La dona del grill , Ed. de la Magrana. Barcelona 1996

Fragment de la novel·la

La dona que duia l'hàbit de beguina passejava els signes del cansament i de la tristesa pels carrers entollats per la pluja de la ciutat de Barcelona. La mort de Mariona Munnar li havia deixat la sensació absurda de desempar arrapada a la pell. Absurda, perquè Mariona Munnar no hauria pogut emparar ningú, encara que ho hagués volgut. I sorprenent, perquè la beguina no era una persona que fos fàcil veure plorar.
Aquell matí, després d'haver conegut la mort de la Munnar, la beguina havia anat a reposar el seu ànim a l'església del Pi, on solia.
-Us veig molt abatuda. Que puc fer res per vós? -el prevere Tàpies no havia deixat de notar el trasbals de la dona.
Na Trialls va estar a punt de rendir-se i abandonar-se al consell acollidor del capellà que tan sincerament se li oferia. Va reprimir-se, però, al darrer moment. Acostumada a la prudència, no va ser capaç de vèncer la seva desconfiança.
-No és res, pare. Gràcies, tanmateix. Reseu per l'ànima de Mariona Munnar i per la de tots nosaltres.
Mossèn Tàpies va capcinejar, va apretar lleument l'espatlla de la dona en un gest de coratge i va deixar-la en la solitud freda de la nau, en aquella hora gairebé buida del tot. No va marxar, però, sinó que va romandre quiet, darrera d'una columna a prop de l'altar. Des d'aquella posició podia veure la dona sense destorbs.

Na Trialls tenia el posat absent, amb els ulls fixos a terra. Al cap d'uns instants d'immobilitat, va senyar-se i va moure els llavis, com si pregués i immediatament va amagar el rostre entre les mans i va començar a sanglotar lleument. Mossèn Tàpies va sentir l'impuls d'acostar-s'hi i va començar a fer-ho; però sobtadament va interrompre el seu moviment i, enlloc s'aproximar-se a la dona que plorava, va deixar-se veure i va seure al primer banc. Era una manera de dir-li que era allí, si el volia. Quant de temps feia que coneixia aquella dona? Dos anys? Potser tres, a tot estirar. Deien que era menorquina i que estava al servei d'un cavaller de Mallorca. I també deien que li prestava serveis no prou dignes. Mossèn Tàpies, però, l'únic que podia dir d'ella era que semblava prou devota i de bons costums: visitava malalts i presos, socorria necessitats, feia encàrrecs pietosos, assistia als oficis i sostenia la vella Munnar que vivia en una casa prop del mercat. Res que pogués ser reprovat, doncs. Si algun secret hi havia en el seu passat, era ben seu i de Nostre Senyor Déu que havia de jutjar-la.
Mariona Munnar havia mort de pobresa, poc després que la mort del rei Martí deixés sembrada la llavor de la discòrdia entre els súbdits de la Corona. Una pobresa amb la qual s'havia barallat al llarg de tota la vida sense vèncer-la. I potser s'hauria mort prou abans si na Trialls no l'hagués anat protegint des de..., tal vegada des que van arribar a Barcelona provinents de l'illa de Mallorca.
Mariona Munnar era coixa de naixença. Viuda jove i mare sense fills, puix tots els havia perdut abans de l'adolescència, tenia la virtut de la caritat. Sempre havia estat una bona dona i mai no havia negat el seu ajut a ningú: menjar o diners, quan en tenia, una paraula o un gest afectuós. Per això, quan la pesta va entrar a la ciutat i va anar abatent els orgulls de cristians i jueus, i amb la seva terrible sentència va igualar rics i pobres davant de la mort, va fer-se càrrec de na Trialls. Quan ningú la volia, quan tothom l'havia abandonat i havia fugit de prop seu, Mariona Munnar, a desgrat del que deien d'ella, va acollir-la amb pietat i va alenar al seu costat. Potser perquè no s'estimava la vida i tant li feia viure com no, però també perquè era una bona dona. Prou sabia les enraonies de Ciutat que deien que na Trialls alcavotejava per compte d'un home de lleis que havia estat fet cavaller pel senyor rei. I què? Que no estava malalta com els altres? Potser no la respectava gaire, però no havia de deixar-la morir com un gos. I així fou. La providència volgué que na Trialls restés entre els vius i des de llavors emparà la Munnar més que hagués emparat pare, mare i fills.
Na Trialls l'havia anat protegint, però no havia estat prou per lliurar-la de la mort. Ara, en la solitud fosca del temple, la beguina se sentia sola. Amb la mort de la Munnar es fonia l'única amistat que li mantenia viva la il.lusió d'una vida normal. Per a la resta, ho sabia, no era sinó una altra persona. Per al cavaller, la serventa que rep ordres i sap executar-les. Amb ell, la intimitat que hi compartia era l'evidència de la seva petitesa i no cap mostra de confiança. Quant a la resta, no es podia fer cap il.lusió i no se la feia. Per a uns no era sinó la bona beguina que trescava pels carrers amb l'afany de servir el proïsme, i per als altres, l'alcavota del cavaller Albertí. En qualsevol cas, amb ningú podia mostrar-se com era. Els uns l'haurien burlat i els altres l'haurien condemnat.
