Les guerres han estat, certament, la causa més frapant i sentida d’aquesta pèrdua, potser la més freqüent, però no l’única. La infravaloració pels documents que mostrava la gran massa de la societat, l’escàs interès que ha generat la seva salvaguarda, la desídia, han estat factors que poden explicar, en ple s. XX, que més d’un ajuntament veiés cremar en un incendi tot l’arxiu, que es llencés tota la documentació municipal al barranc o riera del poble quan s’estrenava nou edifici consistorial, o que, amb molta més freqüència, una inhàbil i maltriada política d’expurgació, estigués més orientada a aconseguir més espai que no pas a prescindir d’aquells documents que realment eren sobrers. Aquest darrer motiu, pot haver causat tantes pèrdues o més que els estralls bèl·lics als que abans ens referíem1. De vegades s’optava per guardar amb més interès les col·leccions relligades del BOE o BOPT que no pas els documents manuscrits.

Van ser més d=una les poblacions que van perdre, a més de les vides dels seus habitants, el seu patrimoni artístic, monumental i també documental. A l’Ebre Xerta fou assaltada per un esquadró d’aquell exèrcit, el desembre de 1640, i va veure calcinada tota la seva documentació quan es va encendre la sagristia de l=església, on estava concentrada, de manera que avui només se=n conserva a partir d=aquella data2. Els hispànics van cremar, encara que no sabem si amb els mateixos efectes, altres viles i pobles: El Perelló, l=Hospitalet de l=Infant, Cambrils, Vila-seca i Martorell. Introduïm aquest incís de dubte, per casos com el de Cambrils, saquejada i cremada el 1640 (durant el famòs setge que es rememora cada any3), que va sofrir incendis durant les guerres carlines i va veure llençat i/o venut al drapaire, part del seu arxiu municipal, i malgrat tot, els llibres de l’escrivania comuna s’inicien el 1281 i les sèries documentals de l’arxiu de l’ajuntament la segona meitat del s. XVI, i les del parroquial, la primera del XVII4.

En el transcurs d=aquesta guerra, van sofrir el pas de la barbàrie militar: Constantí, Batea, Lilla, l’Espluga de Francolí, la Guàrdia dels Prats, Ollers, Pira, Sarral, el Pla de Santa Maria, Cabra i Figuerola del Camp, el Vendrell, Montblanc, etc5. Cap d=aquestes poblacions esmentades compta amb documentació anterior al s. XVII. El mateix, Reus, que va canviar de mans tres cops en menys de cinc anys va perdre molts papers en aquella contesa6. Un dels casos més colpidors, potser per les versions dels fets que ens han arribat, és el d’el Pla de Santa Maria, on l’exèrcit hispànic, pressumptament atacat assaltà la vila i assassinà gairebé tots els defensors (tancats a l’església, sense municions ni possibilitat de rendició), i en el llibre d’òbits de la parròquia, es pot llegir que "Los altres libres dels óbits foren cremats als 2 de setembre quant passà lo exèrcit castellà, quan cremaren lo Pla ab moltes scriptures..."7. La vila camptarragonina tornaria a patir els mateixos (o pitjors) estralls durant la guerra del Francès, el març de 1809, quan "los enunciados franceses cometieron muy atrozes delitos, en particular en los papeles de la casa del común...", i també més tard, durant la Guerra Civil Espanyola, en el decurs de la qual va desaparéixer la totalitat de l’arxiu parroquial "consumit per les flames"8.

Cabra del Camp també va sofrir la devastació de la campanya de 1642, de manera que en el llibre de defuncions a partir d’aquell any es pot llegir una altra anotació del rector: "després que los castellans nos sequejaren esta esglesia en lo qual temps nos feren malbé molts baptismes, obits y desposoris que sols ni ha uns pochs..."9.

Sarral no només va ser assaltada, cremades fins a 80 cases i saquejats els objectes litúrgics de l’església (i podem suposar que igualment els llibres parroquials), el 1642, sinó també el 164710. I què podem dir de Montblanc, assaltada i incendiada tres cops, que perdé els arxius del consell montblanquí i els parroquials de la plebania "reduhida a sendra en lo any 1642 en la Crema General..."?11, o de Miravet, presó i plaça forta assetjada en moltes ocasions, on faltaven totes les partides sacramentals entre 1640 i 1662 i "no hay que extrañar falten dichas partidas, pues con motivo de las guerras de 1640 se perdieron los libros parroquiales..."12.

