(...)
Mossèn Solivella va arribar mentre esmorzàvem en el jardinet assolellat del darrera. Malgrat que no era utilitzat habitualment, l'hostaler l'havia posat a disposició de don Josep, a petició d'aquest. Era petit i tenia dues parts prou diferenciades. L'una, d'ombra, la constituïa un petit rafal des del qual s'accedia a l'hostal, perllongat per un emparrat i una gran buguenvíl.lea moradenca; sota l'emparrat hi havia una gran taula rectangular d'obra que simulava l'escorça aplanada d'un plataner; sostenien la taula sis peus, també d'obra, que figuraven els troncs de sis arbres: una olivera, un roure, un garrofer, un pi, un alber, un xiprer i una alzina, segons em va semblar reconèixer. L'altra part era on estàvem ara esmorzant, al sol: poc més que un petit racó envoltat de testos amb flors senzilles i un rellotge de sol.
Després d'esmorzar, don Josep va voler-se quedar sol al jardinet i es va instal.lar sota l'emparrat. Mossèn Solivella i jo vam sortir a passejar.
Mossèn Solivella estava inquiet. Havia intentat debades parlar amb don Josep, però ell ja havia decidit quedar-se sol a treballar i no va consentir que li alteressin els plans. Així és que el mossèn havia hagut de venir amb mi ben a contra cor. Era clar que mossèn Solivella no sentia cap desig de passejar amb mi. Tanmateix, si li he de ser sincer, jo tampoc no tenia ganes d'estar-me amb ell; però, almenys, hi trobava justificació en la meva feina. és possible que ell la trobés en algun principi derivat de la bondat cristiana. En qualsevol cas, allí estàvem els dos, caminant lentament, en silenci. Em duia vers un indret que ell va anomenar la font del Garrot i es veia prou clarament que el silenci li resultava molest, encara que per alguna raó que desconeixia no s'acabava de decidir a parlar amb mi. En lloc d'això, em mirava de tant en tant i deixava anar algun comentari circumstancial, forçosament sense continuïtat. Malgrat que el silenci no m'ha neguitejat mai, em va semblar que l'havia d'ajudar. I ho vaig fer de la manera més neutra que vaig trobar: vaig començar a parlar-li de la flora del paisatge que anàvem travessant. Mossèn Solivella, però, a penes prestava més atenció que la que exigeix la cortesia a les meves documentades paraules, producte d'un volum de botànica que vaig llegir en una ocasió que no tenia cap altre llibre a l'abast. Vaig provar de canviar lleugerament de conversa i, aprofitant la presència d'una tinya (Stellaria media, família de les cariofil.làcies) en el guaret pel costat del qual caminàvem, vaig dir-li:
-No li sembla curiós, mossèn, que una herbàcia que simbolitza la simplicitat ingènua comparteixi el nom amb una infecció fastigosa?
Naturalment, no esperava resposta. Era, només, una manera d'entrar a parlar sobre l'expressió de sentiments i pensaments a través de les flors i de les plantes; un fet que, de procedència oriental, el romanticisme havia introduït entre nosaltres. Li vaig parlar de la murtra, que els grecs consagraren a Afrodita i amb la qual els romans envoltaren els temples de Venus, i de la seva llegenda de dona-planta, i com, pel seu significat d'amor, don Josep pensava, despullant-lo de tota sensualitat, posar el seu nom a un personatge que recolliria un infant orfe i desvalgut, en una novel.la històrica que tenia el projecte de fer tard o d'hora; també li vaig parlar de la mandràgora, l'arrel de la qual va usar Circe per retenir Ulisses, sempre envoltada d'encantaments, misteris i supersticions, símbol d'horror i d'escassetat, i a qui hom atribuïa la capacitat de tornar fèrtils les dones estèrils; i, en fi, del romaní, la rosada del mar que estimula el record i enforteix la memòria, al dir d'Ofèlia en el Hamlet. Però tot fou inútil. Mossèn Solivella, malgrat la seva atenció educada, no es va relaxar i a penes si va fer algun petit comentari.
Vam arribar a la Font del Garrot quan, vist el poc resultat del meu esforç conversador, havia decidit callar. Mossèn Solivella va beure calmosament, es va eixugar la barbeta amb un gran mocador de fil i va asseure's sobre un pedrís, sota l'ombra d'un pi, probablement centenari. I em va mirar fixament. Seguia inquiet. Ni preocupat ni neguitós. Només inquiet. Va parlar:
-Creu que don Josep té, de debò, la intenció de fer una novel.la amb la història de Caimaris?