Morta la Munnar, qui havia d'escoltar-la en els moments que la vida li esgarrapava il.lusions i esperances?, a qui havia de mostrar-se com era?, amb qui es podria atrevir a exhibir-se en la seva feblesa, sempre amagada?
Mariona Munnar, és cert, no havia aprovat mai els seus actes i els havia censurat sovint, encara que havia acabat per comprendre-la, també.
-Per què ho fas, dona? -li havia dit algun cop-. Que no veus que pots acabar a la forca? Què et penses que faria el teu cavaller, sinó abandonar-te i cercar-se nova buscadora?
-Vivim d'això, Mariona -havia respost.
-I les noies? -la veu de la dona era dura, però conformada.
-A la majoria, malgrat tot, encara les ajudo. Són pobres i amb el seu treball no tenen sinó el menjar i el llit assegurat. Així, sense diners, estan condemnades a pansir- se al servei de la casa d'altres. D'on han de treure diners per dotar-se, doncs? -havia dit-. Potser no és gaire net, tot plegat. Però, almenys, l'amo paga i no paga malament.
I si no tenia tota la raó, tampoc no mentia del tot.
Mariona Munnar, però, no s'havia conformat amb el destí que na Trialls semblava acceptar resignadament. Dia a dia havia anat vetllant la seva protectora perquè abandonés els serveis al cavaller, perquè esdevingués d'un cop la beguina que semblava i que anava sent, perquè sortís de la casa del senyor i anés a viure amb ella, lluny d'ell i de tot el que per ell havia fet. I el seu esforç no havia estat inútil. Na Trialls, a poc a poc, havia anat confiant en aquest futur que la perseverància de Mariona Munnar li havia volgut imaginar i havia començat a creure que era possible.
L'esternut i el calfred que va sotragar el seu cos enfredorit a l'església encara la van fer sentir pitjor. Per un moment va deixar-se acariciar per la idea fugaç de fugir. Sí, oblidar-ho tot i anar a cercar la llum del sol sota un altre cel, tornar a començar, caminar per uns altres carrers, sentir-se a redós d'altres muralles, i, sobretot, veure's en uns ulls nous davant dels quals no hagués de sentir el temor que li endevinessin aquella altra Trialls que amagava.
Aquest pensament va fer-la somriure. Però fou molt breu i amb una sacsejada de cap se'l va treure del record. "Sóc massa vella per començar. Ah, Mariona, que em deixes sola!"
Na Trialls es va aixecar cansadament del banc i va començar a sortir amb molta lentitud. Quan es va humitejar els dits a la pila, just en l'instant que iniciava el senyal de la creu sobre el seu front, un singlot d'amargor va trencar-li de nou la respiració i es va lliurar al plor que havia volgut ignorar. "Tothom m'utilitza i s'aprofita de mi, però ningú pensa en la vella Trialls", va dir-se vençuda per la tristesa.

L'escrivà dels Banys Nous, quan un matí de cendra a la vora de la mar va prendre la decisió de recórrer al socors de na Trialls, no podia preveure que mesos després aquell gest l'implicaria en un cas que havia de trasbalsar-lo profundament.
Aquell matí de diumenge l'escrivà havia anat a missa a primera hora i de seguida havia tornat a casa amb l'ànim excitat pel desig d'enllestir la traducció del conte de Boccaccio, que havia anat ajornant reiteradament. Malgrat la insistència del seu amic Gassó perquè es quedés amb ells, l'escrivà Arnau Amorós desitjava vivament tornar a casa. No ignorava que els seus companys deixarien passar l'estona parlant de la situació del regne i dels signes de guerra que es podien llegir en els gestos del pretendent a la corona. La mort sense descendència natural del rei Martí havia deixat els regnes en la incertesa i els presagis del conflicte es deixaven sentir com una amenaça, per damunt dels intents de compromís. Ferran d'Antequera i Jaume d'Urgell reclamaven la senyoria de la Corona, i els seus partidaris atiaven la desconfiança.
L'escrivà va deixar els seus amics i va dirigir-se apressadament a casa. Després d'un temps de desconcert pels seus sentiments, recuperava el desig de gaudir de les jornades rondallaires que havia dibuixat el florentí, i retrobava el gust per la paraula. Va entrar a la cambra on treballava i es va posar de seguida davant dels fulls que havia deixat incomplets, els va rellegir i va concentrar la seva atenció en aquell conte que havia romàs interromput, disposat a acabar-lo. I ho hauria fet, si l'evocació torbadora de les formes mig nues de Peronella, escomesa pel darrera i amb desvergonyiment per Giannello en presència innocent del marit, pres en una tina, no l'hagués xuclat amb el pessigolleig desficiós del desig i hagués sobtat el seu cos amb una urgència que, malgrat els esforços de domini, havia acabat per imposar-se. L'escrivà, després d'un temps de concentració intermitent, distreta per la incontenible fantasia visual que se li imposava amb la lectura, després d'un temps d'anhel dolçament demorat i d'excitació creixent, es va aixecar de la butaca d'una revolada i amb la mateixa mà que havia sostingut la ploma es va pressionar el sexe amb força, just en el moment que cridava la seva esclava tàrtara.

Era, si fa no fa, l'hora de dinar i al carrer la vida s'havia distret.
I va ser un sospir traïdor, temptat per la placidesa de l'ànim apaivagat per les carícies hàbils de l'esclava, que va induir-lo a la confidència. -Ningú no ha sospirat mai així sobre el meu pit -li va fer notar ella.
