I Tenia els ossos com si hi haguessin jugat a daus sense gaires miraments i se sentia abaltit i, sobretot, impotent i resignat; segur, també. Només recordava una situació en què s'hagués sentit igual, o semblantment almenys. Llavors, però, tenia quinze anys i el cruiximent d'ossos i la sensació d’abandó venien emparats per l'autoritat indiscutida de les sentències llatines del seu preceptor. Res a objectar, doncs, si dom Agustí el bastonejava per haver-lo caçat a la claror de la lluna de l'hort quan havia d'estar sepultat sota la manta basta del dormitori. Era, tanmateix, un dolor raonable, llavors: el preu mesquí dels seus aprenentatges, el de dom Agustí i els altres mestres, i el de la lliure observació de la nit i la transgressió de les normes. Ara, en canvi, el trasbals i el macament duien la marca indigna de l'estupidesa vestida de raó indiscutible, més nècia com més inqüestionable.

Encara que allò no anés ben bé amb ell, l'obligava a viatjar amb incomoditats, a dormir malament, a menjar pitjor i a viure en un permanent estat d'alerta. No era el primer cop que havia d’amagar-se així i sotmetre’s als neguits i a les incomoditats d’un viatge furtiu, ni la primera vegada que transgredia la llei i s’exposava a ser caçat; però mai no s’havia sentit com ara. I no era el risc o el cansament, l’origen d’aquella sensació de dessassossec i malestar que no sabia entendre.

Cristià Aventín era un home corpulent i no gaire alt, amb el cabell castany clar, els ulls blaus i petits, i la cara vermella. Poc parlador, era d’aquells a qui agradava més escoltar, tot i que quan parlava ho feia molt expressivament, movent les mans; i duia un bigoti que es tocava sovint, com ara que escrutava les primeres clarors vergonyoses que s'insinuaven més enllà del mar i calculava que no podria transitar per aquell camí més de mitja hora a tot estirar. I encara que això hauria d'haver-lo neguitejat, el cert és que va produir-li un efecte consolador. Hauria d'haver volgut aturar l'envestida de la llum, paralitzar la reculada de les ombres sobre els camps i avançar sense repòs cap al nord. Hauria d’haver desitjat fugir, allunyar-se de la tenebra dels cervells temorencs que causaven dolor, perquè encara era massa prop del poltre, de la roda i de la foguera. Hauria d’haver-ho desitjat, però el deler del repòs, l'ànsia del cansament i el plaer de l'oblit que anhelava eren prou poderosos per fer-lo imprudent. Amb els ulls inflats i tenyits d'un foc gairebé apagat, l'ànim trasbalsat i les forces alentides, Cristià va rebre l’alba amb consol; va abandonar el sender prop de Tarragona i va dirigir el carro al bosc; a penes mantenia les parpelles en un moviment inconscient i les regnes lasses, abandonat al bon sentit de la mula fosca que l'arrossegava.

Potser fou la fressa d'un esquirol, la remor dels branquillons sorollats pel vent, o un crit llunyà, que va despertar-lo sobresaltat i sorprès sota un roure, al mig d'una petita clariana envoltada de garrigues, retallada pels arbres, davant d'un horitzó sense camins on s’havia aturat la mula. Endevinà el sol entre les fulles. Devien ser prop de les set, Va passar-se la mà per la cara i va sentir-se cruixir la barba, va fregar-se els ulls i badallà lliurement pres pel dolor del coll vinclat fins llavors. Poc després dormia profundament a una quinzena de metres del carro. Com si aquesta distància pogués protegir-lo dels seus enemics! Havia deixat el carro a la petita clariana, lleument amagat amb algunes branques, havia fermat la mula a la soca del roure i s'havia allunyat per deixar-se caure entre la ginesta. Poc després dormia profundament, lliurat únicament a la protecció de la sort i confiat que, preses les precaucions, la resta no depenia d’ell. Si havien de veure'l cridar res no el salvaria del dolor! Si estava escrit que havien d'atrapar-lo, cap bosc seria capaç d'amagar-lo.