A través de l’enquesta realitzada a instàncies del Ministeri de Cultura entre 1978-1979, podem constatar que no són poques les localitats amb llibres sacramentals que comencen llurs sèries la segona meitat del s. XVII: Nulles (matrimonis i òbits 1645, baptismes 1664), Montagut (1663), Vandellòs (b. 1662, m. i ó. 1668), Xerta, vila assaltada el 1640 (1661-1662, i els testaments a partir de 1644), etc. Els llistats de fonts parroquials de la diòcesi de Barcelona també ens denuncia possibles alteracions a Cervelló (ó. 1657), Cubelles (b. 1646 i ó. 1655), Vallgorguina (m. i ó. 1645), Viladecavalls (b.m. i ó. 1650), etc13.

Amb tot, cal pensar que encara sofriren més el flagell de la guerra les comarques del nord, frontereres amb França, on els estralls que hi ocasionaren les tropes franceses mereix un treball a banda14.

Les comarques centrals, les més irreductibles per la proximitat a la capital barcelonina, van ser les que més van patir les misèries d’aquell conflicte. Hostalric i Manresa són dos bons exemples. A Hostalric, el notari Galcerà Margarit Roura es lamentava que "en lo any de 1706 estigué molt de temps sens habitar ni poder regir ditas notaria y escrivania per causa de las guerras", car les tropes borbòniques "devastaren la dita notaria, espatllant las portas y obrint tots los calaixos, y se n’aportaren algunas cosas hi havia..."15. Manresa, una de les grans víctimes d’aquell conflicte, va sofrir una crema brutal a mitjans d’agost de 1713, per part de les tropes borbòniques del general Armendariz, el qual calcinà bona part de les cases de la localitat. No els va servir de res aconseguir salvaguardar l’arxiu notarial, ja que va ser reduït a cendres abans d’un mes per un altre incendi, el dels voluntaris catalans del marquès de Poal la nit del 5 al 6 de setembre següent16.

A les comarques de ponent, es va enderrocar el palau episcopal de Lleida per a fer-hi un tros de muralla, fet que comportà la perdició de l’arxiu en la seva totalitat17.

A les comarques del sud, sabem que Aldover va veure incendiat el seu arxiu parroquial18. Hi ha poblacions en les quals les sèries principals dels arxius parroquials s’inicien amb posterioritat al 1719, quan l’activitat de "carrasclet" per les muntanyes de Prades, portava de cap les autoritats filipistes. A Vilaplana els òbits comencen el 1721 i els baptismes el 1722, i a la Morera de Montsant, només hi ha llibres de baptismes i matrimonis des de 1718.

Pel que fa als arxius municipals, en un cop d’ull als inventaris dels fons municipals del Baix Penedès, podem detectar com no hi ha documentació anterior a 1709 a Bonastre, a 1710 a Santa Oliva i a 1714 a Calafell19.

Entre 1808 i 1813 l’emperador Napoleó Bonapart va intentar arrabassar la monarquia d’Espanya a la decadent dinastia borbònica. La guerra contra l’invasor s’extengué per tota la península, i Catalunya en fou un dels escenaris més sagnants. No s’ha fet justícia als patiments que passà la ciutat de Tarragona, sempre darrera de Saragossa I Girona, quan en realitat va resistir més temps i finalment va ser pressa a l’assalt i sotmesa a dos dies de saqueig. Aquell juny de 1811, els francesos van calar foc a la secretaria del Capítol, on es guardaven els documents més importants del seu arxiu, cremats i destruits per sempre més20. Perduda la guerra, i ja en retirada, la nit del 18 al 19 d=agost de 1813 les tropes gales dinamitaren el Palau Arquebisbal, arrassant, no únicament l=edifici (un dels més grans i emblemàtics de la ciutat), sinó l=arxiu que contenia, llevat d=uns pocs documents que restaren dispersats21.

És presumible que la majoria dels arxius de la ciutat, públics o privats, s=exposessin a la violència folla dels francesos. El fons personal de l=insigne científic Antoni de Martí Franquès també va ser destruït, i ell ferit22.

Un altre dels arxius que més van sofrir el fuet napoleònida, fou el municipal vallenc, que el 22 de febrer de 1809 veié com les tropes franceses del general Saint Cyr hi calaven foc, destruïnt el bo i millor dels més antics privilegis de la vila. El poc que se=n pogué salvar, es deu a la valentia de Pau Baldrich23. S=ha d=afegir a la trista llista dels arxius descalabrats per l=exèrcit francès, a l=Arxiu Diocesà de Tortosa. Terriblement saquejat durant la ocupació, els lligalls i documents que guardava van ser servits per a la fabricació de cartutxos i la resta (pergamins i multitud d=expedients) llençats al riu Ebre24.