Era una pregunta del tot inútil. Ell sabia sobradament la resposta. I com que era, únicament, una manera d'iniciar la conversa, no va esperar que respongués. Va continuar:
"Sap? No sé si és millor que escrigui la novel.la segons l'explica Caimaris o els partidaris dels Riera. En qualsevol cas, em temo que aquest fet ha vingut a pertorbar la pau de l'illa i a posar-los a vostès en una situació que pot esdevenir desagradable. Veurà, ressuscitar aquesta història... Ahir al vespre em va cridar el Superior del convent on paro. Sembla que hi ha gent influent que segueix amb interès la visita de don Josep. L'església, d'altra banda, no hi vol intervenir. Massa disgustos ens ha costat ja al llarg dels segles la incomprensió dels fanàtics! D'altra banda, però, com vostè comprendrà, tampoc no pot restar indiferent davant d'uns fets que, segons com, poden perjudicar el bon nom d'aquesta santa institució i la fe del poble. Vostè no ignora que aquest afer involucra directament el convent de les Trinitàries Descalces. Bé, li seré franc. He estat informat del disgust amb què la societat menorquina observa com don Josep pretén convertir un episodi lamentable, i trist i dolorós per a tots, en un espectacle públic i vergonyós. Se m'ha insinuat la conveniència que el seny i el bon gust de don Josep domini els deliris de Caimaris i abandoni el projecte. Se m'ha ofert, en canvi, posar a disposició de l'eminent novel.lista, de l'instimable arxiu familiar de la casa Armengol, un llinatge que es remunta fins als temps de la conquesta, uns lligals sobre el període de la dominació anglesa, per si don Josep en vol treure informació per a una novel.la històrica. I, en fi, he estat discretament i suaument advertit perquè declini el privilegi d'acompanyar-los a vostès durant la seva estada entre nosaltres, en el cas que don Josep no consideri oportú atendre la raonable inquietud de la nostra societat.
Després de dir les últimes paraules amb un to que em va semblar avergonyit, va mirar a terra i va callar. El vaig entendre perfectament.
Mossèn Solivella era intel.ligent i sabia l'estúpida mesquinesa del paper que els seus superiors volien que interpretés. D'altra banda, la seva sòlida convicció, expressada més d'una volta en el decurs de les disputes que havia sostingut amb el meu amo quant al paper de l'església al món, sobre la bondat intrínseca del vot d'obediència a què s'havia obligat, el forçaven a interpretar-lo, encara que, i era prou notori, ben a disgust. Jo l'entenia del tot. Comprenc que don Josep, acostumat més a manar que a obeir; habituat a polemitzar pel gust de fer-ho i capaç de prendre la defensa de qualsevol posició per tal d'assegurar-se la polèmica, i encara més quan preveia la possibilitat de provocar i fins d'escandalitzar el seu adversari dialèctic, no entengués la submissió voluntària, intel.ligent, lúcida i sincera de mossèn Solivella als dictats d'una institució sovint massa rígida i no infreqüentment governada per capellans mediocres, que devien la seva posició de poder al seu llinatge o a la demostrada docilitat i el zel extremat en el compliment de les instruccions. Tanmateix, jo entenia perfectament que obeís fins i tot quan estava profundament en desacord, perquè aquesta és també una de les actituds que don Josep espera del meu comportament i per a la qual m'ha educat. Sí, és una altra de les trampes de don Josep: no entendre allò que, no obstant això, ell mateix exigeix als altres. Una actitud que el feia odiós. I sí, també era una mostra del seu cinisme.
Mossèn Solivella va treure de la butxaca una paperina de caramels i me'n va oferir un. Eren de mel i llimona. Molt bons. Ell, després d'amagar novament la paperina dins la sotana, va callar. Per un moment, vaig considerar la possibilitat de fer-li una pregunta. Però no ho vaig fer. Hauria estat una indiscreció. Jo no havia d'oblidar que amb qui havia volgut parlar era amb don Josep i que només la intransigència del meu amo l'havia empès vers mi, vers una situació que ell no havia elegit. En aquestes circumstàncies, em va semblar que les seves paraules responien més a un desfogament personal irreprimible i necessari que a un desig massa ferm de parlar amb mi. Tampoc no podia, però, ignorar les seves paraules i iniciar una conversa intrascendent com havia fet durant el camí. Ara havia de ser ell qui trenqués novament el silenci i triés, així, el rumb que havia de prendre la conversa. I ho féu.
