UNA NOVEL.LA EN DOS TEMPS

L'auteur cultive avec bonheur le genre du roman historique (il a été l’adaptateur de Tirant lo blanc de Martorell et d'Ivanhoé de W. Scott ) Dans son livre, il met en scène, au lendemain de la signature du Traité des Pyrénées ( 1659), deux arrivistes perpignanais: Joan Renart, auteur de comédies et Ramon Trobat, plénipotentiaire du rardinal Mazarir. Monter à Paris leur sera, à l’un et à l’autre, fataL En quelque sorte une variation sur les ''Illusions perdues".

L'auteur ne le cache pas: son roman est le récit d'un double échec et d'une double ambition. L'une littéraire et l'autre politique.
Ainsi J. Renart. C’est un professeur d'université, accro de théâtre français. Il rêve de monter à Paris et de faire un tabac sur les scenes de la nouvelle capitale.
Figurez-vous qu'un beau jour, notre Rastignac perpignanais de la plume découvre que Molière (pas moins !) a copié plusieurs de ses œuvres. Il assiste, vert de rage, et l'ego dans le plus bas étage (un malheur ne venant jamais seul) à la représentation à succés de "ses" pièces par Jean Baptiste Poquelin l usurpateur.
Vous voyez d'ici la couleur. Elle vaut pour le symétrique politique: R Trobat.

Ce roman de 240 pages, perpignano-parisien, à la fois complexe et très arnusant, est structuré en deux parties. La premiere soucieuse de détails historiques (àvérifier par les spécialistes du XVIII siècle). La seconde lâchant la bride à I' imaginaire, comme le bon dieu de la fiction le commande. Le destin individuel des personnages de papier y prévaut (et c'est une excellente chose) sur la histoire collective ou, pire, la leçon d'histoire.

Jordi Tinena sera à Perpignan ce samedi 31 mai pour une séance de signatures à partir de 17 h 30 la "Llibreria catalana", plaoe J. Payra.