El carro era buit d'objectes personals, ni un mocador ple de roba ni cap atuell que li endolcís l'ànim l'acompanyaven en el viatge. Cristià mai no havia volgut endur-se res. Per què? Allà on anés, hi trobaria de tot. Res, doncs, no li calia. Un clau treu un altre clau, un somriure substitueix aquell somriure, un bes conforta com un altre. Per això tot el que tenia podia encabir-se en un sac. I tant que havia tingut! Ni amics ni afectes, tenia. O potser sí, però vivia com si no en tingués, convençut que només era fort si només depenia d’ell.

Quan va tornar a obrir els ulls la llum es rebolcava enjogassada pel cel; enlluernat, va fer-se una visera amb la mà i va començar a identificar els contorns de la vida que havia deixat suspesa hores abans. A través de la reixa de la barana del carro va reconèixer les bales que traginava, cinc fardells amorosits amb cotó i embolicats bastament amb arpillera, cinc raons perquè l'encalcessin, potser cinc raons per morir. Els ulls, tanmateix, no van mostrar cap emoció. Eren allí i prou.

Cristià, de malnom Lutero, el gascó, se l'havia jugat tant, la vida, corrent d'un cantó a l'altre de la ratlla que els reis dibuixaven sobre els papers, que ignorava que podia perdre-la. O almenys havia oblidat l'impuls d'imaginar-se mort, de veure's traït i en mans del botxí. Amb un pensament fet volgudament d'obvietats i deliberadament fugit dels raonaments subtils que un temps l'havien acompanyat, i la mirada avesada a veure la fortuna mal repartida, amb les mans fetes a moure's i el coneixement instruït en el dolor i la misèria, més que en la joia i el passar confortable, esperava poc i a ningú no feia culpable dels mals que esquivava i que pertot veia. I no obstant això no era un home indiferent i només parcialment reposat. En tot cas, tenia el destí que s'havia triat.

La mula va potejar i va distreure's l'avorriment amb un moviment enèrgic de cap. Cristià va aixecar-se i es va espolsar descuradament la roba en un gest més automàtic que higiènic, poc efectiu, i es va acostar al carro. Va agafar el sarró i va somriure fugaçment pensant que potser havia sigut ell qui anys abans havia dut aquells mateixos fardells en direcció contrària. Va treure un grapat de figues seques i unes corfes de formatge i va menjar lentament.

- Bé que et deuen pagar per córrer-la ara - li havien dit dies abans per les aspres terres del Priorat, després de remarcar que feia molt que no se'l veia tan avall.
Cristià havia pensat que el vell company volia conversa i li n’havia donat.
- Avall, amunt, tant se me'n dóna. Pertot plou i hi fa sol - però no va amollar ni un sospir del que el duia per les terres del vi de licorella.
Amb aquell home havia fet partida durant algun temps, fins que la s’havia dissolt després d’haver assaltat l’or del virrei. Llavors van omplir-se els camins de soldats i fou prudent escampar-se.

Ara l’antic camarada li havia donat lloc de repòs i li havia omplert el sarró i el carretell, i s’ho havia cobrat a un preu just.
- És per tu que van amunt i avall els soldats del virrei? - havia volgut saber.
Cristià havia somrigut garneu.
- Que sóc jo, el virrei? Qui diantre pot saber per què corren d'un garrofer a una olivera aquests castellans! Bé deuen tenir feina a fer.
D’això feia alguns dies. Des que havia deixat de veure les vinyes esgarrapant el terra costerut no s'havia confiat a cap recer que sentís veus. Havia viatjat durant la nit i s'havia amagat quan temia l'alba. I hauria de continuar fent-ho fins que els rodals no fossin més humits i la vegetació li oferís un cobert amable on fer-se escàpol de mirades i li regalés els senders amagats on no existia. Llavors podria tornar a fer conversa i estaria més segur. Enrera quedarien la pols i la terra clivellada, els arbres escassos i els camins massa oberts. Fins llavors, des de les primeres ombres de llum hauria de cercar refugi fins que tombés a foscant i hauria d'avançar amb la lluna. Sempre cap amunt pels vells camins coneguts, fins que hagués de canviar el carro per mules i enfilar-se per les dreceres perdudes que tan bé apamava Cristià Aventín, l'home que s'havia educat entre llibres però havia volgut viure entre homes, l'home que havia conegut els clàssics i els havia canviat per les emocions dels camins, l'home que a banda i banda de la frontera era conegut primer com el Llatins i després com el Lutero, sempre anant i venint com l’ombra d’un núvol viatger.