-Em sap greu. Sobretot, perquè sé que serà inútil. Vull dir que per mi resulta prou... incòmode transmetre-li aquest missatge, que no fa més que demostrar la miopia d'una part de la meva societat -l'ambigüitat calculada d'incloure església i cercle social sota la mateixa expressió esmussava la contundència de l'afirmació-; i encara més quan sé que don Josep no n'ha de fer cap cas. Ja els ho he dit, jo.
Mossèn Solivella gairebé va somriure. S'anava relaxant.
-Bé, el deure posa a prova la nostra fermesa i, no poques vegades, les nostres conviccions més profundes, no troba?
Vaig somriure. Ja havia canviat de conversa. Es va alçar i em va suggerir caminar una mica més, fins arribar al cim d'un petit turó, des del qual, em va dir, podríem veure una excel.lent panoràmica de la badia dels Gaviots.
Mossèn Solivella es va alçar amb decisió. Ara, com si hagués deixat les cabòries amarrades al pedrís, li reien els gestos, el seu pas s'havia alleugerit i tornava a ser el contertuli agradable, loquaç i intel.ligent, i carregat de bonhomia. Mentre caminàvem, ja del tot relaxat, va voler distreure'm amb una contalla.
-Anem -va dir-. Fa un dia esplèndid per passejar. Us han explicat mai la història de l'Eudald?
-L'Eudald?
-Ja veig que no. Escolteu-la, doncs: "Això era en la marinera vila de Calabaixa, fa molts, molts anys. El dia que comença aquesta història, el sol lluïa esplèndidament. Semblava un dia normal d'estiu, però no ho era perquè els pescadors de Calabaixa van tornar de la mar amb la fadiga inútil al rostre i les paneres buides. I així van continuar fins que cansats de bogar com fantasmes per aquella mar sorprenentment buida van deixar podrir les barques i van canviar el rem per l'aixada. D'aquella mar erma, de la qual els peixos havien fugit, no en va sortir res més que un vell bagul, atrapat amb la xarxa per l'Eudald, que havia de canviar la vida dels calabaixins.
"Era un gran bagul de fusta florida i ferro rovellat, tancat amb dos grans cadenats. Tot el poble es va arrenglerar a la platja, excitat per la novetat i encuriosit per la troballa, i delerós de veure'l obert. L'Eudald, però, es va mostrar inflexible.
"-El bagul s'obrirà a casa. Què n'ha de fer ningú del que hi ha dins? -Després es va dirigir al seu veí Ermengol-: Tu tens un carro. Doncs porta'l i cap a casa. Vós també veniu, mossèn Pàmies. I vós també -va afegir, mirant el mestre.
"I així es va fer. El poble es va quedar a la porta. A dintre, l'Eudald i la dona, l'Ermengol, el mestre i mossèn Pàmies observaven el bagul sense obrir-lo. Quan a la fi l'Eudald es va decidir, la seva dona no va ser capaç de reprimir un gest de desil.lusió:
"-Tot són papers! -va exclamar abocant-s'hi.
"El crit era tan espontani que havia de travessar les portes i, repetit per cent veus satisfetes, arribar fins a l'ultim racó de Calabaixa.
"-Tot són llibres -va rectificar el mossèn, amb veu no prou alta perquè arribés al carrer-. I força antics.
"Papers, llibres... L'Ermengol, veient que no en trauria res, se'n va desinteressar amb mal dissimulat desengany i es va acomiadar amb un gest de circumstàncies.
"Al bagul hi havia una bona pila de volums molt gruixuts i ben relligats, malmesos per l'efecte de l'aigua, que n'havia esborrat pàgines senceres i fet il.legibles moltes altres. Hi havia també centenars de fulls solts, però numerats, en no gaire millor estat.
"-Què són? -es va atrevir a preguntar l'Eudald, mirant alternativament mossèn Pàmies i el mestre-. Valen alguna cosa?
"Mestre i mossèn es van mirar, i amb un encongiment d'espatlles i quatre paraules de compromís, plenes de seny, van prometre tornar l'endemà a primera hora per tal de veure'ls amb deteniment.