És per a mi un honor i una gran satisfacció de poder presentar avui, diada del 14 d'abril, la darrera novel.la de l'amic Jordi Tiñena.
I és també una papereta difícil. I no pas, ni molt menys, perquè la novel.la no m'hagi agradat, que em va agradar molt, de seguida que la vaig començar a llegir em va arrossegar i a mesura que m'endinsava en la seva lectura m'agradava més i més. No pas tampoc perquè no m'agradi l'obra novel.listica de Jordi Tiñena. Al contrari. Recordo que ja fa força temps, quan en Jordi Tiñena es va fer una pàgina Web a l'lnternet, de seguida que la vaig veure li vaig enviar un missatge per dir-li que m'agradava molt com escrivia. Potser el va sorpendre (em va contestar de seguida), perquè potser la gent del ram no tenim costum de comunicar els uns amb els altres (i menys per Internet) per tirar-nos floretes: al contrari, tenim la fama tenebrosa que, entre la gent de la ploma, ens odiem d'una manera cordial, però sagnant No sé quants escriptors t'ho han dit, que els agrades, ben segur que menys dels que ho pensen. Però sé per experiència que aquestes coses plauen, que fan companyia. Que en el marc de la solitud que comporta l'acte d escriure, el contacte amb un lector, amb un col.lega, aquest gest de simpatia de la coincidència, del plaer que algú ha sentit, i t'ho diu, davant de l'obra d'art gestada individualment, justifica l'atreviment d'haver gosat solcar els camins de l'escriptura .
Per què, doncs, hauria de ser una papereta dificil parlar de El comediant de Perpinyà? De dir en públic allò que ja li he dit en privat?
Per moltes coses.
Però sobretot perquè en Jordi Tiñena juga en camp propi, presenta la seva novel.la a casa i la deixa a les meves mans, perquè en faci de padrina. I aixo és un compromís. Perquè la llegireu, perquè us agradarà, i perquè aleshores em podreu passar comptes del que us n'he dit i del que no us n'he dit.
Deia Umberto Eco que quan algú explica una novel.la, aquesta es converteix en una altra novel.la. I, de fet, jo no us podria explicar sinó les meves impressions de lectura, la novel.la que m'he fet jo, arrossegada per aquest comediant que es diu Joan Renart, de Perpinyà, que tempta els camins de la fortuna, endut pel somni de ser artista, artista de la ploma i dels escenaris, que tensa a través del seu periple vital: dues- centes quaranta pàgines de text, l'arc entre la quotidianitat i el desig.
Ja veieu que he començat directament i que ja us parlo de la novel.la. De tota manera les novel.les no s'han d explicar sinó que s'han de llegir. I la crtica, malgrat que tant en Jordi Tinñena com jo la practiquem per qüestions acadèmiques, tot i que els qui només fan crítica diuen que és un acte de creació, que és escriptura creativa, no té res a veure amb aquest plaer voluptuós, gairebé visceral, que podem sentir quan ens deixem lliscar a través de les frases, pàgines endins del text, pels somnis dels personat ges que es van entreteixint amb els nostres somnis, que ens encaren amb nosaltres mateixos i ens fan riure i somniar i de vegades plorar.
El comediant de Perpinyà és una novel.la històrica
Molt sovint s'ha dit que la novel.la històrica és un document Que en realitat tota novel.la és un document històric del seu temps i que a través de les seves pàgines podem trobar les formes de pensar, de viure, els contextos històrics, socials i politics, culturals en definitiva, en què es fonamenta la ficció.
Però jo no hi estic gens d'acord.
Ni tan sols en aquest cas en què el document és tan clar, en què l'autor ha resseguit els episodis que seguiren a la Guerra dels Segadors i, sobretot, les Conseqüències del Tractat dels Pirineus, que annexionava la Catalunya Nord a Franca, amb tot el moviment d'oposició que se'n va seguir.
Les dades polítiques i socials són contrastables amb els fets històrics Alguns noms, sobretot els paisatges, les viles i els camins, són localitzables en els seus referents reals. La novel.la, doncs, pot ser llegida com un document artitzat, una història novel.lada? No, ja us dic que no. La novel.la, fins i tot la novel.la històrica (i potser més aquesta que cap) té la qualitat d enfrontar-nos, des de la fantasia, des del món ficcional instaurat, amb els nostres referents reals: té la facultat de fer-nos interrogar sobre nosaltres mateixos, sobre el context, sobre la vida. La novel.la no ens dóna explicacions, fa que ens les demanem, que les busquem en els altres àmbits: la novel.la tensa la nostra corda vital des del desig, des de l'imaginat, cap al referent, cap allò que configura la nostra vida quotidiana. La novel.la ens allunya i ens retorna. La novel la ens arrossega cap a l'estadi de la fantasia i de l'art i tot seguit ens deixa a peu pla perquè mirem el nostre entorn amb uns altres ullsl perquè poguem diferenciar clarament els diversus nivells de realitat que configuren tots els estrats de la nostra vida. Els diversos nivells que pot arribar a construir el llenguatge, els nivells que ens permeten d'avançar en aquesta via absurda que és el cami de l'ésser humà cap a la mort.

Jordi Tiñena teixeix amb una gran destresa una fantasia amanida en un context històric perfectament identificable al Rosselló i al final de la guerra dels Segadors. La intriga de la novel.la transcorre entre 1659 i 1673, entre Perpinyà i París, entre el Tractat dels Pirineus i la mort de Molière, entre la quotidianitat i el desig. La novel.la parteix de la derrota, una derrota no acceptada que es projecta a nivell personal i col.lectiu i per diversos estadis:
D'und banda la dimensió personal. La tensió entre la vida quotidiana i l'art, que encarna d'una manera magistral en Joan Renart, el "comediant". Per què en dic derrota? Perquè casat i amb una professió (professor), resta derrotat per aquesta doble cadena i, encara, per la seva frustració a l'hora de poder volar arrossegat per mots i cadències com un poeta de debò. Com que és al començament, us en llegiré un bocinet:

"Malgrat que havia somniat enlluernar les muses, havia fracassat del tot en l'intent i s'havia descobert un talent natural ben lluny de muses i versos ben escandits, i ben a prop de la rialla franca i el gest directe. No havia renunciat del tot a l'esperança d'un sonet que el redimís de la seva mediocritat poètica, és clar, però s'havia conformat a fer servir la ploma per escarnir els uns i fer riure els altres".
La dimensió cívica ens mostra encara un altre estadi de derrota: els catalans del Rosselló que han estat venuts als francesos, estadi que s'encarna en un altre personatge que projectarà la dignitat del seu gest i marcarà un dels eixos més profundament morals, més tensos, de la novel.la, que és el notari Martí Renart, oncle del protagonista.
D'aquí arrenquen diversos tipus d'actitud davant la derrota: la negació a col.laborar amb el nou estat de coses, que encarna el notari, o la vella dida Ventura. I a un nivell de referent històric real, els angelets, els guerrillers, amb en Ciset de la Sal al capdavant El pragmatisme de la muller del president del Consell General de la Província del Rosselló, la vigatana Caterina Codolosa, o el mateix Joan Renart, el comediant. La conformitat passiva del poble. O bé la col.laboració estreta amb el govern de Lluís XIV i l'ambició de càrrecs polítics, com és el cas de Josep Trobat o el seu nebot Francesc Codolosa.
Però la derrota afecta també el President del Consell que, malgrat haver guanyat la batalla als catalans amb l'amnexió a Franca, veu com la resistència guerrillera i popular és massa gran: no hi haurà victòria fins que no arrasi 1'oposició.
I des de la derrota, cadascun dels protagonistes, en cadascun dels estadis, es van seguint els diversos camins que els portaran a la superació, que els n'alliberaran. Alguns, a través de la mort; però una mort digníssima. Els altres pel camí de la sang i la traïció, de l'ascensió i la intriga política. Els altres pel camí de la peripècia, el viatge, la transformació, l'aplaudiment.
Penso que un dels plantejaments més atractius de la novel.la és la tensió que es presenta entre la forma de veure el mon i la vida per part del protagonista, el comediant, i del seu oncle i padri, el notari Renart, que a l'inici de la novel.la els porta a discutir èticament, moralment, en diverses ocasions sobre la vida quotidiana i sobre el paper de l'art. El comediant, que defensa la neutralitat de l'art, que vol fer teatre al marge de cap prejudici de tipus polític, ha de veure al llarg de la novel.la com els camins de l'art passen molt sovint per la bossa i que qui té els diners té el poder. Fins i tot quan aconsegueix, finalment, de triomfar representant farses i comèdies en una posada de Lió, va a parar a l'orbita d'un protector burgès. I només un protector, polític, en aquest cas, li obrirà les portes de París. L'art és lliure, pero qui paga decideix.
I, en la línia del debat ètic, potser els artistes, els escriptors, són més responsables que els altres si renumcien al compromís amb la terra i amb la cultura? Si fan veure que l'art pot arribar a ser independent? El comediant, quan justifica al notari que vulgui actuar davant del president del Consell, el qui representa el poder dels francesos a Perpinyà, diu:

"-Vinga home -va insistir-, qualsevol diria! Res no canvia perquè quatre comediants facin riure Trobat i els seus. L'art no coneix fronteres ni sap de rivalitats. Que no ho veieu?"
Però no que no ho veia el notari. I aquesta pregunta retòrica, la seva pròpia afirmació, martellegen les orelles del nebot al llarg de la seva trajectòria vital i, de retop, al lector.