L'escrivà, malgrat la borrosa certesa que feia una rucada inèdita, es va deixar bressar per la veu còmplice de la jove de Crimea i va lliurar-li el seu cor, tant com li havia lliurat el cos poc abans. I l'esclava, amb el mateix desinterès atent i precís amb què li havia recorregut els racons cercant ressons i cridant ritmes, va buidar-li els sentiments i els hi va amorosir amb el bàlsam de l'esperança confiada.
-I per què no us hauria d'estimar, ella? -va dir-li potser al final-. No perdeu l'esperança i deixeu-ho en mans de la menorquina -va afegir-. Ella, diuen, és dona entesa en aquests assumptes i us farà arribar allà on no goseu.
Ell, però, no ho va prendre sinó com una carícia més, com un intent amable de consolar-lo del seu mal, i no va ser fins a mitja tarda, quan se li perdia la mirada en l'horitzó gris del port, que va recordar l'olor de l'esclava i li va venir al pensament el seu consell entendrit i generós, i es va resoldre a seguir-lo. Però això va ser més tard. Ara, l'escrivà, amb l'ànim consolat i el cos afluixat, havia oblidat el toscà rondallaire, va ignorar els gestos lents de la bellesa oriental que s'esmunyia del llit i va imaginar la felicitat amb els ulls oberts. I la va tornar a imaginar novament, ara amb els ulls closos, fins que la veu de l'esclava va alertar-lo que el dinar era a taula.
Potser perquè havia recuperat la innocència dels somnis infantils, quan, tot i estar despert, l'esperit es complau a omplir la ment de fantasies que esdevenen per uns instants realitat, potser pel record divertit i excitant alhora de les contalles il.luminades pel sol florentí, que anava posant en la seva llengua, potser pel plaer tranquil que el record evocat i imaginat de l'estimada li havia deixat suspès al pensament, potser per la sensació de satisfacció profunda, xopa i càlida, que la presència de la tàrtara li havia escrit a la pell, potser per res de tot això, l'escrivà era feliç. Es va llevar amb la sensació que l'ombra del bon fat l'acompanyava i va seure a taula. I, distret, va rentar- se les mans i se les va eixugar amb una tovallola de fil que li presentava l'esclava. I abans d'engolir la primera cullerada, va mirar l'estança i va dir:
-No sé perquè, però em sembla que avui m'ha de canviar la vida.
I l'escrivà tenia més raó que no es pensava.
En acabat, va buidar la cullera i va menjar-se una sopa de brou de cigrons i pèsols, ben amanida amb vi blanc, safrà i un polsim aromàtic d'espicanard. I, com que era diumenge, no es va privar d'un bocí de fruita confitada ni d'una copa de piment curt de mel i llarg de canyella i sàndal vermell. Llest el dinar i agraït per les onades benèfiques de la somnolència, se'n va anar a dormir fins a mitja tarda.
Quan es va despertar, en lloc de posar-se a treballar com tenia previst el dia abans, va preferir passejar el seu estat de gràcia prop d'aquella mar a què el lligava l'estimada. I va compartir amb les ones que pensava còmplices les certeses del desig, com si ja no hi hagués obstacles. I és que, dominant la seva consciència, des del migdia havia resolt posar-se en mans de la bona dona que li havia recomanat l'esclava, en mans de la bona menorquina, Na Trialls, que, deien, podia dur-lo allà on no gosava, que, deien, era destra en acordar matrimonis.
-Vés a veure-la, Begura -havia dit a l'esclava, després d'empassar-se el darrer mos de perdiu escabetxada-. Vés a veure la beguina i digues-li que faci el que sap i que no miri la bossa, que a tot m'avindré.
Tan concentrat estava en la il.lusió, que va ser insensible a la reculada de la claror i, quan se'n va adonar, les gàbies de teies enceses distreien la foscor amb els seus cercles de penombra groguenca. Els carrers estaven solitaris i a penes si se sentia alguna remor llunyana.
Malgrat tot, devia ser cert que el bon fat l'acompanyava, perquè l'escrivà, aquella nit de solituds i foscors portuàries, va tornar a casa sense sobresalts, a desgrat de les ombres i les remors sobtades, i va navegar estalvi d'envestides corsàries pels carrers més dubtosos.
Quan va arribar a casa, encara tenia els ulls nets i el gest plàcid. No és cert, però, que tingués les galtes rosades del benestar infantil: era pel fred i la humitat que, a desgrat seu, s'havia ensenyorit del seu cos. Poc després aquest fred callat el prostraria al llit amb l'amenaça, sortosament incomplerta, d'una pulmonia. En aquell moment de la nit, però, encara no ho sabia i, quan va entrar a casa, va anar directament a trobar l'esclava per repetir-li, resolt:
-Begura, avisa la menorquina, demà sens falta.
Aquella mateixa nit va començar a rajar-li el nas i els calfreds van marejar-li els nervis.