Després del mos breu, va acabar d'amagar el carro amb els herbots, va prendre la mula pel ronsal i va tornar al camí. No era gaire prudent deixar-se veure però necessitava abeurar l'animal. No pensava arriscar-se massa, tanmateix. No gaire lluny d'allí relliscava un petit rierol, eixut gairebé sempre, que encara havia de mantenir algun bassal prou ple. S'hi encaminà amb precaució. El camí era buit i els bancals i les feixes també. Potser al lluny s'insinuava aquí o allà l'ombra d'un home amb una senalla a la mà que s'allunyava en direcció a un campanar.
- Sou un home ben curiós, vós - havia dit ell poc abans de sortir de Saragossa amb la càrrega que havia de dur més amunt de Salses, mirant-lo insistentment i intentant desxifrar en els ulls petits la raó d’aquell encàrrec que el tornava als camins.

L'home, però, no l'havia mirat, havia fet un gest cansat i havia dit tot assenyalant els fardells.
- Procureu no perdre'ls. Hi ha gent que s'hi juga la vida, per ells.
- És per això que us ho dic - havia insistit ell, sense insistir.
Aquest cop l'home va entrar en la conversa.
- I vós, que no us la hi jugueu, també? Ell havia rigut i havia esventat l'aire amb la mà, vagament, amb un gest més mecànic que conscient.
- I tant que no! A mi se me'n fot el que hi hagi en aquests embalums. Per mi no és més que una carretada que ha d'anar d'aquí cap allà. La pagueu bé perquè és perillosa i ningú no ha de saber que hi va, i és pels vostres diners que jo la tragino. No és pas el mateix, oi?
- No ben bé. Encara que si us agafen no us ho preguntaran - sospirà el vell i els ulls se li enfosquiren.
Cristià va respectar el silenci espès d'aquella mirada. L'home es passà la mà pel front i tancà les parpelles en un gest de desolació, infinitament trist. Llavors va semblar dèbil, abatut per una lassitud que s'endevinava provinent d’algun record amagat. Cristià va observar-lo amb deteniment: menut i prim, amb el cabell escàs d'un blanc brut, la boca gran i la pell clivellada en plecs profunds on amagar els desconcerts, les pors i les esperances; vell i cansat, i, amb tot, resolt. Un home per respectar.
- Au, aneu - va recobrar el present -, no teniu temps per perdre. Tant pot ser que triguin setmanes a adonar-se'n, com que donin l'alarma abans que hàgiu abandonat la ciutat i hàgiu de córrer tenint-los ben a prop.
- No patiu - havia respost-, els camins són meus, hi he passat a totes hores i en conec tots els rastres. Fa molts anys que m'hi moc amb els perdiguers ensumant-me sempre al darrera, sempre perduts.
- Ho sé, per això us he fet venir i per això us pago més que no us ha pagat mai ningú. Quan haureu lliurat la càrrega, tornareu i en dureu una altra; i després encara en carretejareu una tercera. Ja sabeu el que heu de fer, si no m'hi trobeu quan torneu.
L'aspecte noble del vell va refer-se.
- Sou un home ben curiós, vós - va repetir Cristià abans de marxar -. Però no sou el primer que conec. Val la pena? Les últimes paraules les havia dit molt fluixes, només per a ell. El vell, però, va sentir-lo.
- No cal que us feu preguntes- digué -. M'han dit que sou el millor i espero que no m'hagin enganyat.
- Això no! Si algú pot dur els vostres secrets més enllà dels ulls d'aquests clergues a qui els heu pres, sóc jo. Mai no he perdut una càrrega. Abans...
- No prometeu el que arribat el cas no podríeu complir - va tallar-lo -. No em cal ni serveix de res.
De llavors ençà, tot i que havia vist algun cop l'estela dels soldats del virrei, no havia tingut cap motiu per pensar que el seguien de prop. Si era per ell que corrien, duien equivocada la ruta i perduda la intuïció. I amb tot, sabia que no havia de confiar-se gens. Fa més la casualitat que el seny.