Finalitzada la guerra contra França, sabem que l=arxiu municipal de Tortosa, ja no era aquell arxiu pressumptament modèlic de feia dues centúries, sinó un caos on només amb dificultat s=hi podia trobar res, com constata un plet judicial el 1828, on excusa la tardança en trobar un document capdal pel procés Aque por fin a pesar de su antigüedad y de las dificultades que presentaba el caos del Archivo del Ayuntam[ien]to, ha podido hallarse..."25.

Les poblacions més petites també van experimentar l’assot de l’exèrcit franc. El 27 d’agost de 1810, van cremar alguns llibres de l’arxiu parroquial de la Guàrdia dels Prats, concretament els sacramentals en ús (de la segona meitat del segle XVIII a 1810) i el racional26.

Una de les viles més execrablement maltractades, en ser assaltada a sang i a foc el 9 de setembre de 1808, va ser l’Arboç del Penedès, que va veure destruits en gran part no tan solament els seus arxius municipal, parroquial i notarial, sinó a més els fons notarials que custodiava d’altres viles properes com el Vendrell o el Pont d’Armentera27.

Si ens fixem en els inventaris, la guerra del Francès afectà totalment, almenys, a tres poblacions baixpenedenques, i a una desena de parròquies de la demarcació. La Bisbal del penedès inicia el 1812 la sèrie del seu fons municipal, Masllorenç ho fa el 1816 i Banyeres el 181728. Pel que fa a les parròquies, al Camp de Tarragona, La Masó comença la seva sèrie de sacramentals el 1808 i la de confirmacions i testaments el 1814; al Milà no pasen de 1804; a la Riera de Gaià de 1808-1809, a Castellvell del Camp, de 1811; a Masllorenç i a Rodonyà, de 1805. Al Baix Penedès sobresurt Santa Maria de Bellveí, que inicia la seva sèrie de sacramentals el 1803-1804 i la de testaments el 1809; també Albinyana (confirmacions, 1804, sacramentals 1808-1809, testaments, 1814). A les terres de l’Ebre constatem talls a Tivenys (baptismes, 1808), i a Masdenverge (baptismes 1815).

Per causa de l’estada de tropes franceses a Santa Coloma de Farners entre juny de 1809 i març de 1810, van fugir els clergues de la vila cap a Hostalric, amagant els llibres parroquials "dins el cóncavo de unas rocas", i encara que, llevat dels volums de testaments, la resta es va poder recuperar posteriorment, la humitat els va deteriorar de tal manera que alguns resulten inconsultables31.

Manresa, que ja havia patit una crema quasi absoluta durant la guerra de Successió, va tornar a patir llavors, la pèrdua d’algunes cases, cremades pels francesos el 1811, i per aquesta causa van desaparéixer alguns protocols notarials que s’hi custodiaven. Se’n pot dir el mateix de les notaries de Granollers, igualment maltractada pels francesos32.

Tampoc no deixen de ser significatius els casos com Masquefa, on els llibres de baptisme de la parròquia s’inicien el 1805 i els d’òbits el 181533; o com el de les oficines de comptaduries d’hipoteques de Figueres, d’Hostalric i de Manresa, on els registres s’inicien el 1806, el 1802 i el 1808, respectivament34.

Més greu fou el cas de l’arxiu del monestir de Montserrat, totalment destruït el 1811, junt amb la seva gran biblioteca, ja que malgrat que per dues vegades va ser empaquetat i amagat fora del monestir (a la granja de l’Albereda i Can Papiol), la Junta de Defensa de Catalunya obligà el seu retorn, i un cop ocupat militarment el cenobi pels francesos, i havent-s’hi de retirar finalment, van calar-hi foc tota la nit del 10 a l’11 d’octubre de 181135.

Les exclaustracions no només van dispersar fons documentals eclesiàstics, sinó que també van provocar un seguit de desordres socials que malmeteren el patrimoni històric i artístic monacal. El 1836 Jacint Pla, delegat per la intendència tarragonina, recollia documents procedents dels monestirs tarragonins (Santes Creus, Escaladei, Poblet), arreplegats per particulars vinculats a aquelles institucions eclesiàstiques. Dos anys més tard (1838), els va dipositar, juntament amb els d’altres convents de la ciutat de Tarragona, al pati central de la duana, amuntegats i sense cap protecció exterior, exposats no únicament a les inclemències del temps, sinó a la desconsideració de Avisitants o saquejadors oficials@. No tota, car se=n quedà alguna. La documentació hi romangué allí molts anys, fins que el govern hi va voler posar remei, encara que fos tard, i malament36.

