Els vespres de don Magí Castellarnau , Ed. Magrana. Barcelona 1995

Fragment de la novel·la

-Recordi, don Magí, que vostè ha de fer grans coses, avui.
Don Magí, encara emboirat en la somnolència lleugera del despertar, va fer un gest imprecís amb la mà dreta, escampant els mots que es gronxaven en la quietud de l'alcova, perquè el deixés en pau. Sense enuig, tanmateix. I el vell soldat de cuera que durant més de trenta anys l'havia despertat amb les mateixes paraules, es va retirar silenciós, invisible, vers el racó assolellat del jardí que don Magí Castellarnau li havia cedit quan va fer seixanta anys. Rafael de Sonora, indi seri de la Baixa Califòrnia, havia acabat la feina.
Quan l'indi ja era fora va entrar la Madrona. Com tots els matins. I així com el de Sonora li obria els ulls amb les paraules apreses una nit de campament molts anys enrera, amb l'accent dolç del seu català bressolat per la calma d'una llunyana terra conquerida, la Madrona el tornava a la realitat amb una veu dèbilment rogallosa i seca, quan repetia, mentre il.luminava l'estança:
-No sé com pot dormir tant. Marededéu!
Don Magí la va sentir rondinar, però encara va trigar una bona estona a llevar-se.
-No podries dir alguna altra cosa, per variar? -va dir, per burxar-la.
La Madrona va aturar el seu gest i es va girar amb les mans al maluc.
-àngela Maria! No en volia sentir d'altra. De tota la vida que sento que el vostre gitano us desperta -el to era, ara, volgudament estrafet- "Recordi, don Magí, que vostè ha de fer coses importants...", com un lloro, i he de ser jo qui s'endugui un moc. C-o-s-e-s i-m-p-o- r-t-a-n-t-s -encara va mastegar, mentre li donava l'esquena i acabava d'obrir el cortinatge.
Don Magí va somriure. "Aquesta Madrona -va pensar- no canviarà mai. S'encén com un coet valencià".
-Indi -va dir-. Madrona, ja ho saps que el Rafael no és gitano.
La Madrona, d'esquena, va fer un gest amb la mà. Indi, gitano, tant se val, venia a dir.
La Madrona tenia setanta-tres anys, alguns més que el senyor. Havia nascut a la casa i s'hi havia criat. Des de la mort de la seva mare, era la majodorma del casal, la que tenia les claus. Amb ella, però, s'acabaria el privilegi que tres generacions enrera havia obtingut la seva rebesàvia del seu senyor: "Mentre vulguis, tu seràs la majordoma d'aquesta casa, i després ho serà la teva filla, i la filla de la teva filla, i així serà per sempre i sense interrupció, mentre no s'estronqui la teva descendència femenina". I així havia estat. Fins la Madrona. Ella no havia tingut noies.
Don Magí va deixar que la Madrona feinegés una mica davant seu i després la va fer sortir. Al costat del vestidor, al maniquí, hi havia deixat preparada la roba ben raspallada, i damunt la taula, en una safata de plata, hi tenia l'ampolla d'elixir, finament tallada.
Com d'habitud, després de posar el peu a terra, es va dirigir a la taula i va servir-se una copeta d'aquell salutífer líquid transparent, moderadament ambrat: un primer glop breu, gairebé insuficient per humitejar-se els llavis i deixar-los coents, i un segon llarg i profund. Se li van encendre les galtes, va tossir un parell de vegades i va respirar intensament quatre o cinc cops, encara amb la copa a la ma. Després la va deixar damunt de la safata i amb el dors de la mà dreta es va eixugar una llàgrima que la fortor de la beguda li havia provocat. Després es va rentar, es va vestir i es va posar una mica de crema a les mans i a la cara. Va mirar el pot i va fer un gest de disgust en veure'l gairebé buit. N'havia de tornar a fer, però no era senzill; l'esperma de balena no era una matèria fàcil d'aconseguir. Malgrat que últimament havia tingut alguns ofecs i un persistent agut dolor al pit i que el doctor Margalef li havia manat moderació, es va fer servir una bona ració de tonyina amb samfaina, unes llesques de pa torrat amb all i una ampolla de vi blanc de Batea. Volia esmorzar de gust, que caram! Però ja sabia que hauria de tornar a sentir la Madrona.