La primera etapa del seu viatge moria a la ciutat de Tarragona. Allí tenia un cosí germà que s'hi estava des de feia vint-i-cinc anys. A redòs seu, com ja altres voltes havia fet, podria reposar una mica, canviar la mula i escoltar la remor del vent de ponent per si duia males noves abans de continuar el seu pas cap al nord.

No s'havia errat i al rierol les darreres aigües de la primavera s'embadocaven a punt de podrir-se. Va deixar que la mula allargués el coll i va reprimir un xiulet de companyia. Impensadament va tocar-se la bossa i va somriure satisfet. Finalment potser la fortuna no li era tan esquiva com havia cregut i venia a rescabalar-lo dels dies torçats quan més ho necessitava. Amb cinquanta anys i els ossos ben sorollats amb el record de tots els sots dels camins, ben poca esperança se li oferia quan va arribar-li l'encàrrec de Saragossa.
- No et vull enganyar - li havien dit -. Has de passar la frontera amb una càrrega de contraban que si no la passes tu no passarà; paguen bé, fins i tot molt bé, però si et perds t'espera una foguera.
I ell, Cristià, ni tan sols va escopir. Per què hauria d'haver dubtat? Que no ho havia fet anys abans? Que no era això el que feia, el que havia triat fer? Però no era exactament així i l’altre, que no volia veritats a mitges, volgué aclarir-li que la càrrega que havia de dur era d'un processat confés i havia sigut robada de l'Aljaferia.
- Si t'agafen no seràs acusat de contraban, aquest cop, i no hi haurà qui et defensi, provençal descregut. Què et penses que pots esperar del Sant Tribunal en les terres del catòlic rei d'Espanya?
Cristià no havia deixat de somriure i havia acceptat l'encàrrec. Feia vint anys que passava d’un cantó a l’altre segons les seves necessitats de diners, trafiquejant amb tot el que els homes volen comprar. Per molt que diguessin, aquell pas no havia de ser tant diferent dels altres. En tots aquells anys que havia donat al contraban i a les sovintejades emboscades de bandoler en què havia participat, no s'havia pogut fer un recer on passar amablement els anys quan els camins el fessin fora. Aquell encàrrec arribava, doncs, just a l'hora per oferir-li el repòs que ja creia merèixer. Tres viatges i podria tancar-se a Tarascó a veure's ablanir els peus a l'ombra del castell. Aquest fou l'únic pensament que tingué quan van fer-li aquella proposta que l'enfrontava amb la Inquisició.
- Sabeu què porteu? - havia preguntat el vell abans de deixar-lo marxar de Saragossa.
No m'interessa, hauria dit. Però no va voler ser sincer; prou havia notat en la seva veu que volia explicar-li-ho, que era molt important per ell dir-li-ho, i s'ho va deixar explicar.
- Els homes moren per això - va tornar a dir, tocant lleument els fardells mentre li estudiava els ulls ben inútilment, esperant alguna lluïssor.
Va ser llavors quan Cristià li havia dit que era un home ben estrany. I ho deia de bon de veres perquè ell no creia que es pogués morir per unes paraules. Però això no li ho va dir perquè s'havia adonat que aquell home sí que podia morir per elles.

Quan la mula ignorà el bassal, va tornar on havia deixat el carro, va fermar l'animal, es va refer la faixa i va seure a l'ombra; va tancar els ulls i va mirar d'imaginar-se per què un home ensenyat, com l'amo dels paquets que duia, fet a les taules parades i a les cambres calentes, avesat a les robes netes i a les companyies agradables, pràctic en els costums de ciutat i en els seus usos socials, havia pogut perdre la vida per no abaixar el cap davant d'una imatge.

I per molt que va esforçar-se, no va arribar a entendre'l. I cansat i avorrit es va adormir sota la mirada del sol.