L'escrivà que creia necessitar la intervenció de na Trialls vivia al carrer dels Banys Nous, ben a prop del Call, feinejava a la Cancelleria del senyor rei i, tot i que no era ni important ni poderós ni ric, fill segon d'un adinerat comerciant, tenia un bon passament que ell mateix dissimulava inadvertidament amb una vida sòbria, casolana i disciplinada. Home tímid i de costums, s'amagava entre papers. Tothom hauria pogut dir qui era i ningú no hi hauria pogut afegir ni mitja paraula més. I és una llàstima, perquè si l'haguessin conegut només una mica n'haurien pogut afegir més d'una. A pesar del seu anonimat fugisser pels carrers de la ciutat i dels seus silencis persistents, havia viscut experiències singulars d'aquelles que no estan a l'abast de tothom, ni tan sols d'homes amb més tremp que ell. Per exemple, haurien pogut explicar que havia estat a les portes del purgatori. I no com els herois literaris, no; no com Istar o Gilgames, no. L'escrivà hi havia estat de debò.
Feia anys, a la mort sobtada i sense confessió del senyor rei Joan I, que Déu hagi acollit finalment en la seva glòria, el vescomte de Perellós va voler desmentir la brama que volia el rei condemnat als turments eterns de l'infern per causa de la seva negligència i la d'altres consellers. Per això va decidir fer l'extraordinari viatge que ja havien emprès altres cavallers abans que ell, i amb el permís de Sa Santedat i l'autorització dels reis de França i d'Anglaterra va emprendre viatge vers el purgatori.
Després de llargs preparatius, la comitiva de Perellós, formada per vint homes i trenta cavalls, va sortir finalment de Barcelona el dia vuit de setembre de l'any 1397.
Aquest és un fet prou conegut. El que no tothom coneix és que entre els homes que acompanyaven el cavaller a Irlanda hi havia l'escrivà dels Banys Nous, Arnau Amorós. I que allí, on havia de viure en una promiscuïtat forçosa, compartint silencis i sorolls, dies de pols i cansament, i nits netes, no es podia amagar i tothom va poder ser testimoni del seu inconegut entusiasme viatger i de la seva inexhaurible curiositat.
Que poc pensava l'escrivà, quan va estrenar el mes de setembre d'aquell estiu xafogós, que pocs dies després havia d'emprendre viatge vers una menuda illa del Llac Roig irlandès, on Nostre Senyor Déu, a petició de Sant Patrici, havia obert una porta al purgatori! Hi anava en qualitat d'intèrpret i amb l'encàrrec exprés de dur el diari de l'expedició. I ho féu amb una dedicació i un interès inquiet tan decidit que res no va deixar al marge de la seva observació. I no és només que fos meticulós i exigent en la realització de la seva missió el que va sorprendre els expedicionaris: això era previsible, donat el caràcter de l'escrivà. El que més va sorprendre tothom fou la passió amb què s'hi lliurà. Perquè ningú no li hauria pogut imaginar tanta empenta, tanta voluntat i tanta inquietud, sota el posat ciutadà de funcionari, sota el gest curt i la paraula precisa però escassa. Perquè l'escrivà no en tenia prou a consignar els detalls de les jornades, no li bastava reportar els fets per menut: els importants, els sorprenents, els fastuosos i els petits i insignificants. Ho féu, és clar. Descriví amb estil pulcre les recepcions que feren al cavaller a París i els presents amb que el distingiren, i il.luminà amb mots precisos els racons de l'audiència amb què l'honorà el rei, igual que consignà el pas de la comitiva pel regne d'Anglaterra i la trobada amb el seu monarca, o dibuixà amb mots d'extraordinària plasticitat el cavall amb què el comte de la Marche i de l'úlster, Roger Mortimer, obsequià el cavaller català a Dublí.
En aquelles notes, en aquell magnífic llibre de viatges que la seva sensibilitat anava teixint, les corts de França i d'Anglaterra lluïen amb tanta esplendor i magnificència com naturalitat, i atent als batecs més tènues, al costat de la pedra més preciosa i del fet més fastuós, hi deixà, discret, el contrapunt d'un gest breu, d'un somriure espontani, d'una mirada còmplice, o l'ensopegada distreta, el badall irrefrenat, la teranyina inadvertida. No va oblidar tampoc el succés ínfim, com quan Pero Maça, que havia de rebre l'ordre de cavalleria poc després a les portes del purgatori, va caure del cavall davant del rei Irnel, en un toll de fang perquè se li havia trencat un estrep, i va restar de quatre grapes, entre els porcs, amb l'armadura enllotada. ¡Tant que havia volgut impressionar aquells salvatges irlandesos que cavalcaven sense sella i vivien amb els animals a casa, i, en canvi, els havia obsequiat amb una magnífica oportunitat per escarnir-lo amb les seves riotes!
Aquell escrivà eficient era també l'apassionat observador de paisatges i construccions, el que anotava l'aspecte dels conreus i la natura dels boscos, el que adjectivava el relleu i descrivia les cases del camp i l'estructura dels pobles i de les ciutats, l'estat dels camins i l'estil de les esglésies. Inquiet recopilador de la diversitat, res, en aquest aspecte, li va ser aliè i les pàgines del seu llibre s'ompliren de detalls: dels vestits i dels menjars, de les parles i de les cançons, dels estris i dels oficis més diversos. ¡Quina llàstima que aquelles pàgines entusiastes d'intel.ligent visió, escrites en una elegant prosa de cadències clàssiques, es perdessin en un foc casual i només en quedés un vague testimoni en el llibre de vescomte! De les fines observacions del lletraferit, Perellós només en va saber veure algunes anècdotes i va reduir la magnífica aventura i el seu excel.lent report, a quatre curiositats irlandeses i a una llarga i avorrida paràfrasi del conegut Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii, del cistercenc Enric Hug de Saltrey!