-és que no té coneixement! Que no li ha dit el metge que faci bondat, que té el cor delicat i que ha de deixar d'actuar com si tingués vint anys? Mireu ara quin esmorzar de bisbe que vol, el senyor! I després, a l'hora de dinar, llavors estarà desmenjat i no voldrà...
-Deixa'm, deixa'm, si em moro ja m'enterraràs. Vés-te'n, vinga, no remuguis tant.
"Què saben els metges -va pensar, tot just abans de posar-se a la boca el primer bocí de tonyina-. Un home s'ha d'alimentar! Si no fos pels alls i per l'elixir que prenc tots els matins, ja faria anys que estaria colgat".
Va menjar sense presses i amb fruïció. Quan ja havia acabat, va fer sonar la campaneta i immmediatament li van portar un platet amb arrels de bleda cuites al caliu i una copeta de vi ranci. "Llàstima -es va dir-, que per no pudir a all tot el dia hagi d'acabar l'esmorzar amb un mos tan poc agradable. Encara sort que el ranci el redimeix un poc."
Després d'esmorzar es va dirigir al gabinet de treball, on havia de despatxar un assumpte enutjós, però urgent i del seu màxim interès, i es va posar a treballar. Fins que es va encallar.
"...No crec, doncs, que hi pugui haver un impediment..."
Don Magí, després de llegir algunes vegades les últimes paraules de la carta que anava escrivint, es donà per vençut i, d'una revolada, va llançar la ploma damunt la taula. Era, tanmateix, un gest de fastigueig pacient i controlat, més que de ràbia o d'impotència.
-Ves ara en què he de perdre el temps! Quan està a punt de rodolar el cap del darrer Lluís, jo he d'afalagar un capellà estúpid perquè no faci una animalada-es va dir en veu alta, com si el sentís algú.
Es va alçar de la cadira i va passejar amunt i avall del despatx, rondinant sense contenció, fent-se la il.lusió que hi tenia el tonsurat assegut en un racó, obligat a escoltar-lo.
"Que no ho veu que ja no és temps d'aquestes beneiteries?" Va capcinejar i, donant l'esquena al mossèn, es va dirigir al finestral i va respirar fondament. I en veu baixa, va dir: "Ruc babau!"
El mar, d'un blau intens, profund, arribava mansoi a l'arena del Miracle.
Ja ho havia hagut de viure una altra vegada. Llavors el conflicte havia arribat a l'arquebisbe, que no havia dubtat a posar-lo en coneixement del ministre, i va ser el mateix pare Eleta, el confessor del rei, qui l'havia advertit de les exigències eclesials i de les seves queixes. D'acord. Però havien passat gairebé vint anys! Si l'any setanta-tres ja li havia semblat una barbaritat, què no havia de pensar ara?
"Tant se val, tant se val -es deia-. L'important és sortir del pas. Calmem el clergue i evitem que se'n parli més. Sí, mossèn Gebellí, jo mateix m'encarregaré de controlar que no ofenguin mai més la Santa Mare Església."
Va tornar a seure, disposat a acabar la carta. Davant seu, la del capellà li recordava l'origen d'aquell maldecap inútil. "Cortesa i carregada de mala llet", va pensar. De bona gana l'engegaria. "és un malparit -es deia-. Ho fa per fer-me la punyeta. A ell tant se li'n dóna si aquests Guibal, Peyre i Clavayrol riuen o burlen davant de la custòdia. Bé, potser no tant, però bo i bo. Ho fa perquè sap que m'ha de molestar. Si no fos que..."
Mossèn Gebellí era un vell conegut del senyor. Gairebé de la mateixa edat, es coneixien des de menuts i havien crescut junts. Durant anys, havia estat el capellà de la casa; fins que feia poc don Magí va decidir que no li'n calia cap.
-Aquí tens la capella. és teva -li havia dit-. Disposa'n a voluntat. Per les despeses no pateixis, que jo la mantindré. I aquí tens també la teva habitació, si la vols. Ah, i el teu sou. I per les almoines a repartir tampoc no has de patir, les tindràs cada matí, com sempre. Però ja no ets el meu capellà. No en vull, jo, de capellà.