Ben mirat, aquell professor de grec que havia subestimat la constància i la tenacitat dels catòlics i s’havia obstinat a proclamar les seves conviccions fins a la mort; aquell professor els llibres del qual ara conduïa cap al nord podia haver sigut company seu. Potser a Montpeller o a Narbona. Qui sap, potser havien compartit lliçons i càstigs de dom Agustí i s'havien deixat seduir per la lectura dels mateixos autors i plegats havien admirat la fama de Casaubon i havien somiat visitar-lo a Ginebra. I tal vegada ell ho havia fet. Cristià, no. Prop dels vint-i-cinc anys deixà els llibres quan acabava d'arribar a París per estudiar els clàssics i des de llavors havia viscut contra el destí que els seus li havien somiat. No fou Lutero, el gascó, tanmateix, fins quinze anys després, quan tornà a les muntanyes d'on havia sortit i va començar a travessar-les. Aquest malnom posat pels catalans se li arrapà definitivament a la pell quan bandolejà pels camins del senyor rei burlant els seus soldats. I encara que ell no va fer-se'l seu fins molt més tard, va acabar per acceptar-lo com una ironia del destí. Al cap i a la fi, si a Saragossa podien fer-li la pell per heretge, a París la seva vida tampoc no valia gaire més per hugonot. I el cas és que no era ni una cosa ni l'altra. Ni era luterà, ni calvinista, ni gascó. Cristià Aventín havia nascut a Provença, a la vora del Roine, i havia vist les primeres llums des d'un finestró pròxim a la catòlica Església de Santa Marta de Tarascó, davant del sepulcre de la qual va presentar-lo sa mare pocs dies després de néixer. I si també és cert que a París se l'havia pogut veure amb els joves reformadors del Llenguadoc, també és cert que l'atreien més les dones i les tavernes que els estudis, la política i els dogmes de la fe. Cristià havia deixat les subtileses del pensament força abans que cap dubte amenacés la seva pau espiritual. Havia viscut escàpol de paraules que pertorbessin el seu viure i no havia volgut tractes sinó amb les certeses dels plaers immediats. Poc bagatge, certament, per a qui havia sigut ensenyat per argumentar. I, en canvi, no creia haver sigut infeliç. En tot cas, estava més viu que el propietari d'aquells llibres, que havia preferit podrir-se en una presó fosca vora l'Ebre, abans de dir que anava errat. Cristià no hauria mort així. Potser s’havia sentit una mica atret pel pensament de Calví i li guardà simpatia durant anys, però primer el seu natural vividor i després el record de la nit de Sant Bartomeu l’havia mantingut allunyat d'aventures amb corones i tiares. El que en canvi no havia pogut esquivar era aquell malnom que l'assenyalava absurdament. Tot perquè algun vell de l'Urgell havia dit que s'assemblava com una olla a un altra a un tal Joan Forties, que havia bandolejat per aquelles terres amb una partida d'hugonots, i va entossudir-se a dir que era el mateix, i tant!

Cristià Aventín va passar el dia amagat com solia, amb el pensament vagarós, ara per la memòria, ara pels futurs imaginats, esperant que el sol s'arraconés i la fosca somrigués benèfica. I quan va creure que podia reprendre el pas protegit per la companyia dels silencis, va sobtar-se pels focs escampats i les veus que transitaven la nit. I tot just guanyat el camí, quan la mula encara desentumia els músculs d'un dia desvagat, va haver de tornar-se a amagar.

Llavors ignorava la raó d'aquells focs i desconeixia els motius de les veus, però havia corregut prou per saber que fos el que fos no era bo per a ell: la solitud d'un camí en la foscor és encara més indiscreta que la presència a la Plaça Major a ple dia. Prou que ho havia hagut d’aprendre ben aviat.

Però tot i que no podia saber-ho, les fogueres eren per ell. Ningú no sabia que era ell, però era a ell que buscaven. Volien un carro i un carreter, cercaven uns paquets, els que ell duia. I, tanmateix, contràriament al que podria haver imaginat, no hi havia cap traïció. Només havia tingut mala sort. Poc després de sortir de Saragossa, un insignificant clergue, un auxiliar sense iniciativa que només podia lluir una fidelitat de gos, havia trobat a faltar en una ullada rutinària les coses de l'heretge que havia mort a la presó dos anys després d'haver-hi entrat. A partir d'aquesta troballa fortuïta tot fou fàcil i previsible, i el fat malastruc s'acomplí impertorbable. Només amb una insinuació severa, el carceller que les havia venut, confessà que les havia lliurat al vell professor Juan Alvarado. I aquest, amb unes hores d'acarnissament, revelà que havia llogat un traginer, un gascó sense nom, que per ordre seva les duia cap a França per la via de Lleida. L’oficial havia somrigut en rebre la notícia dels torturadors i havia donat instruccions perquè es vigilés discretament aquella via, mentre disposava els paranys a la via de Tarragona, més llarga però també més segura perquè era més oberta i imprevisible. L’oficial no tenia gaires dubtes que el traginer hauria triat aquest camí per deixar enrera l'Aljaferia i guanyar la protecció de les terres d'Occitània. I no s'equivocava.

