La creació l’any 1991 del Departament de Medi Ambient de la Generalitat no va suposar només una fita, sinó més aviat un punt de partida, un inici. Catalunya és un país on les inquietuds per la conservació de la natura i el medi ambient han tingut una implantació tan antiga com profunda, recordem sinó el moviment excursionista de finals del XIX i la seva tasca de recerca i conscienciació. Era necessari, però, com a la resta de països de les nostres característiques, que les administracions públiques donessin resposta a aquest sentiment social cada vegada més intens, creant òrgans específics dedicats exclusivament a avançar cap a un equilibri entre desenvolupament i qualitat de vida, cap a aprofitaments sostenibles dels recursos naturals. Malgrat tot el que ja s’havia fet des de l’àmbit de la societat civil, dels municipis i de la pròpia administració de la Generalitat, l’any 91 encara quedava molt per avançar en matèria de diagnosi i legislació ambiental bàsica, de creació de programes i d’actuacions urgents. Per això la tasca del recent estrenat Departament de Medi Ambient fou tan engrescadora per als qui vam tenir la sort de participar-hi.
Dins del Departament, la Direcció General de Patrimoni Natural no va ser una excepció, i podríem qualificar els seus inicis d’una mica «frenètics». Finalització i aprovació del Pla d’Espais d’Interès Natural, PEIN; implementació d’un nou model de gestió d’espais naturals d’especial protecció al Parc Natural de la Garrotxa; disseny d’estratègies per a la connectivitat d’espais naturals; aplicació de l’estratè-gia de Grado de protecció de zones humides; programes i d’actuacions pilot de «descanalització» dura de rius i de recuperació de boscos de ribera; adquisició de sol en espais naturals especialment valuosos, com l’Illa de Buda…
Totes aquestes iniciatives tenien en comú la voluntat de comptar indefugiblement amb la complicitat dels agent territorials implicats, de fet aquesta complicitat era considerada com una necessitat per garantir l’èxit de les actuacions i, en alguns casos, representava l’autèntic objectiu.
Una mirada retrospectiva cap al programa d’actuacions de recuperació de petites zones humides i boscos de ribera, ens fa estar especialment satisfets d’haver-nos imposat aquest condicionant de la «complicitat», no tan sols de les organitzacions conservacionistes, sinó també dels ajuntaments. En molts casos els esforços per apropar criteris entre tècnics municipals, ecologistes, alcaldes i veïns varen constituir l’essència de la feina més que no pas l’aportació de projectes tècnics o el finançament en si.
Fa poc, la revista de Depana dedicava unes pàgines a algunes d’aquestes actuacions i la seva lectura ens omplia de joia en veure que amb posterioritat a l’actuació inicial, la implicació en la gestió del petit espai natural per part de les ONG’s, no unànimament acceptada per cert nou anys enrera, havia donat els seus fruits. Alguns dels inicis varen ser especialment dificultosos, fins i tot durs, i la veritat és que la tasca dels tècnics de la Secció d’Ecologia Aplicada, amb en Francesc Giró al davant, va ser encomiable. Hi va haver, com sempre però, una excepció. Ens referim a Sebes, a Flix.
Quan els amics del Grup de Natura Freixe ens vàreu venir a trobar per tal d’establir una col·laboració que servís per consagrar el caràcter d’Espai Natural Protegit de la zona de Sebes, ja vàrem intuir alguna cosa. Anys després podem afirmar amb rotunditat que l’aportació que des de Medi Ambient es va poder fer va resultar una feina més aviat avorrida, per no dir molt avorrida. Només l'extraordinària qualitat del bosc de ribera, sens dubte un dels més espectaculars de Catalunya, i l’interès educacional, i fins i tot estètic, de donar un tomb per les passeres a través del canyissar i entre els lliris sota els arbres, varen fer que sortíssim una mica de l’avorriment.
El motiu
és ben senzill, a Flix es va donar una conjunció de factors
gairebé impossible de trobar enlloc més:
- Un grup conservacionista amb tant d’entusiasme com rigor científic,
amb implicació en el teixit social de la vila i amb seriositat i
coherència en el seu tracte amb l’administració.
- Un Alcalde i un Ajuntament preocupats de veritat per totes les facetes
del medi ambient, en definitiva per la qualitat de vida dels seus ciutadans,
i amb una gran capacitat de diàleg.
- Unes societats de caçadors i pescadors preocupades pel conjunt
de la natura i pel seu poble, no només per la fauna d’interès
cinegètic o piscícola, també amb molt bona capacitat
de diàleg i plantejaments generosos.
Tothom ho tenia tot clar, tothom parlava amb tothom i s’assolien acords satisfactoris que eren respectats… ningú anteposava interessos particulars als interessos col·lectius… no ens ho podíem creure. En definitiva: un avorriment per a nosaltres i un exemple per a Catalunya sencera. La veritat és que enlloc més es van donar simultàniament tots els trets d’aquesta situació, que per altra banda és la que hauria de ser normal en un país modern.
Esperem
que la conservació, la millora i la divulgació d’aquest valuós
fragment del nostre Patrimoni Natura continuï a Flix anant de la mà
d’aquest altre patrimoni que teniu, i que es manifesta en una convivència
i un civisme exemplars. Per molts anys zona de Sebes! Fins sempre amics
de Flix!