-Doncs això no pot ser -li havia contestat-, perquè jo sóc el capellà de la casa. I, si vols que no en sigui, m'has de fer fora i tancar la capella.
La discussió havia estat inútil. Don Magí no volia capellà, però no volia fer fora mossèn Gebellí, ni privar-li la seva feina, ni, menys encara, desconsagrar la capella i posar-se en boca de tothom. I el mossèn no s'avenia de cap de les maneres a acceptar una situació que ni era ni no era. Així és que el mossèn seguia vivint a la casa, repartia almoina en nom del senyor i deia missa tots els dies per al servei. Però no assistia el senyor i havia renunciat a compartir la taula amb ell.
Ara menjava a la cuina. I don Magí havia autoritzat el servei a usar la capella i mantenia l'ofici del mossèn, però no el tenia per capellà seu, sinó dels seus. A pesar del veïnatge, d'un temps ençà, s'escrivien cartes.
Ara tenia l'última al davant, provocadora. El mossèn picava allà on li coïa.
Malgrat que es deia insistentment i amb convicció que no podia trigar a promulgar-se la llei que havia d'autoritzar la presència d'obrers protestants a Espanya, la sort dels tres operaris calvinistes contra els quals clamava el prevere, acusant-los d'irreverència, depenia de la seva habilitat per evitar que la queixa arribés a l'arquebisbe i que aquest portés la petició d'expulsió a les autoritats. No se li amagava l'absurdidat de la situació, ni la conveniència de ser insincer, i, menys encara, el desastre que podia significar la pèrdua d'aquells obrers, absolutament irreemplaçables, als quals havia anat a buscar expressament abans que França prohibís l'exportació de telers i la sortida de treballadors del reialme. Un d'ells duia el timó de la fàbrica, l'altre ensenyava els aprenents, i el tercer blanquejava el cotó, i era l'únic que en sabia el secret. Si havien de marxar, no tindria més remei que tancar. Com a mínim, de moment.
Don Magí va tornar a llegir la carta del mossèn i se'l va imaginar fregant-se les mans i somrient maliciosament, sota seu. Se'l va treure del cap, però, i va tornar a concentrar-se. No és que el preocupés gaire haver de tancar, almenys econòmicament. Ben sabut és que no era un teixidor, ell, ni el seu benestar depenia d'aquesta activitat. La fàbrica li havia arribat a les mans una mica per casualitat i, si se n'havia fet càrrec, va ser tant perquè va creure que aquella era una bona ocasió de contribuir al progrés com, sobretot, per incomodar els seus veïns en fortuna i posició, que se sentien ofesos amb els seus negocis burgesos. No, no era l'aspecte econòmic el que l'enutjava d'aquest afer, sinó l'ideològic. Que en el segle de les llums que feia caminar la humanitat vers la seva felicitat, alguns sectors del passat s'entestessin a tornar a l'Edat Mitjana amb els seus prejudicis estúpids no ho podia acceptar. Com passar per alt que, quan tot just les primeres màquines fumejaven afavorint la indústria i el progrés, hi hagués qui només pensava en prohibir, en negar i en cremar?
Va tornar a fer un esforç per frenar el seu discurs, que acabaria per enutjar-lo de debò. No obstant la raó que l'assistia i els motius sobrats que tenia per a la indignació, sabia que havia de ser caut. Estava segur que si la queixa de mossèn Gebellí ("fan gresca en els actes sagrats i escarneixen els fidels temerosos de Déu", denunciava) arribava als dominis de l'arquebisbat, res no podria impedir que el secretari s'inflamés de zel missioner i exigís o la seva conversió, del tot improbable, o la seva expulsió, més que segura.
"Sí, al canonge Nadal li agrada recordar el seu passat de capellà castrense", va reflexionar.
Ningú no ignorava, a la ciutat, que fou mossèn Nadal, ara canonge i secretari de l'arquebisbe, i aquests fets no foren gens aliens al seu nomenament, quan es produí, qui com a capellà de l'exèrcit dedicà el seu esforç a la conversió d'heretges; i ho féu sense repòs i amb un zel i una tenacitat encomiables -obsessives, pensava don Magí-, i implacables.