"Mossèn Pàmies no recorda haver experimentat cap sensació especial, ni tan sols curiositat, davant d'aquell munt de paperots, com van ser qualificats al poble. Pràctic, assenyat i poc tafaner, es va acontentar a pensar que devien ser documents comercials sense gaire interès, procedents d'algun nufragi. Se n'escriuen tants de papers! Al mossèn li falta imaginació per interessar-s'hi: la seva és una fe senzilla, sense arravataments místics ni flagel.lacions angoixades, feta de credulitat, obediència i costum, com correspon a un fadristern de casa com cal, i com vostè m'imagina a mi, també -em va mirar burleta-. No, mossèn Pàmies no va experimentar cap sensació especial. Si de cas, un lleuger enuig perquè l'endemà hauria d'anar a casa de l'Eudald a perdre el temps remenant paperassa i a perdre la vista intentant desxifrar unes lletres mig esborrades i antigues que, n'estava concençut, no era capaç d'interpretar. Com que no se'n va preocupar, va sopar frugalment, i es va ficar al llit tan bon punt es va cansar de llegir el seu llibre d'oracions. I va ser molt aviat.
"El mestre, més curiós i il.lustrat, es va atrevir a somiar el descobriment d'uns manuscrits importantíssims i es va veure fent conferències als Ateneus i formant part de totes les Acadèmies. Els seus eren, com pot veure, uns somnis mediocres i, sobretot, impossibles, atesa la seva coneguda insolvència en aquestes matèries i la seva encara més coneguda mandra per fer alguna altra cosa que no fos somiar, ben estirat al llit. Aquella nit, però, va dormir malament.
"Amb el toc de les sis els pescadors es feien a la mar amb l'esperança renovada de trencar, aquell dia sí, el malefici i d'acabar amb l'eixutesa d'aquella mar gasiva, i a la platja quedava varada per sempre més la petita barca de l'Eudald.
"També avui es va llevar aviat. Però en lloc d'embarcarse va restar immòbil davant el bagul, tot esperant el mestre i el mossèn. I mentre els esperava, va avançar feina. Va anar traient tots els papers i els va classificar, segons li va semblar més profitós, en dos grups. En el primer va amuntegar tots els que, malmesos per l'aigua, va creure d'impossible lectura. En l'altre, tots els que li va semblar que es podien llegir. Feta la tria, va encendre un foc i va cremar la pila de paperassa inútil, i va traslladar l'altre munt a les golfes. Finalment, amb l'ajut de la dona, va pujar també el bagul buit. I al setè viatge va descansar. Va descansar i va esmorzar copiosament.
"Mossèn Pàmies, en aquell mateix moment, descansava a l'ombra d'un llimoner del seu jardí contigu a la sagristia, després de la missa del matí. Al cap d'una estona, va creure arribada l'hora de veure els papers de l'Eudald i se'n va anar a casa seva.
"Quan hi va arribar, el mestre ja hi era i els dos xerraven a la vora dels manuscrits. L'Eudald es va aixecar de la cadira, nerviós.
"-Mossèn, anem per feina, que se'ns farà l'àngelus i no haurem començat.
"- Són tots aquí? -va preguntar assenyalant la pila.
"-Tots els que encara es poden aprofitar. Els altres els he cremat.
"-I estàs segur que no n'has cremat cap de bo?
"L'Eudald se'l va mirar amb rancúnia, però no va arribar a respondre.
"-El primer que hem de fer -va intervenir amb suficiència el mestre- és ordenar-los. En un cantó tots els volums, en l'altre els papers solts.
"-I després? -L'Eudald no podia estar-se quiet.
"-No facis preguntes i treballa. Ja hi arribarem, a després -va terciar el mossèn de mala manera.
"I hi van arribar ben aviat, perquè la destrossa del foc havia deixat únicament vuit volums i un munt, si fa no fa igual, de fulls per relligar.
"-I ara?
"El mestre es va mirar l'Eudald de dalt a baix, amb superioritat.
"-Ara els ordenarem per la numeració. Mossèn aquesta és feina vostra. Ja deveu haver vist que són números romans.
"Per sort, la majoria dels papers havien estat col.locats sense remenar-los gaire i, així, mossèn Pàmies se'n va sortir amb poca dificultat. Amb tot, però, sigui perquè l'Eudald n'havia canviat l'ordre en treure'ls del bagul, sigui perquè en faltaven, o perquè el foc havia fet més estralls que l'Eudald no es pensava, o per totes tres coses alhora, el cas és que van necessitar dos dies abans no van creure acabada l'ordenació. A la fi en van resultar sis piles de diferent gruix, que podien ser sis llibres o vint-i-sis. A més, van observar que estaven escrits en diferents llengües: en llatí, en català i en una llengua estranya que van decidir que era moro. Quant a llegir-los, els coneixements de llatí del nostre mossèn no anaven més enllà de la litúrgia i els del mestre no ultrapassaven els nivells escolars que havia adquirit feia massa anys. Pel que fa a l'àrab, ni un borrall, és clar; i els que eren en català tenien una lletra tan enrevessada que exigien una paciència i una voluntat que el mestre no tenia i el mossèn no creia necessària.