Cristià Aventín tampoc no s'errà. El foc atiat a la vora dels camins només podia assenyalar la presència de soldats i la impossibilitat de seguir avançant amb aquella càrrega. Així doncs reculà ben de pressa i amagà novament el carro. Poc temps després era un altre cop al camí duent la mula pel ronsal. Minuts més tard acompanyava uns pagesos cap a la ciutat. No hi anava de grat, però no creia tenir cap altra opció.

L’útim cop que havia visitat Tarragona s’havia barallat amb la dona del seu cosí. Hi havia estat només un parell de dies, però n’hi havia hagut ben bé prou. La dona, feta a la seguretat i a la vida rutinària del benestar,el temia; no li agradava perquè li duia la intranquil·litat, la promesa de problemes. Aquell cop Cristià ho havia entès perfectament i no s’havia ofès quan la dona li havia demanat que marxés. Fins i tot l’havia complagut i havia evitat de sortir gaire al carrer, i li havia estalviat donar explicacions de l’hoste que tenien a casa. Aquesta vegada, en la situació en què estava, no es feia il·lusions de ser rebut de millor manera. L’edat agreja el caràcter i els diners ens fan més porucs.

A la mateixa hora, però pel camí de Lleida, arribava també a Tarragona el carruatge de l’inquisidor Enrique Ibáñez. Igual que Cristià, venia de Saragossa i portava el cos capolat per tots els bots del camí. Havia sortit alguns dies abans que el provençal i havia fet llargues aturades per tal d’evitar la fatiga del viatge. Davant seu l’havien precedit per tenir-ho tot a punt quan arribés i només l’acompanyava el seu secretari, Juan Barbate, i el fantasma de Guillem de Najac, que no l’abandonava des de feia més de vint anys, quan va arribar-li a les mans un llibre incautat a un fraticel·li titulat Tractatus contra manicheos. Però no se li va aparèixer immediatament. Guillem de Najac, autor del tractat, havia sigut un dels valdesos que formaven els pobres de Lió de Duran d’Osca que al s. XIII van ser preseguits per l’Església acusats d’heretgia. A diferència de Duran d’Osca, però, Najac no havia acceptat tornar al si de l’Església i no hagué de tornar-se’n a separar quan ho féu novament aquell. Ibáñez havia començat a llegir el llibre atret per una curiositat irreprimible i es trobà davant d’un text sòlid que pretenia aportar arguments als valdesos en les polèmiques amb càtars i catòlics. Un dia, llegí un argumentació que considerà falsa i ho digué en veu alta. Fou llavors que se li aparegué el fantasma del valdés, decidit a polemitzar. De primer només el visitava molt de tard en tard, i sempre a petició de l’inquisidor; però cada cop les visites foren més freqüents i ben aviat s’instal·là a casa seva. Ibáñez l’havia trobat fascinant i útil, almenys al començament. Amb ell podia parlar i discutir sense temors, i tant era el seu confident com el seu adversari. Però d’això feia massa temps. A mesura que els anys l’havien anat apagant i el caràcter se li havia fet més inconstant i menys temperat, havia vist que el fantasma sabia massa i era cada cop més insolent, i començà a trobar-lo enutjós, inoportú o francament insuportable. I al final, n’havia perdut el control. Amb tot, qualsevol intent d’alliberar-se d’ell havia resultat inútil. El fantasma de Guillem de Najac l’acompanyava sempre i se li feia visible quan li convenia.

A diferència de Cristià, però, Ibáñez venia a la ciutat per acabar una feina, l’hi esperaven i la seva visita despertava sentiments diversos. Però tampoc no hi venia de grat i s’hauria estimat més no haver sortit de Saragossa. A la mateixa hora, doncs, poc abans que tanquessin les portes de la muralla, l’inquisidor aragonès Enrique Ibáñez i el contrabandista provençal Gastó Aventín entraven a Tarragona.

---