Les guerres contínues de Sa Majestat l'havien forçat a reclutar regiments estrangers de països protestants que eren utilitzats també dintre d'Espanya. Era doncs, aquest, un camp adobat perquè capellans d'esperit missioner emprenguessin la seva croada particular. Mossèn Nadal fou un d'ells, i dels que millor se'n sortiren. Les seves conversions dels anys seixanta, aviat conegudes arreu, aconseguiren que ell, el capellà militar de Tarragona, fos un exemple a seguir. De primer, fou l'abjuració de sis protestants suïssos del regiment de Sant Gall; després hi hagué encara les de deu calvinistes i quinze luterans.
Don Magí, en evocar la figura fanàtica del canonge, no va poder evitar un somriure burleta, pensant en els llibres herètics que tenia ben amagats, especialment un catecisme anglicà arribat a Catalunya durant la guerra de Successió, i dos llibres alemanys que havien dut els mercenaris a sou de Castella del 1647.
Va tornar a la feina. Decididament, havia d'anar amb compte. I més ara, que li convenia tenir-lo estovat si volia que la petició que tenia la intenció de fer-li comptés amb la seva aprovació. I intuïa que no seria fàcil. També li convenia tenir amanyagat mossèn Gebellí, si el volia de part seva en aquell afer. I l'hi volia i l'hi necessitava.
Va agafar, doncs, la ploma, va mullar-la al tinter i va escriure amb tanta hipocresia com li era necessària. Suau, submís, fals i llagoter. Ja sabia que no se'l creuria del tot, però confiava que el mossèn en tindria prou. D'alguna manera, l'havia fet posar de genolls davant seu. "Espero que ho valorarà com cal" -va arronsar el nas. I va signar.
Va llegir la carta, encara una quarta vegada, abans de doblegar-la i estampar-hi el seu segell. I en acabat, va donar instruccions perquè fos duta a mossèn Gebellí aquell mateix matí.
-Deu seu per aquí baix- va dir-. I si no hi és, surt a buscar-lo.
El lacai va acotar el cap amb un gest d'assentiment i va prendre la carta que li lliurava el senyor.
-I no t'entretinguis -va afegir abans no pogués dir res-, que a tu qualsevol cosa et fa badar.
El lacai no va respondre i es va enrojolar vivament, torbat.
-M'has sentit, Cintet?
-Sí, senyor -va contestar a la fi, amb un tel de veu gairebé imperceptible.
El lacai era el nét de la Madrona. Un bon xic, cert, però poc útil. Un bon lacai no té els ulls somiadors del Cintet. Així raonava don Magí, veient-lo sortir del gabinet. "Hauré de pensar alguna cosa. és massa curiós per condemnar-lo a lluir la lliurea de la casa pels carrers de la ciutat. Potser l'hauria d'enviar a la fàbrica, a l'ombra de mestre Rimbau perquè aprengués l'ofici i fer-ne un mestre teixidor d'anomenada, o potser l'hauria de trametre a França perquè aprengués els secrets del vi. Qui sap!"
A penes havia sortit, la porta es va tornar a obrir i es va deixar veure tímidament el cap del Cintet.
-Perdoni, don Magí, m'he oblidat de dir-li que mestre Rimbau espera les seves instruccions.
-Sí, sí, és clar. Fes-lo entrar -va recordar de sobte.
Mestre Rimbau, a qui havia fet cridar la nit abans, s'esperava pacientment feia ben bé dues hores. Home menut i desconfiat, era un expert coneixedor de la indústria cotonera. Vingut de Puigcerdà, on havia après l'ofici dels francesos, era l'encarregat de la fàbrica i l'home de confiança de don Magí en aquests assumptes. Al seu coneixement professional hi afegia dues qualitats valuoses: una fidelitat sense fisures i una duresa inflexible en el compliment de les instruccions de l'amo. Tenia el gest breu, el posat esquerp i la veu severa de qui li agrada manar i imposar el seu poder.
Don Magí va exposar-li sense preàmbuls les queixes del mossèn sobre els gavatxs de la fàbrica i el va encoratjar a posar brida als excessos.
-Més ben bé igual -va concloure- si fa servir el fuet o els diners. Faci-ho com vulgui, però faci-ho i faci-ho ara. M'ha entès?
-Perfectament. Confiï en mi, no en tindrà queixa -la veu de l'encarregat era segura, ferma.
El va acomiadar.