El 29 de febrer de 1840 es disposava la custòdia i classificació dels documents dels convents desamortitzats, i s=iniciava el recorregut disgregador. Una part féu cap a Madrid, per obra i gràcia de la Real Academia de la Historia, que s’apropià la documentació que feia referència a algun aspecte fiscal, transportant-la a la capital de la Corona a finals de 1852 en 21 caixes de gran format que tancaven més de 20.000 documents. Més tard, l=AHNM, de recent creació (1866) l=absorbí, però no realitzà cap mena de tractament arxivístic del fons fins al segon quart del segle XX, en què es va disgregar encara més (una part a la secció de documents, una altra, la dels 15.000 pergamins, a la de ASigilografia@, el Cartulari de Poblet, a la de ACódices y CartulariosA, etc.)37. Una altra part dels arxius exclaustrats, l=aconseguí Pròsper de Bofarull per a l=Arxiu de la Corona d’Aragó (= ACA), juntament amb la d=altres monestirs catalans38. I encara en romangué una altra a la Delegació d=Hisenda de Tarragona, de la qual s=anà recuperant la menys important fiscalment, a cop de decret benèvol39. En quantitats poc significatives, també en va tenir el Museu Arqueològic de Tarragona, la Biblioteca Provincial, la Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, l=Arxiu Històric Arxidiocesà (= AHA), l=Arxiu Històric Provincial de Tarragona (= AHPT), el parroquial de Montblanc, el de Verdú, el Diocesà de Lleida, el del Monestir de Montserrat, etc. Finalment, inevitables fuites documentals ompliren les prestatgeries de colAleccionistes particulars, llibreries de vell i biblioteques de Barcelona40.

La tasca reunificadora, d=adquisició i recuperació, a la que es dedicà Eduard Toda ha estat l=origen i la causa de l=actual arxiu [restaurat] de Poblet.

Hem de pensar que alguns dels oficials o agents estatals més zelosos no es van limitar únicament als convents, sinó que van ampliar el seu àmbit d’actuació fins i tot a les parròquies. És el cas del subaltern de vendes del districte de Gandesa, que s’apropià "del libro de visita de los Prelados que existía en el archivo parroquial de aquel Pueblo", i al qual se’l va haver d’enviar ordres "para que devuelva inmediatamente no tan solo al ya citado archivo sino a los de los demás pueblos de la partida todos los libros de que se haya incautado y que no tengan relación con los bienes y rentas del clero"41.

Lilla va viure una jornada de cremes el 1822, quan els milicians calcinaren els mobles de l’abadia i els documents de l’arxiu parroquial, llibres sacramentals anteriors al 1774, manuals notarials de l’escrivania comuna, llibres de confraries, fundacions i beneficis, etc42.

A Valls esclatà un motí popular, dit "dels procuradors" (1834-1835), i part de la milícia de la vila, cridant a mort d’advocats i procuradors, va calar foc a alguns arxius, fins que va ser controlat per les autoritats43.

A Marçà el 1835 els frares servites foren avisats a temps d’abandonar la vila, sense poder evitar que els marsans i alguns falsetencs s’enduguessin robes ornamentals i llibres. Aquests els van dipositar en una casa del costat i van anar malvenent quasi tots els volums. Paüls, en va perdre una bona part en la guerra entre carlins i liberals (1836)44.

El 1854 a Tortosa una revolta urbana s’acarnissava en l=arxiu, apoderant-se de la documentació, destroçant-la i llençant-la als carrers Aque pronto se vieron inundadas de papeles y legajos en desorden..."45.

La "Gloriosa" de primers d’octubre de 1869 s’endugué a Valls la totalitat dels llibres del registre d’hipoteques. Segons informació oral del registrador, que es troba en l’encapçalament dels llibres, l’arxiu va ser cremat per "carlistes", destruint tota la documentació de la Comptadoria, a excepció d’un volum corresponent a 1806-1809 i alguns índexs. Així mateix, també van desaparéixer llavors els protocols corresponents a les notaries de Galceran Pi i Josep Say46. A Vallbona de les Monges, la comunitat va decidir amagar els tresors (objectes litúrgics, robes i documents) en una sitja del poble, a casa de gent de confiança, no tornant a recuperar-ho fins el 1876 en què comprobaren que la humitat havia destruit dues terceres parts dels papers47. Víctima del Sexenni revolucionari podria haver estat igualment Sant Jaume dels Domenys, ja que la sèrie documental del seu fons municipal no s’inicia fins sinó a partir de 186748.