Això haurien pogut contar si l'haguessin conegut una mica. I algú que l'hagués conegut millor, hauria pogut dir, a més, que l'escrivà dels Banys Nous, que aquella figura que semblava imparcial amb la vida, com si no fos seva, s'havia enamorat apassionadament tres cops i, en canvi, mai no l'havien estimat. Almenys, no com ell hauria volgut.
La primera vegada que va creure que ja no podria viure sense veure's en uns ulls de dona, l'escrivà tenia divuit anys, acabava d'entrar a la Cancelleria Reial i s'arborava amb tota la càndida sinceritat dels sentiments descoberts. Foren aquells, dies en què abandonava sospirs per totes les cantonades, en què passejava el seu amor anònim per les rondes i en què espiava de lluny el destí del seu desesper. Ella, en canvi, li doblava l'edat i potser no el va veure mai. Impressionat pels poemes de Petrarca i inflamat per la idea de l'amor fidel i desesperançat, va voler convertir el seu en la font de refinament dels sentiments de l'enamorat absent. Fins que un dia, abatut i cansat d'anhelar, es va decidir traït i menyspreat, li va complaure canviar el gest i el va envair la certesa de ser el jove més trist, i va plorar el seu amor impossible a tots els jardins. Era massa jove.
La segona vegada, en canvi, ella el va mirar un dia. També li doblava l'edat i també era casada, i tampoc el va acollir, però ell va creure que el sacrifici del sofriment callat l'ennoblia i la va estimar sense desmai. Com li hauria agradat, llavors, posseir l'alè de la poesia per fixar els seus raptes de desvari i de desconsol pregon! En l'esforç intens per apuntalar la seva passió desorientada, va deduir de certs indicis, una mirada o un gest esquiu, una paraula mal sentida o un rumor que ni tan sols havia escoltat, que era l'odiat marit qui fermava amb cadenes d'ominosa opressió la inclinació benigna d'ella, i resolgué matar-lo, o raptar-la, o totes dues coses. I va estar a punt de fer-ho. Sortosament, l'atzar fou generós i no se'n va sortir.
La tercera, encara era prou jove perquè ella, com les vegades anteriors també casada i prou més gran que ell i, en aquesta ocasió, amiga de la família, el pogués acollir com a un fill. I ho féu, com ho havia fet des de sempre, només que ell no se n'havia adonat i, quan es va veure objecte d'algunes atencions, va prendre per expansions de complicitat amorosa el que no eren sinó afectes senzills. També en aquesta ocasió la sort el va protegir, però. Perquè la seva passió romangué a resguard de burles i desdenys, presa de la seva timidesa.
Durant anys va refugiar-se en la lectura dels clàssics i dels italians i es va protegir dels mals d'amor que entristeixen el cor i inflen els ulls. Però no era feliç perquè havia engrillonat la passió. I passejava el seu desencís com si no fos seu, però ho era. I així va ser fins que va veure la viuda Peranyer i va saber que havia de ser el seu darrer amor. Llavors ja era un home que havia acomiadat la joventut. Potser per això, perquè ja no es podia fer la il.lusió que el temps acabaria rescabalant-lo dels amors passats, va decidir posar-se en mans d'una mitjancera que l'acostés a la viuda.
Aquest amor, tanmateix, no el coneixia ningú, llevat de la seva esclava, i ningú no n'hauria pogut dir res.
Què més? Doncs que des de feia quinze anys vivia en una casa de dos pisos, terrat i, contra costum, torratxa, amb un pati d'arcs escapçats i un pou en un costat del que partia una escala en colze aferrada a un angle. Que li havia comprat son pare, comerciant en draps, al carrer dels Banys Nous, i que ningú no li coneixia ni escàndols ni secrets. Que hi vivia sol amb dos joves criats i una dona gran que feia de cuinera i de bugadera, i, des de feia uns cinc anys, també amb una esclava oriental que responia al nom de Begura i que les males llengües volien la seva puta. Però no era veritat.
L'escrivà havia comprat l'esclava tàrtara a un cavaller valencià que tornava de Constantinoble i volia vendre-la per poder-se comprar un cavall. No devia tenir més de vint anys i tenia els gestos suaus i el posat dolç i absent. Fou un gest de generositat el que mogué l'escrivà a oferir preu, un gest guanyat pel seu aspecte fràgil i trist, que l'impressionà. La va comprar sense voler-la i aquell mateix dia la va manumetre.
-Ja ets lliure. Pots anar-te'n on vulguis- li feia senyes ingènuament.