Vint minuts després d'entrar al gabinet de don Magí, mestre Rimbau abandonava el palau i sortia fora muralla pel portal de Sant Antoni, disposat a executar els designis del senyor. "O faixa o caixa. No hi ha més, a fededéu!"
Don Magí, del finestral estant, el veia allunyar-se de la ciutat, amb l'ànim tranquil. "Colli'ls fort, aquests calvinistes -li havia dit-. No vull cap conflicte, ara. No em convé." I estava cert que mestre Rimbau no el decebria. Va somriure satisfet.
Acabada la feina, va abandonar el gabinet de treball i es va dirigir al taller. Mentre travessava les sales, va sentir una rialla tendra i es va deixar temptar per la idea de marrar el pas. Però s'hi va negar pel suprem plaer de la demora, de l'anhel, de la promesa, i va reprendre el pas evocant la vesprada amb què havia de tancar el dia.
En lloc de deixar-se arrosegar per l'impuls festiu i agradable que esperonava aquella rialla, va continuar el seu pas, escales avall, i es va recloure al taller amb la intenció de treballar fins l'hora de dinar. Estava situat a la planta baixa, amb sortida al jardí. Aquest era l'únic espai privat de debò que tenia. Tancat sempre amb clau, només ell i el seu fidel Rafael de Sonora, que en tenia cura de la neteja i del manteniment, hi tenien accés. Don Magí hi solia passar dues o tres hores tots els dies.
L'existència d'aquest taller havia estat -i ho era encara- motiu sobrat de converses a mitja veu i d'especulacions sense límit, mogudes ara per la curiositat innocent, ara per l'enveja malintencionada, ara pel fanatisme estúpid del temor. Malgrat la fidelitat i discreció de la Madrona, aquella sala barrada a la curiositat de tots, impossible d'amagar durant massa temps, havia despertat de ben aviat la imaginació del servei de la casa, en una petita part sempre canviant, i havia atiat les fantasies i el xerroteig del carrer, i no eren poques les històries que s'explicaven de la seva misteriosa activitat, afavorides, a més, per la proximitat del jardí i de les voltes del circ, a partir dels quals hom podia imaginar passadissos secrets i enterraments inconeguts. Sectari d'estranys ritus, alquimista o nigromant, físic heterodox, fins boig víctima de desvaris havia semblat a uns o a altres. Tan senzill que era! Però, en fi: no havia volgut revelar les seves aficions, preses de ben jove a París d'un mestre excepcional, al principi per vergonya, després per modèstia i més tard ves-a-saber-per-què. Potser perquè no li agradava que el tinguessin per extravagant. Hauria d'haver previst, però, que la imaginació dels seus convilatans desbordaria amb escreix qualsevol realitat. En qualsevol cas, ara ja era tard: no se'l creurien.
Mentre don Magí es recloïa al taller, lluny de la curiositat i la tafaneria que despertava, la quietud s'ensenyoria del palau. Només al pis de baix, a la cuina i a les sales del servei, l'activitat era ben viva.
Després de donar intruccions i d'haver comprovat que tot rutllava al seu gust, la Madrona s'havia assegut en una cadira baixa, en una cambra ben il.luminada, i donava conversa a la planxadora i a una jove que l'ajudava a plegar la roba.
-Ets una criatura Pepeta -somreia-. El senyor és un vell carcamal; això sí, educat; i bonàs, potser també, si li saps endevinar l'humor. Però ...
-No digui això, Madrona. Don Magí és un senyor extraordinari. Ha fet tantes coses i ha vist tant de món! Nosaltres, ni amb deu vides veuríem la meitat del que ell ha vist!
La noia que havia interromput la Madrona era una jove de disset anys, cambrera de menjador de don Magí des de feia tres mesos, per decisió expressa d'ell, i una mica aprenenta de tot, per decisió de la Madrona, que s'havia oposat amb fermesa al desig del senyor, sense gaire sort. I no perquè no li agradés. Al contrari, per què li agradava, i molt. I per això la volia lluny dels capricis dels senyors. No se n'havia sortit, tanmateix. La rialla franca de la planxadora, seguida de prop per la Madrona, va fer enrojolar la Pepeta, que es va quedar sense saber què respondre, encara que pel seu gest prou es veia que ho desitjava vivament.
-Filla, quin entusiasme pel senyor! -va ironitzar la planxadora.
