’ha mantingut impertorbable, majestuosa, com a guardiana de l’essència del lloc on roman, aliena a tota transformació, per damunt del temps i de l’espai. Símbol vivent de la nostra població, la freixa és també un lloc de reunió, un punt de trobada, de recolliment, de conversa; ¿quants flixencs no han aprofitat la seva ombra protectora per aturar-se un instant a enraonar amb altres veïns, o per a seure’s a l’entranyable banc del si no fos que l’envolta?
És sens dubte la freixa un dels elements més típic que individualitzen Flix, altrament com els perxis, el pas de barca, el castell nou o l’ermita del Remei. ¿Sospitarien els nostres avantpassats quan van plantar-lo, que aquest arbre esdevendria al pas del temps un dels components bàsics de la idiosincràsia i de l’ésser flixenc al segle XX? Tant se val quina sigui la resposta, perquè així ha estat i desitgem que per molt de temps ho segueixi sent, un desig i una afirmació que cobra encara més força quan ja ens trobem a les portes d’un nou segle i d’un nou mil·lenni.
Per molts anys, freixa!
1.- El que s’ha narrat és
una recreació literària, i probablement els fets no es desenvolupessin
exactament tal com s’indica. No obstant, els personatges que s’anomenen,
alguns amb noms i cognoms, i que tenen una part activa en els fets, sí
són reals. El seu coneixement el devem a l’aportació feta
per Josep Maria Barbero de Castellví i de M. del Carme Escrivà
Espelta a qui manifestem el nostre agraïment.