Malgrat el que us pugui semblar pel que us en vaig dient, la novel.la és sovint molt divertida; a voltes tràgica, a voltes còmica. Té el deix amargant de la vida dura de finals del segle disset, de les vicissituds que la gent de la faràndula ha de suportar, pero també tota la seva alegria, el seu desig, la plenitud, la joia de viure dels comediants i els artistes, en tensió constant i contínua amb la transcendència, però obligats a riure i fer riure per sobreviure. Eterns bufons.
Ara em ve a la memòria de quina manera Jordi Tinena incorpora amb un gran encert el període de tres anys en què el protagomsta assaja de convertir-se malgrat el seu entorn i les seves qualitats naturals en un dramaturg "seriós", fent tragèdia. De com assaja de fer el que vol, el que li sembla que és un art elevat i noble. L'art de la Cort. Està molt ben resolt narrativament, el plantejament i la solució d'aquest període d'il.lusions dramatúrgiques. Hi ha escenes divertidíssimes Amargament divertides.

I així com deia que la novel.la tensa el diàleg entre el compromís del notari i la pretesa independència cívica del nebot, que ha escollit els camins de l'art, un i altre camí s'entrecreuen una vegada i una altra, teixexen un ordit ben sòlid d'oposicions binàries al llarg de la novel.la.
Els còmics, com els catalans, a França, són els darrers. Aquesta dualitat és posada a la boca de Rimbaud Peitavi, de Narbona, quan diu a Joan Renart, que se li queixa, en un francès de fort accent català, que envïi els còmics de la seva companyia a dormir a la pallissa:

"-Catalans torracollons, val més que aprengueu aviat que sou els últims. Els ultims francesos, fa? Si al damunt sou comediants, què punyetes us penseu que sou? Mentre els capellans us facin fora dels cementiris, farieu bé de conformar-vos amb un bon paller."
De tota manera m'adono que estic emtrant en massa detalls argumentals i, la novel.la, val la pena llegir-la, perquè jo ara us estic explicant un conte. El meu conte, el que jo he llegit, he somniat que llegia, he entès. I cadascu llegirà el seu i, us ho asseguro, hi sereu feliços perquè aquesta és una novel.la esplèndida.

Només vull afegir que la novel.la està articulada en dues parts. La primera, la més immediata al Tractat dels Pirineus, marca la fase de la derrota i dels desigs. La segona part, que a mi m'agrada especialment, marca l'arrencada del dramaturg, l'acompliment (sempre relatiu) del seu somni. I ens retrata d'una manera esplèndida la vida de les companyies de teatre, les seves vicissituds pels camins, l'èxit i el fracàs, el públic (suposo que, salvant les distàncies, com els més moderns artistes del rock). I els mecenes. I la cort. I el joc d'enginy final, que trobo impagable, el millor de la novel.la, però que no us el puc explicar perquè no seria just.
Així com la primera part marca l'arrencada, dibuixa un marc i unes expectatives, perfila els personatges i els seus somnis, la segona part condueix d'una manera trepidant (tant que se'm fa curta) al desenllaç. Un desenllaç madur i sòlid, encertat, lluny de les dolcors i les tragèdies, a l'alcada del debat ètic i moral que es planteja al llarg de la novel.la.

I encara hi trobareu un llenguatge amè, agradable, uns diàlegs útils i encertats, una contenció sòbria, al servei del ritme sostingut de la novel.la, que no decau en cap moment, ans trena amb habilitat els seus múltiples enforcalls de camí.
Un dels mèrits, ja el podreu trobar només de començar: un mèrit que és recurrent: es tracta del pas imperceptible del general al particular, del món del referent al de la fantasia, que enllaça els diversos estadis de realitat en què es basa la ficció. Fixeu-vos en el primer paràgraf:

"La fortificada vila de Perpinyà temia inquieta la voluntat de Sa Majestat. No eren cap secret ni les ambicions del rei francès ni les vacil lacions i la manca de fermesa del monarca espanyol, i els habitants de la ciutat temien ser la moneda amb què ambdós ajustessin els seus comptes. I no havien d'equivocar-se."

Fins aquí el marc històric. I ara la frase particular que ens endinsa en la il.lusió:

"Corria l'any 1659 i feia un dia esplèndid."

Fixeu-vos: la novel.la és encetada. Fa una nit esplèndida i comença la lectura. Felicitats per aquesta nova novel.la. Felicitats a vosaltres per haver-la triada.


(Margarida Aritzeta és escriptora i professora de literatura a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.)