La Pepeta va torçar el morro, però no va poder contestar. Abans que ho fes, va parlar la Madrona.
-Deixa-ho córrer, xiqueta. No hi ha cap burla en el nostre riure i, en canvi, hi ha potser més enveja de la que voldríem confessar. Ets un sol, tan riallera i fresca! Vine!
La Madrona va besar la noia amb afecte sincer. La planxadora havia deixat de riure, però conservava suspès als llavis el gest plàcid d'un somriure amable.
-Don Magí és bo i res no n'has de témer. Però no te'l creguis sempre -va continuar la Madrona-. Al senyor, com més vell es fa, més li agrada presumir davant d'una pell nova com la teva i llegir en els teus ulls la sorpresa i l'admiració. Però jo t'asseguro que, de vegades, ja no sap si el que explica és la seva vida o la de qualsevol altre que ha sentit o ha llegit. és doncs, a la seva manera, sincer, encara que pot ser que no faci més que explicar mentides.
La campaneta va destorbar sobtadament la conversa de les tres dones. Era el senyor que demanava la Madrona. Quan estava al taller, només la volia a ella. L'esperava a peu dret amb la porta badada un pam, només.
-M'he distret -va dir-. Gairebé m'he quedat sense i no me n'he adonat fins ara. Bé, té - va allargar-li un paper- envia el xiquet a l'apotecari.
No van passar més de deu minuts que la Madrona trucava a la porta del taller amb la comanda.
Don Magí, després de posar en un platet la quantitat justa que necessitava, va buidar la paperina que li havia dut la Madrona en un pot de vidre i el va tornar al prestatge. Al cap de poc tornava a estar concentrat en el treball. I així va continuar fins que les campanes de la catedral van avisar-lo puntualment que havia arribat l'hora de dinar. Es va sorprendre: havia esmorzat massa tard i, sobretot, amb excés. La idea d'haver de seure a taula, ara, li va resultar desplaent. Qualsevol altre dia hauria tret el cap i hauria dit que no l'esperessin i que servissin l'indi. Fos l'hora que fos, no era la seva hora de dinar, encara, i hauria romàs al taller. Avui no podia fer-ho. Va recollir les eines, va endreçar una mica la taula i amb el pas viu de qui vol arribar aviat va sortir de l'estança.
Don Magí Castellarnau, senyor de Montorns, càpità de la gloriosa Companyia Lleugera de Fusellers de Muntanya, emprenedor fabricant de mitges de cotó i celebrat elaborador de vins i aiguardents, feia temps que havia renunciat al menjador. Massa gran, inòspit i, encara que lluminós, poc assolellat. En lloc de seure al cap de la gran taula de caoba en què s'havia celebrat el seu naixement deu anys després que els pastors Anderson i Desaguliers impulsessin a Londres la primera lògia dels free-masons, havia preferit la intimitat d'una taula petita, en la sala contigua al seu gabinet, prop d'una finestra que recollia els reflexos del mar. A la taula hi havia lloc per a cinc coberts i, des que mossèn Gebellí havia abandonat la privacitat del senyor, només l'ocupaven don Magí i l'invisible Rafael de Sonora. Avui, però, hi havia un tercer cobert a taula. El convidat era el doctor Margalef, metge.
Quan hi va arribar, assegut al costat de la porta, l'esperava l'indi, quiet, com si no hi fos.
-Ha vingut el doctor? -va fer, tot obrint.
Rafael va negar amb el cap.
Dins, tot estava preparat per a l'àpat. Al costat de la taula, drets, hi havia la Pepeta i un cambrer. Cap dels dos no es va moure.
Rafael de Sonora, va travessar la sala i va restar dempeus, al costat de la finestra, mirant al camí de Barcelona. Don Magí, en canvi, es va deixar caure en un petit sofà, vora la porta, mirant fixament el rellotge que hi havia damunt de l'escalfapanxes, ara apagat.
-Està tot a punt? -va dir per sentir-se la veu-. Sembla que triga una mica- va observar distretament la taula parada.