"-El que has de fer és deixar-ho córrer. Ja hem perdut prou de temps -li va aconsellar el mossèn, fart d'estar-se a les golfes.
"-En tot cas porta-ho a Ciutat. Potser te'n daran alguna cosa- li va aconsellar el mestre, desanimat d'aconseguir els seus somnis.
"L'Eudald, però, tenia massa caràcter per abandonar tan aviat. Convençut que aquells llibrots li havien de dur la fortuna, es va encaparrar a saber què deien. S'hi va capficar de tal manera que tot el poble, això sí, sense sorpresa perquè ja de petit havia mostrat el seu irracional determini, va creure que havia enfollit sense remei i se'n va compadir alimentant-lo en secret. Seguint les instruccions del benèvol mossèn Pàmies, tot el poble, per rigorós torn rotatiu, va atendre l'alimentació de l'il.luminat, sempre que aquest va ser al poble. A les hores, sempre hi havia el plat escudellat al brancal de la porta, que l'Eudald sortia a recollir puntualment.
"L'Eudald va ser tingut per boig per voler saber el que un altre foll havia escrit molts anys enrera.
"Des del moment que mossèn Pàmies i el mestre el van abandonar fins al dia en què va creure arribada la seva fortuna van passar vint anys d'esforç solitari, que si li van valdre la fama de foll també el van convertir en l'home més il.lustrat del país. De primer, va aprendre a llegir. I quan ja se sabia de memòria el LLibre de bons amonestaments i era capaç de recitar d'una tirada la Peregrinació del venturós pelegrí, es va enfrontar amb el llatí i els textos antics de la mà d'un monjo de Poblet, que era una mica parent seu. S'ho va vendre tot i es va embarcar vers la península per anar al monestir de la Conca de Barberà.
"Després de vuit anys de vida monàstica, l'Eudald era capaç de traduir de carrera els textos més subtils. Havia arribat l'hora d'ampliar els seus estudis i no hi va fer res que l'abat l'intentés convèncer dels grans serveis a la cultura del país que podria fer treballant a la biblioteca del monestir. L'abat, convençut que l'Eudald era ja el millor llatinista que mai havia vist, va utilitzar tots els recursos al seu abast: des de la retòrica pulcra i elegant, fins a les amenaces aterridores dels predicadors errants; fins i tot va estar temptat de recórrer a la càbala, però li va fer por. L'Eudald, amb la seva tossuderia innata, el va escoltar amb amabilitat i a la fi va dir:
"-Gràcies, demà me'n vaig.
"I l'endemà se'n va anar.
"D'allí va emprendre un llarg viatge per totes les terres conegudes fins que va trobar un mahometà que va consentir a ensenyar-li l'àrab, amb la condició que es convertís a la fe de Mahoma. I l'Eudald, poc fet a les subtileses de l'esperit, es va deixar adoctrinar pel seu mestre, que va començar per la lectura de la Tuhfat al-arib fi-l-radd ala ahl al-salib. El muslim li va mostrar pacientment els secrets de l'Alcorà amb una sol.licitud gairebé maternal. Set anys després tornava a Calabaixa, ennegrit pel sol del desert i decidit a desxifrar els papers curosament desats a les golfes.
"Va trobar la casa tancada i abandonada, i es va desconcertar.
"-és estúpid -es va dir-, però no ho havia pensat.
"Va fer saltar el pany i hi va entrar. A la taula de la cuina va trobar un tros de paper clavat amb un ganivet. Era de la seva dona: "Si mai tornes, no em busquis. Me n'he anat amb un marxant de cavalls, després d'esperar-te deu anys."
"Es va arronsar d'espatlles i va decidir no buscar-la.
"-Tinc massa feina ara, ja ho trobarem.