L'esclava, però, no es movia i negava lentament amb el cap. Ell no ho entenia, però l'esclava tenia raó. Si el gest de generositat era lloable, la manumissió esdevenia una decisió cruel i estúpida: ¿què havia de fer aquella noia de Crimea, esclava des que es recordava, sense res més que el seu pensament, en una terra estranya de la qual ni tan sols coneixia l'idioma? Si per a les joves del país el desempar de la solitud ja era un jou d'insalvable desgràcia, ¿què no havia de ser per a ella? L'escrivà, quan ella va ignorar els seus gestos perquè entengués que podia marxar, que ja no era de ningú, va creure que no el comprenia. I s'equivocava. L'entenia més bé que no l'havia entès ningú, però no podia marxar: ho sabia. Va restar, doncs, immòbil, amb un somriure sense alegria insinuat i els ulls baixos, esperant. I després va pronunciar una paraula que a l'escrivà, perquè coneixia un peller que es deia Begur, va semblar-li que sonava igual que Begura. Llavors ella es va assenyalar i va repetir la paraula, i l'escrivà també es va assenyalar i va dir el seu nom. I no va ser fins que va sentir sobtadament les riotes de dues dones i tres homes que es va adonar que era al mig del carrer i començava a cridar l'atenció i, no sabent ben bé què fer, se la va endur a casa. Aquella nit, sense que li demanés, la jove es va posar al seu llit, potser perquè era aquesta l'única manera que sabia d'agrair-li el gest inútil d'alliberar-la. Més tard, sense paraules, va saber-se fer imprescindible. Un silenciós àngel protector, present quan se'l precisa, absent quan cal i invisible però atent sempre.
La Begura era la seva esclava. Malgrat que l'escrivà mai no va voler acceptar-la així, ella imposà la realitat ineludible: si no era la seva dona, ni una parenta, només l'esclavatge la mantenia protegida. L'esclavitud la vestia i l'alimentava i li donava sostre sota el qual estar-se. Ella ho sabia i ell ho aprengué de la seva fermesa. I així fou: la va protegir i va acceptar els actes que ella li oferia, i va arribar a estimar-la.
Fos quin fos el passat que amagaven els ulls malencònics que li llegí l'escrivà la primera vegada que la va veure, durant aquells cinc anys la tàrtara hi havia vist néixer les guspires de la despreocupació i la seva mirada esdevingué sense ombres. Se sentia segura i el somriure sincer va tornar a dibuixar-se als seus llavis. Poc a poc va aprendre a parlar la llengua del carrer, en va conèixer els costums, es va familiaritzar amb els seus usos i va saber interpretar els seus gestos i els seus xiuxiueigs. I lentament va anar prenent responsabilitats en l'atenció de l'escrivà, fins que es convertí en l'ànima de la casa dels Banys Nous. Entrava i sortia, comprava i venia, decidia i preveia. Sostenia l'escrivà: ella decidia els seus àpats, ella les robes, ella el consolava i escoltava els seus desànims, li fortificava l'esperit i reconfortava el seu cos amb la calidesa del sincer gest manyac, amb la seva tendresa dolça i generosa.
Quan la Begura es comparava amb les altres dones del carrer, quan es fixava en la seva bellesa i la qualitat dels seus vestits, quan li semblava escoltar el dring de les bosses per anar a comprar, quan ponderava les seves vides, quan intuïa els dolors i els tractes rebuts pels seus homes, se sentia molt superior. Gairebé feliç. Almenys, amb la idea de la felicitat que ella podia tenir.
Aquell diumenge que l'escrivà va sospirar sobre el seu pit i es va deixar llepar per la temptació de la confidència en la tebior dels seus braços i va dir-li que estava enamorat, l'esclava feia dies que ho sabia. Com no notar les sortides a deshora? Com ignorar el desfici que el distreia dels seus papers i el feia inconstant? Com no veure els seus ulls lluents i embolcallats pel neguit del desig i la por? I com que el volia feliç i el sabia reservat i poc destre en els gestos dels enamorats, va cuitar a proposar-li els bons oficis d'una mitjancera de qui havia sentit parlar. "Sí, la menorquina us obrirà les portes de la viuda", va pensar. Però potser es va precipitar, perquè a penes la coneixia.
Aquella nit, mentre l'escrivà rebia l'escomesa de la febre, ella el vetllava asseguda a la vora del llit i feia plans per ell. L'endemà mateix, si l'estat de l'amo ho permetia, havia d'anar a trobar aquella dona. Hi parlaria i, si li semblava que era com li havien dit, una dona bona, discreta i generosa, una beguina de bons trots, allí mateix havia de proposar-li que intervingués prop de la viuda en favor del seu amo, que prou que s'ho mereixia.
L'escrivà va fer un gest espasmòdic i va semblar que cridaria, però, malgrat el rictus crispat que per un instant va dibuixar una ganyota al seu rostre, no va obrir els llavis i el seu cos es va afluixar de seguida. La Begura va eixugar-li la suor del front, sol.lícita, i el va acaronar lleugera, a penes un frec, suficient, però, perquè l'escrivà s'asserenés. "El fred humit i podrit del port se li ha posat als ossos", es va dir, sospirant.
El silenci i la foscor van acabar vencent el seu propòsit de vigília i el cap se li va anar vinclant dolçament sobre el pit. En l'últim segon de lucidesa va veure el seu amo feliç al costat de la viuda.
Ben lluny d'allí, la viuda Peranyer també dormia, totalment ignorant dels pensaments que suscitava a la casa de l'escrivà. Un son profund i tranquil, només sobtat de tard en tard per la incertesa que semblava amenaçar-li el futur, lligat als negocis del marit difunt, que no aconseguia controlar.