Don Magí estava una mica nerviós. Feia temps que volia parlar amb el doctor, però no s'atrevia a fer el pas. Ras i curt: li feia vergonya. Li feia vergonya la consulta que volia fer-li. Ja sabia que no li n'havia de fer, però no podia evitar-ho. A la seva edat, pensava... D'altra banda, malgrat els anys que feia que els Margalef s'ocupaven de la salut de la família, amb aquest, que tot just tenia trenta anys, no hi tenia gaire intimitat. Amb son pare tot hauria estat diferent. Amb son pare, ja ho havien mirat una vegada, feia molts anys, però no se'n van sortir i ell ho va deixar córrer. Va aprendre a viure sense. Al principi, no. Al principi, quan es va començar a adonar que no anava a l'hora no va dubtar que havia de posar-hi solució. I a fe que va intentar remeis! Metges, herbolaris i curanderos, tots hi van dir la seva. I tots es van equivocar. Després, forçosament resignat, va aprendre a viure sense sobresalts, malgrat que sempre el va acompanyar un tel d'enyorança. Això sí, en secret. Un secret només compartit amb Rafael de Sonora, allà, i, de retorn a casa, també amb la Madrona. I ara, tot just quan la vellesa l'havia de neguitejar menys que mai, vivia un pessigolleig desficiós que el trasbalsava. I no per ell.
El doctor va arribar i van seure a taula.
Al contrari que don Magí, que gairebé no va tastar res, preocupat com estava i encara amb el regust de l'esmorzar, el doctor Margalef va menjar sense moderació. Tan ostensiblement que don Magí va bromejar.
-Sembla que té gana, doctor.
-I tant! -va respondre immediatament-. Aquest matí m'he llevat molt d'hora i he tingut un dia tan atrafegat que a penes he pogut esmorzar com cal. Aquesta feina nostra és molt esclava, don Magí. Els malalts no es poden esperar, de vegades.
-Mengi, mengi. M'agrada veure'l menjar. és un honor servir-lo i un plaer envejable assistir a l'explosió de les exigències de la seva joventut. Jo l'acompanyaria de bona gana, si no hagués comès ja l'excés a l'esmorzar.
L'indi, tot i que, com de constum, no va semblar-ho, encara va menjar més, i entre els dos va cruspir-se una plàtera de tomàquets farcits i un capó amb prunes que hauria estat bo per Nadal.
Durant el dinar, el doctor a penes va dir res i va ser don Magí qui va mantenir viva la taula amb una conversa de records familiars, d'evocacions del vell doctor Margalef, que Déu tingui en la glòria. El doctor, el mirava cortès i assentia amb el cap; de tard en tard, deia alguna cosa. L'indi, res. Menjava, sense mirar-los.
-M'han dit, don Magí -el doctor va fer una pregunta de cortesia, veient que el senyor havia callat-, que enguany serà un bon any de vi.
-Doncs no l'han enganyat -va somriure-. Ha estat any de sequera i molt de sol. El raïm és dolç com la bresca. No n'hi haurà tant com l'any passat, però tindrà grau i serà bo. Tot just ara estem acabant de trepitjar la collita i els informes que m'arriben no poden ser més optimistes. Especialment pel que fa al negre, l'anayada pot ser de les millors.
El doctor Margalef tampoc no va voler renunciar a les postres i, després d'una tallada dels darrers melons de la temporada, va menjar-se amb gust un flam de gerd amb nata i unes gotes de moscatell.
Don Magí va haver de reprimir un gest d'impaciència per no ser descortès, i va seguir comentant els secrets dels preus de l'esperit de vi.
Quan, finalment, el doctor va deixar el tovalló damunt la taula, elogiant la cuina del casal Castellarnau, don Magí va fer fora tothom i, prenent del braç l'hoste, el va conduir al seu gabinet.
-Sap -li va dir mentre travessava la sala-, vostè no sembla tenir gaire curiositat pel motiu de la seva visita. No, no s'excusi -no va deixar-lo protestar-. No és important. De fet, sempre m'he refiat més de la gent a qui agrada la bona taula que dels curiosos i tafaners. D'altra banda, no s'amoïni, que l'àpat s'acabarà com cal -va somriure-. He donat instruccions que ens portin cafè i licor i alguna pasta dolça al gabinet.
Va tancar la porta i va indicar al doctor que segués amb un gest cortès, abans que ell es deixés caure a la butaca. Al davant, el doctor va seure en un petit sofà. Don Magí va apretar els llavis i va iniciar la consulta, sense circumloquis.