"Llavors es va tancar a les golfes i sense emocions inútils va començar a llegir, l'un rera l'altre, els papers amuntegats. De seguida va poder comprovar que aquella classificació que havien fet el mossèn i el mestre havia barrejat diferents textos i se li va escapar un somriure mofeta. (Si he de ser sincer no se li va escapar, i a més va ser una gran riota). Per les seves mans van passar llibres de contemplació, tractats de filosofia, d'astronomia i de medicina, llargs textos versificats de caire divers, l libres de controvèrsia i rudimentàries novel.les. A la fi, quan començava a creure que havia estat perdent el temps, va ensopegar amb un text àrab que li va retornar l'esperança. Era un tractat d'alquímia dividit en quatre parts, corresponents als quatre elements. I en l'últim, De l'aigua, un llibre, De com Déu Nostre Senyor ha creat los peixos i les arts per pescar-los, on s'explicava amb detall el procés a seguir per obtenir un esquer meravellós que tenia la virtut d'atreure la pesca al seu entorn. Llavors va ser conscient de la seva deficient formació.
"Dos anys després entrava novament a les golfes amb un munt de capses ben embalades, disposat a fabricar l'esquer. Durant aquests dos anys s'havia donat en esclavatge a un químic de Sarrià que, a canvi i en hores lliures, li va ensenyar els misteris de la matèria.
"L'Eudald va dedicar encara tres anys de provatures, de vacil.lacions i de tempteigs fins que va estar segur que l'havia obtingut i va fer cridar mossèn Pàmies.
"Calabaixa té la mar buida, però encara tenia un verd impossible, calent i mansoi. Feia molta calor i mossèn Pàmies s'estava sota el llimoner llegint una novel.la. Des de l'ombra va sentir les petjades i va veure arribar l'Ermengol, que se li va plantar al davant, sense pressa. Es va eixugar el front amb un mocador envellit.
"-L'Eudald us crida -li va dir-. Diu que ja està.
"Mossèn Pàmies va fer un gest de disgust: Ja hi tornem.
"Es va incorporar, va desar el llibre, es va abotonar la sotana i va anar a casa de l'Eudald.
"L'Eudald estava en un racó, prop del finestró rodó, envoltat d'estris, d'esquena a la porta. Mirava fixament una peça quadrada de petites proporcions, molt fosca, i murmurejava una lletania indesxifrable fent gestos rituals amb el cap. El va pressentir i es va girar bruscament.
-Ho he aconseguit! -va exclamar.
"I va començar a parlar. Es passejava excitat amunt i avall sense deixar d'enraonar dels esforços que hi havia esmerçat, dels sacrificis, dels dubtes... Mossèn Pàmies se l'escoltava silenciós i, potser, incrèdul: comprensiu. En el fons, però, s'encauava una sospita hereva de molts segles d'intolerància i d'obscurantisme, com vostès dirien -Mossèn Solivella va mirar-me divertit-. I si havia deixat congriar- se, durant anys i davant d'ell mateix, el vell esperit de la bruixeria? I si havia confós, en la seva bona fe, la follia amb la possessió diabòlica? Es va estremir només de pensar-ho i el va invair la intranquil.litat, i la por. Quan va sortir dels seus pensaments, l'Eudald deia:
"-Demà aniré a pescar.
"Al carrer, la gent l'esperava nerviosa. L'Ermengol no havia sabut callar i aquell ja està, imprecís, però esperat, s'havia estès per la població.
"L'endemà, davant d'un poble burleta, però intranquil, i amb dret a ser-hi ja que l'havia mantingut, l'Eudald es va embarcar amb l'Ermengol i es va endinsar en la mar. Al vespre, la festa. La barca havia tornat curulla de peix. I així va ser també el segon dia. I el tercer. I a Calabaixa van començar a fer barques.
"Mossèn Pàmies, que havia atribuït la pesca del primer dia a la sort i la del segon a la casualitat, es va haver de rendir davant de l'evidència del tercer. I amb la rendició van tornar les sospites i el desassossec. I llavors ho va voler comunicar al bisbe. Al bisbat, és cert, no hi van donar gaire importància. Per què n'havien de donar als deliris d'un foll de Calabaixa? Però tant per tranquil.litzar mossèn Pàmies com perquè, avesats a enfrontar-se amb casos de màgia infernal, més valia ser prudents, van decidir d'enviar-hi mossèn Cavaller, especialista en pràctiques rituals i exhorcismes, casualment a l'illa per aquella època, tot guardant en secret el seu viatge. El secret, tanmateix, va durar poc. No havien passat gaires dies que la notícia, atribuïda a fonts de tota credibilitat del mateix bisbat, apareixia en primera plana al diari de Ciutat, seguint fidelment el relat que mossèn Pàmies n'havia fet confidencialment, corregit únicament en petites qüestions d'estil. I pocs dies després la reproduïen a Barcelona. Els lectors van saber fins al detall la increïble història de la pesca a Calabaixa i la encara més increïble història de l'Eudald, i van conèixer l'existència d'aquell esquer prodigiós que tant havia intranquil.litzat l'espiscopat, ja que hi havia enviat un especialista de la categoria de mossèn Cavaller.
