Un dels escriptors més prolífics de l'actual panorama literari català és Jordi Tiñena, que ha publicat cinc novel.les en els darrers tres anys. Professor a Tarragona i adaptador al català modern de diferents clàssics catalans, com Tirant lo Blanc, Jordi Tiñena escriu novel.les ambientades sovint en el passat de Catalunya. La seva ultima obra, El comediant de Perpinyà (La Magrana), narra la història d'un autor dramàtic perpinyanès obsessionat per l'èxit i que acceptarà el nou poder francès, en el moment del Tractat del Pirineus, per tenir alguna possibilitat de triomfar.
-Sou un especialista de literatura medieval que de cop i volta s'ha posat a escriure novel.les, de manera gairebé frenètica...
-Sí, he passat per un camí intermediari que és fer versions dels clàssics per als estudiants de secundària, i això obliga no només a estudiar sinó a escriure, per tal que el text sigui entenedor per a uns xiquets de setze anys. T'enfrontes a la necessitat de tornar a explicar allò mateix que l'autor ja ha expicat en el seu moment millor que tu... Després d'un temps de fer arxò, he pensat per què no ho fas tot?, per què no t'ho inventes?
-Heu començat a escriure relativament tard.
-La primera versió vaig fer-la el 1987, i era Blandin de Comualla, I la primera novel la, el 1994, fa tres anys.
-I en tres anys, cinc novel les...
-Escriure ha estat un gran descobriment. Fins al punt que, aquest últim any, he renunciat a una part de les meves activitats, com ara pronunciar conferències, per poder escriure. Trobo molt agradable d'escriure, és apassionant.
-La vostra darrera novel.la, El comediant de Perpinyà, és ambientada a la Catalunya Nord. Hi ha molt pocs escriptors que no siguin d'aquest territori a haver-lo triat com a marc literari.
-Molt poquets. A mi no em resulta especialment llunyà. Hi he vingut molt, per aquí, a Perpinyà, pero també a Prada, on he impartit cursos, i doncs tenia present aquest territori. A més, es va justificar també per l'arrencada de la novel.la, que era un joc literari que girava a l'entorn de la figura de Molière i que, doncs, havia de situar-se a França. Posats a triar França, he triat uma part de França que m'és més pròxima.
-Quasi tres-cents cinquanta amys després del període que descriu, el Tractat dels Pirineus, com veieu la realitat de Perpinyà?
-Em fa la impressió que des del pumt de vista de la cultura catalana encara hi ha moltíssim per fer. És a dir, que l'assimilació francesa s'ha consumat bastant. Els plans que podia tenir la monarquia en el seu moment s'han portat bastant a la pràctica, a diferència dels plans de la monarquia espanyola, que no ha estat tan eficaç en el seu intent de descatalanitzar. A mi, una de les coses que em van xocar més quam vaig venir per primera vegada a Perpinyà va ser l'abundància de simbols de catalanitat: banderes, sardanes, la paraula 'català' a tot arreu, i que en canvi no se sentis gairebé cap paraula catalana. Aquesta desvinculadó entre la llengua i la identitat em va sorprendre molt. A més, alguna vegada a Perpinyà em vam dir que jo no era català, que jo era espanyol... És clar que no ho teniu gens bé legalment. Que el sol fet de retolar els carrers amb la toponimia tradicional suposi conflictes amb la prefectura mostra fins a quin punt la situació es difícil.
-En aquesta novel-la, els francesos són bastant dolents.
-Bé, segurament aquesta novel.la es llegeix de manera diferent a Perpinyà i a casa meva, i és normal. És clar que si fas una novel.la que s'ambienta just en el moment en què aquestes terres passen a ser de sobirania francesa, doncs els francesos són els dolents. La novel.la, però, no va d'això, parla d'un personatge concret i és una altra historia.
-Mostreu, i potser és la primera vegada que es fa a la literatura catalana, el procés psicològic que porta una persona a abandonar el català en benefici d'una llengua fins llavors estrangera.
-És un procés que viu aquest personatge, que és un autor dramàtic, a Perpinyà, pero és um cas molt més general. Es pot trobar en moltes altres llengües, en d'altres territons, en què existeixen llengües minoritàries, que sempre ho tenen difícil per sobreviure, sigui quin sigui el seu grau de reconeixement. A Catalumya, un escriptor, quan vol començar a escriure, s'ha de fer una pregunta que molts altres no s'han de fer, i que és en quina llengua escriurà. Perquè escriure en català vol dir condemnar-se a tenir un public molt petit. Escriure en català té um cost, tot és més complicat. I m'imagino que deu ser encara molt pitjor per a um escriptor de Perpinyà.
-El vostre personatge principal és escriptor, i ha d'acceptar un nou sistema i una llengua diferent de la seva per esperar aconseguir l'èxit que somia. Això, es pot llegir com una metàfora, que seria que tota creació té un preu?
-Si, és clar. En totes les meves novel.les hi faig sortir personatges vinculats a la literatura. En qualsevol cas, la idea és que molt sovint la literatura substitueix la vida, per una banda, i per una altra banda que ni la literatura ni la vida no arriben a donar certeses. I també que molt sovint l'èxit té un preu, i en el cas d'El comediant de Perpinyà, no li surt bé, a més a més.