Vint minuts després, el doctor Margalef abandonava la casa. Rafael de Sonora el va veure sortir i va somriure. Després va mirar cap a dalt, buscant la finestra del senyor.
Don Magí havia endevinat el somriure de l'indi molt abans de veure'l. Malaguanyat capó! I encara, dels vint minuts, calia descomptar els que havia consumit en prendre unes pastes, el cafè i una copa de conyac francès que es feia dur dues vegades l'any. I els mínims a què la cortesia l'havia obligat. En realitat, la consulta havia durat a penes tres minuts. Si don Magí havia estat breu i directe, no menys escàs de paraules i generós en sinceritat havia estat el doctor Margalef. Si don Magí n'havia tingut prou amb dues paraules, el doctor no en va necessitar més de cinc.
Don Magí va deixar anar la cortineta i es va apartar de la finestra, però encara veia el somriure de l'indi. Un somriure cansat i tranquil.
A baix, Rafael de Sonora va veure sortir el doctor sense sorpresa. Ja ho sabia que era inútil. íntimament, va agrair tant els coneixements com la sinceritat del doctor, perquè tenia por que no fos un d'aquells que per ignorància, per por, o per fer diners, alimentés les esperances de don Magí i li alleugerís la bossa i, sobretot, escapcés la seva salut amb remeis inútils. El que, sens dubte, li acabava de dir aquell doctor golafre però competent i honrat ja li ho havia dit ell feia més de vint anys. Ara, feia encara no un parell de setmanes, el senyor li ho havia tornat a preguntar, de sobte, un matí que s'entretenia al jardí i Rafael de Sonora havia tornat a emetre el seu judici inapel.lable, amb la seguretat que li donava la saviesa de la seva raça, dominadora d'una terra seca, aspra i erma on només ells eren capaços de viure.
A dalt, don Magí, palplantat al mig de la cambra, mirava de convèncer-se que tots estaven equivocats. Però sabia que no era veritat. El doctor havia estat rotund i sabia que tenia raó, com en tenia el seu Rafael, que mai no havia vacil.lat en aquesta qüestió; ni quan ell, molt al principi, es va negar a admetre-ho i es pensava que era impossible que allò fos així, i va ignorar els seus consells i es va posar en mans de qualsevol visionari i va apel.lar a les friccions, i als talismans i a les oracions, i es va embotir d'infusions i d'ingestions, i va tirar de fregues i d'emplastres, i va consumir sense moderació, ara fulles, ara arrels, ara llucs tendres, tant l'api, el fonoll i els alls, com la sejolida de jardí, la ravenissa i els crèixens.
A baix, Rafael de Sonora intentava entendre les raons del senyor per enderiar-se novament amb aquesta qüestió, ara. "Aquest és un problema que només és important si s'és un cap de tribu. I encara", havia dit molts anys enrera. "D'altra banda -havia afegit-, ¿pot l'home entristir-se perquè, quan els perd, els seus membres no tornen a créixer com la cua d'una sargantana? No, és clar. és absurd capficar-se per un impossible. Llavors, el senyor no ho va entendre i no es va conformar amb la resignació lúcida d'un indígena i ell havia hagut d'assistir, pacient i comprensiu, als esforços i a les decepcions de don Magí. Ara temia que tornés a passar. El seu era, doncs, un somriure trist. Li dolia tenir raó. Tan de bo que el doctor Margalef hi hagués trobat remei! Tan de bo que s'haguessin equivocat des de sempre els vells mestres de la seva tribu!
A dalt, don Magí, després de comprendre el somriure del seu fidel soldat de cuera, ponderava el darrer pas. "No n'hi ha d'altre", es deia. La consulta al doctor havia estat més per tranquil.litzar la seva consciència ("he fet tot el que està a l'abast d'un home") que per convicció. Això no excloïa, és clar, la remota esperança que, en aquest segle de progrés i avenç, la ciència hagués pogut trobar un viarany que, potser... Però era clar que no. De manera que no tenia més camí que aquell. "és estrany, sens dubte, però... per què no? Coses més difícils s'han fet".
-Està decidit -va dir en veu alta-. Només espero que mossèn Gebellí estigui satisfet amb l'afer dels obrers calvinistes i em faci costat.

El que diu la crítica