"Aquell mateix matí, a Barcelona, un famós professor medievalista llegia el diari mentre esmorzava,i un industrial de fortuna ensumava el negoci. Als pocs dies viatjaven tots cap a Calabaixa.
"Amb mossèn Cavaller i l'insigne medievalista hi arribaven també els firaires i els tafaners, els desvagats i els lladregots, les barjaules i els comerciants, i algun industrial rodamón. Calabaixa va viure llavors una activitat tan intensa que va trastocar els costums, va canviar els caràcters, va transmudar el poble i va transtornar els homes. I l'empresari aventurer controlava minuciosament l'explotació de la riquesa que l'esquer, fals o autèntic, proporcionava.
"Amb mossèn Cavaller i el medievalista, també van arribar a Calabaixa dos advocats amb severes instruccions de l'empresari. Es van entrevistar amb l'Eudald i li van comprar l'esquer, que una vegada obtingut havia deixat de tenir interès per a ell, per una quantitat raonable. Després es va aixecar la factoria de Salazones y Conservas del Mediterraneo S.L., i es va construir el moll, i la mar es va tornar a omplir de barques. I la prosperitat va arribar a Calabaixa.
"Mossèn Cavaller, després d'una llarga estada al poble, enmig de l'activitat transformadora, va tornar a la Seu conciliador i satisfet. Si de primer va arrufar el nas i va començar a martiritzar mossèn Pàmies amb interogatoris, llargs però civilitzats, i va citar testimonis a un ritme vertiginós, que va quedar reflectit en el seu quadern avui desaparegut, més tard va canviar d'actitud en comprovar els prodigis de l'esquer, i davant la impossibilitat d'encendre fogueres i d'endegar processos, sobretot arran d'una oportuna insinuació del bisbat, que havia estat alertat de la inoportunitat per al desenvolupament del país de qualsevol intromissió eclesiàstica, va canviar d'actitud i es va decidir a proclamar des de la trona la generositat i l'amor de Déu, que, a través de l'Eudald, havien fet possible la riquesa de Calabaixa.
"Després se'n va anar, no sense deixar començada la construcció d'una nova Església al bell mig del poble, sota l'advocació de sant Pere.
"Mossèn Pàmies, entretant, apartat de tota activitat per mossèn Cavaller, s'ocupava d'algunes feines de la intendència del Seminari.
"Quant al medievalista, va tornar a Barcelona al cap d'una setmana, sense conèixer la prosperitat, amb les mans buides, el cor trist i una terrible certesa que li corsecava l'ànima. Va mantenir dues llargues entrevistes amb l'Eudald, que li va explicar de cap a cap els llibres que havia llegit i els treballs que va haver d'emprendre per aconseguir-ho. A la fi de la segona entrevista ja no tenia cap dubte sobre l'origen d'aquells papers. El tercer dia hi va tornar amb una emoció intensa, però controlada, i va demanar a l'Eudald que els hi deixés examinar. La resposta de l'Eudald tenia una lògica aclaparadora.
"-No els tinc. Els he cremat. El d'alquímia perquè ningú no pogués saber què cal fer per tenir l'esquer. Els altres, perquè no em servien per a res.
"El medievalista va sentir per primera vegada que la seva civilitat trontollava i va experimentar un odi intens i profund per aquell pescador estúpid que havia destruït documents d'un valor incalculable. Tota la seva filosofia del seny feta de classicisme mediterrani, de paciència, moderació i laboriositat, es va esquerdar en un mecagundéu irreprimible i sorollós, inútil però alliberador de debò -Mossèn Solivella s'havia senyat, còmplice-. La sobtada explosió del medievalista -va continuar- era, és clar, injusta, però justificada; perquè ell sabia que l'Eudald havia cremat el bagul que l'hivern de mil tres-cents set havia perdut Ramon LLull en un naufragi davant de les costes de Pisa de retorn de Bugia i que, entre altres, contenia l'original àrab de la Disputatio Raymundi."
Mossèn Solivella va callar, va treure novament la paperina de caramels i me'n va oferir, sense deixar de somriure.