La viuda Peranyer era encara una dona jove, d'una bellesa rotunda que gairebé intimidava. Filla d'un teixidor de vels, l'havien casat als disset anys amb un patró de galeres enriquit, propietari de tres embarcacions que noliejava a tot aquell que pogués pagar-les, sempre sense fer preguntes. Era un home reservat, amb un físic poderós, molt hàbil i entès en el seu ofici, però esquerp. Malgrat que inicialment el teixidor no va sentir-se gaire inclinat a donar-li la filla, el fet que l'acceptés sense dot el va acabar per convèncer. Durant els últims anys de la vida que li havia arrabassat la darrera glànola que senyorejà la ciutat, havia mantingut un comport públic irreprotxable, dedicat a l'honrat negoci del transport marítim. Dirigia personalment l'activitat dels seus vaixells i algun cop s'embarcava per patronejar la galera major, una embarcació comercial de quaranta-un metres de llargada i vuit d'amplada, amb vint-i-cinc bancs de tres remers cada un, que movien gairebé dues-centes tones, i que havia batejat amb el nom impropi i inquietant d'Ira hominorum, i sobre la qual s'explicaven històries en veu baixa. Joan Peranyer, conegut també com el Fura per la seva llestesa en els tractes, no tenia més passat que el que ell havia volgut explicar. Deia que era de la Ràpita i que sempre havia navegat. També deia que sempre havia tingut la sort a favor. Poca cosa més. Però no faltava gent a Barcelona que insinuava que havia fet fortuna com a soldat mercenari a sou, ara de turcs, ara de genovesos o de venecians, i com a corsari, amb els botins i les preses dels saqueigs, i que havia assolat una vintena de pobles per tota la riba del Mediterrani i havia abordat més de deu embarcacions de totes les nacions. Encara que ell ho negava amb vehemència: "Us han informat malament", deia sempre. Fos com fos, Joan Peranyer havia deixat a la seva dona les tres embarcacions en plena activitat: la galera major, una gran nau armada i una urca de dos pals sense armar, de gran capacitat i apta per a carregaments molt pesants.
La viuda, però, no sabia res d'embarcacions ni de trànsits comercials. D'aquell negoci, ho ignorava tot. I inicialment va restar en mans d'un secretari del seu marit, un napolità de maneres llagoteres que li va prometre mansa fidelitat i servei. I potser era sincer, però la viuda li va agafar por perquè ben aviat li va semblar que donava senyals que pensava que era ell qui havia heretat de Joan Peranyer, negoci i dona. Es va esverar i va recórrer al consell d'un comerciant en draps que treballava habitualment amb el seu marit. Era el pare de l'escrivà.
-Mala peça tenim entre mans -va dir-li el comerciant-. Els negocis volen amo. I una dona, en coses de port, veles i rems, poc hi pot fer. Si no m'haguéssiu de prendre per impertinent, us diria que us busquéssiu home del vostre gust i us caséssiu. Sou jove, bonica i rica, i no us han de faltar pretendents. Entretant, feu fora aquest napolità que us vol ratar el buc de les galeres i deixeu el negoci en mans honestes. Doneu-me una setmana i cercaré qui us pot fer el servei per ara.
-Vós... -va insinuar ella.
-No seguiu -la va interrompre-. Jo sóc vell, tinc prou feina i, sobretot, no estaria bé. Jo sóc client vostre. Però no us hi amoïneu. Deixeu-me fer.
El comerciant no va trigar la setmana que havia demanat. Potser es podria pensar que ho féu per generositat. I potser és cert que ho féu també per això, però no es pot obviar l'interès personal que hi tenia, en la resolució d'aquell assumpte, atès que era amb aquelles embarcacions que comerciava. S'afanyà, doncs, que el negoci no s'interrompés i no se li va acudir res millor que requerir el seu fill. Era cert que no sabia gran cosa d'embarcacions, però era viu, seriós i molt treballador i, a poc que l'ajudessin els patrons de la casa, aviat rutllaria. Suggerí, doncs, que es deixés la direcció directa en mans del Mateu, un dels patrons més experimentats i conegut d'ell, que se'n llogués un de nou per navegar, i que la supervisió i el control del negoci quedés en mans del seu fill. No cal dir que la viuda va trobar encertada la decisió i l'acceptà sense vacil.lacions.
-Ja voldrà, el vostre fill? -només va oposar dèbilment.
El comerciant no va mirar-la.
-és el meu fill -va fer un gest expressiu.
Aquell mateix dia la viuda donà les ordres precises al Mateu, que les executà immediatament. Al vespre, el comerciant travessava el llindar de la casa dels Banys Nous i exposava al fill la seva voluntat amb total simplicitat.
és sobrer, ara, reproduir la conversa que pare i fill van mantenir llavors. N'hi ha prou de dir que l'escrivà rebé amb fredor, gairebé amb disgust, aquell encàrrec, però no s'hi oposà.
-és la vostra ferma voluntat? - va gosar a preguntar.
-és la meva ferma voluntat -va respondre ferreny -. I no en parlem més.
Va ser arran d'això que l'escrivà va conèixer la viuda.
Si algú li hagués fet explicar, l'escrivà, que era destre en paraules, que era atrevit amb una ploma a la mà i un full de paper damunt la taula, no hauria dit sinó que era un dia normal i que el seu pare la hi havia presentat i a penes van estar uns minuts junts. En canvi, si hagués hagut d'escriure-ho, hauria recordat que aquell dia el cel tenia un color intens i el sol escombrava l'ombra del racons, que els argenters, pel carrer dels quals havia passat, treballaven contents i afalagaven les dones de preu amb l'esperança de fer-les entrar a la botiga i que era el dia després de l'arribada a Barcelona del predicador valencià de nom Ferrer, que, acompanyat de la seva comitiva de frares i misèries, havia congregat els ciutadans al carrer dels Orbs i els seus voltants; i hauria recordat que s'havia acostat a la botiga amb la desgana amb què escometia els assumptes que no podia eludir per un sentit estricte de la responsabilitat, però pels quals no sentia cap entusiasme, ni tan sols el mínim interès. I que mentre sortia de la muralla, maleïa la sort que el forçava a relacionar-se amb la mar i les mercaderies, dues coses per les quals sentia un desdeny profund, i només mirava de consolar-se amb la promesa del seu pare que era un compromís provisional, previsiblement curt. I que, justament pel desdeny, tan bon punt va arribar a la botiga on l'esperaven el pare i el patró de confiança, es va posar a treballar perquè la desil.lusió no l'empresonés. Es va tancar amb el patró i es va fer explicar per menut els aspectes claus de l'activitat, i l'interrogà amb deteniment. En acabat, va demanar al Mateu que seguís al davant encara un temps i es va endur els llibres a casa i va prometre que tornaria al cap de dues setmanes. I així ho feu. La Begura fou testimoni que durant aquells dies l'escrivà va estudiar amb tenacitat tot allò que havia deduït necessari en la conversa que havia mantingut amb el patró. Llegí els llibres de navegació, d'enrolament i d'aprovisionament de la casa, i es feu una idea dels pormenors d'una travessia, de les seves proporcions en homes, armes, diners, temps i provisions. Llegí el Llibre del Consolat de Mar i conegué les ordenances, els usos i els costums marítims i comercials, i calculà guanys i despeses. I quan acabà, després de dues setmanes d'esforç acceptat, cregué que efectivament podia respondre als desigs del seu pare, assegurat pel consell expert del patró Mateu.
L'escrivà no havia oblidat el dia que va tornar a la botiga per fer-se'n càrrec. No ho havia oblidat perquè aquell dia, a més del Mateu i del seu pare, també hi era ella, vestida amb unes robes de tons blaus i negres, testimonis del dolor i de la fidelitat, amb un somriure agraït que el va torbar del tot.
Entre gestos forçats, va mentir que era un plaer ajudar-la en el mateix instant que sentia que no mentia i va veure una lluentor en els seus ulls, de seguida apagats per la conveniència del seu estat. O potser només s'ho va imaginar. En qualsevol cas, es va saber enamorat, com s'hi havia sentit abans altres vegades, en reconegué la por i el delit, el plaer de la incertesa i la insinuació del turment joiós. Però aquesta vegada intuí que no en tenia prou a estimar i que necessitava que se l'estimessin.
Aquell mateix dia va ajustar preu per a un noliejament de l'urca a Nàpols.
A partir de llavors, l'escrivà gairebé va abandonar el seu repòs literari i consagrà tot el temps que esgarrapava a la seva feina a la Cancelleria a fer prosperar el negoci de la viuda. Sobre la seva taula restaren ajornats els papers. En lloc de continuar la traducció dels contes del toscà, que havia iniciat i que tant el divertien, o d'atendre les cartes del canceller florentí Poggio Bracciolini, entusiamat per Lucreci, esmerçava el seu esforç a dotar de tripulació les embarcacions i a proveir-les de vitualles, d'estris i, en fi, de tot allò que cal per sobreviure a mar oberta. Elegia mariners, triava còmit, nauxer i altres oficials, i contractava boters, calafats o mestres d'aixa. Comprava galeta, farina, sèmola, porc i bou salat, anxova, tonyina, llegums o vi, feia carregar l'aigua i s'assegurava que peroles, olles, cassoles i tres peus fossin embarcats.
Tanmateix, a desgrat de llistes i llistes de coses noves i de l'activitat a què es lliurà, vivia en un permanent estat d'indecisió. Al principi s'hi havia dedicat de manera gairebé obsessiva, però després, poc a poc, va anar moderant-se fins al punt que reprengué la traducció dels contes, encara que amb una intensitat menor que abans. No obstant això, no aconseguia vèncer la seva indecisió, perquè, prop dels quaranta anys, s'adonava que sabia enamorar-se i intuïa que sabria estimar, però temia que era incapaç d'enamorar.
Arnau Amorós només havia vist la viuda tres vegades més des del primer cop i sempre durant molt poc temps. En aquelles breus entrevistes, però, no havien canviat més que frases corteses ell i d'agraïment deferent ella, o les asèptiques referències d'un balanç comercial. Potser li havia semblat alguna vegada que ella el mirava d'una manera diferent i que la seva veu era més càlida, potser fins i tot havia estat temptat de parlar-li i de fer-se sentir prop d'ella, però li va fer por exposar-se a trencar el somni. I anava vivint en el neguit, sobretot, perquè l'tenallava la idea que s'acostava al límit, que el temps s'escolava i ella buscava marit, i ell no sabia sortir de la seva paràlisi.
D'aquí que aquell diumenge es confiés a l'esclava i que el seu consell de cridar la menorquina se li revelés com l'única possibilitat que tenia i acabés el dia, a desgrat dels calfreds i la febre, amb el convenciment que avançava mansament cap a port segur.

El que diu la crítica