Coneixia la intel.ligència del mossèn, com també coneixia la seva habilitat per explicar històries, però el to i la ironia, fins i tot vers el seu estat, del relat eren inèdites. D'altra banda, no estava gens segur sobre com havia d'interpretar la narració. Era obvi que no era cap conte. No en tenia ni l'aire ni la forma. Potser, després de tot, no hi havia cap intenció més enllà de l'evident d'haver fet més passatger i agradable el camí vers Llagostera des de la font del Garrot. O potser només hi havia la manifestació a penes reprimida -quan devia estar-ho sempre- d'exhibir unes qualitats que havien estat sacrificades al ministeri sacerdotal. I no m'estic referint al gust per la fabulació, fonamentalment, encara que també, sinó a la ironia que impregnava tot el relat. Potser, tot plegat, no era més que la manifestació d'una petita vanitat. Tal vegada per això, perquè aquesta era una faceta que mossèn Solivella volia que conegués, m'ha semblat oportú rescatar la seva contalla de l'oblit, encara que, en cert sentit, trenqui la narració dels fets que li vaig contant. Perdoni'm la interrupció, doncs, i prengui-la com el que és: un petit homenatge al narrador amagat sota la sotana de mossèn Solivella.
-Té raó don Josep -vaig dir, prenent el caramel-. Vostè és un narrador estimable i, permeti'm que li ho digui, sorprenent. He d'interpretar la contalla, però? Potser l'empresari no és altre que el senyor Cantallops i mossèn Pàmies...
-Només és un conte -em va interrompre-. No ha d'interpretar res. Si l'he distret, és tot el que volia. Miri la badia, no li sembla esplèndida? -va canviar la conversa.
Era cert. La perspectiva era magnífica. Inconscientment, em vaig preguntar quines circumstàncies podien haver conduït mossèn Solivella vers la professió sacerdotal, però no vaig gosar a preguntar-li-ho. Qui sap, segurament una decisió familiar. I se'm va ocórrer pensar quin capellà hauria estat el senyor Cantallops si un dimecres sant no haguessin descobert les seves relacions amb la filla del cap d'estació de Tarragona. I vaig pensar que, probablement, mossèn Solivella seria millor capellà que l'industrial, però hauria estat aquest qui viuria al palau episcopal.
El retorn a LLagostera el vam fer per l'altre cantó del turó, que descendia molt suament vers unes hortes petites. El mossèn va acomiadar-se a l'entrada del poble i va prometre venir-nos a buscar a la tarda per acompanyar-nos a casa de dona Isabel Porcel.
-No cal que li digui -va afegir- que sigui discret quant a l'ambaixada que m'han encarregat. Ningú altre que jo ha de ser qui la trameti a don Josep.
Les últimes paraules del mossèn, absolutament innecessàries però comprensibles, em van fer pensar en el missatge que m'acabava de confiar. Començava a creure que darrera la història de Caimaris hi havia d'haver per força alguna altra cosa que no una història de venjances i rancors familiars. El cas era que d'una manera imperceptible potser al començament amb l'actitud del senyor Riera, hàbilment justificada després amb la proposta del senyor Cantallops, i indirecta però clara ara amb els... suggeriments dels sectors més influents de l'illa sota l'empara de les autoritats eclesiàstiques, es volia apartar don Josep d'aquella història, tot i que ningú no abordava prou obertament la qüestió ni, és clar, n'explicava els motius.
De cop, en girar una cantonada, la lluminositat del sol de migdia sobre les parets encalades de les cases de la plaça i alguns reflexos dels vidres em van enlluernar i em van forçar a aclucar les parpelles. La distracció sobtada, la sensació física, va interrompre els meus pensaments. Potser exagerava, dut per un excés d'imaginació policíaca, em vaig somriure. Potser la proposta de don Tomeu Cantallops era sincera i estrictament professional, i les altres reaccions, les derivades d'un excés d'orgull familiar i social, ben comprensible en el marc d'una societat petita.
Al cap de poc, arribava a l'hostal. I quan anava a entrar vaig sentir que algú em mirava fixament, darrere meu. Ignoro per quina estranya raó vaig tenir la certesa que qui m'observava era aquell indefinit cap ros que altres vegades m'havia semblat veure. La por de corroborar aquesta sensació va impedir que em girés i vaig entrar decidit. Una vegada al vestíbul, però, davant del taulell buit, vaig atrevir-me a girar el cap bruscament. Com ja havia imaginat, a través dels vidres de la porta no es veia ningú al carrer.

---