Per altra banda, hi ha indicis que ens fan sospitar que podien haver patit similar sort d’altres poblacions. Els primers volums de les sèries d’actes municipals de l’Espluga de Francolí, s’inicien el 1825, els de Blancafort, el 1829, els de Solivella, el 1833; al Baix Penedès, Sant Vicenç de Calders arrenca el 182349. Si fem un cop d’ull a les sèries de registres de comptadories d’hipoteques, ens adonem que a les de Vic hi ha una notable llacuna precisament els anys 1827-1841, i a les de Vilafranca del Penedès també, durant el període 1853-185850.

Per tot Catalunya se succeiren actes perjudicials contra documentació notarial. A la Pobla de Lillet el notari Gaietà Carbonell, veié "saquejats mos efectes y papers...", el 1834 i l’any següent no va protocolitzar cap escriptura, éssent molt poques les dels que van seguir. Per causa de la inestabilitat social del seu temps Carbonell mostrà una mobilitat geogràfica poc habitual (comarques del Barcelonès, la Selva, el Maresme, el Baix Llobregat, etc.)51.

La documentació parroquial també pot haver estat objecte de les ires dels revolucionaris en alguna ocasió. Ens fixem que els llibres de baptisme d’Argentona sínicien el 182652.

Tres confrontacions van mantenir al llarg del segle XIX, els partidaris de cada branca de la dinastia borbònica. Per la naturalesa del conflicte i les possibilitats i recursos dels oponents, bona part de les accions es van desenvolupar a la muntanya. En aquest sentit, la serralada de Prades i la zona sud de l’Ebre van esdevenir, a la província de Tarragona, un important escenari. Sabem que l’11 de gener de 1836 Paüls era saquejada per cristins, "so pretesto de haberse defendido el pueblo contra los desmanes que cometía la cuadrilla del cabecilla Torné..." i calat foc a l’arxiu municipal "desapareciendo por consiguiente su valiosa documentación". L’any següent és Móra d’Ebre la que pateix la crema d’un arxiu, aquest cop el parroquial53.

Sense comptar amb més notícies concretes sobre destrucció i crema d’arxius, si que constatem que, per exemple, a Prades mateix, cap sèrie sacramental del fons parroquial és anterior a la dècada de la primera carlinada (òbits, 1831, baptismes, 1835, matrimonis, 1838). A Albarca, la data més reculada és el 1837; a Riudecols i a l’Esblada, el 1835; a la Mussara, el volum més antic és el de matrimonis que comença el 1833. Sabem igualment, per una anotació del rector de Rocafort de Queralt, que l’arxiu parroquial va ser "consumido durante la guerra civil de 1833-1840"54.

La segona guerra carlina, altrament dita guerra dels Matiners (1846-1849), fou la més breu i menys notòria, però és possible que deixés petjada a municipis com Bellveí o el Montmell, on el fons documental s’inicia precisament el 184655.

Durant la tercera carlinada (1869-1876), les partides carlines cremaven, de vegades, l’arxiu municipal i judicial d’aquelles poblacions on arribaven, tot mostrant un especial interès pel registre civil56. Tenim constatació de la destrucció, almenys, dels arxius municipals de Falset, Montblanc, el Vendrell, Ulldecona i Benissanet, i podem deduïr que gairebé tot el districte de Falset va patir la mateixa sort en els seus arxius notarials, ja que contrastant inventaris hom pot adonar-se que la majoria de les sèries comencen a finals del segle XIX57.

Fora de la demarcació de Tarragona, bona part del de Garriguella era llançat pel balcó, amuntegats els papers i cremats a la plaça (30 de gener de 1874)58. Els carlins també cremaren, en el curs d’aquella tercera guerra, el registre civil de Cabanelles, a l’Alt Empordà59. A Solsona carlins i cristins van tenir batuses importants. Quan el 1837 els carlins hi entraren, els cristins es tancaren al convent de monges i es va calar foc a la casa del notari Joaquim Devesa Pla, al costat de l’esmentat edifici. Malgrat les precaucions preses i d’amagar els manuals "en un puesto ocult de dins de dita casa", la crema de l’immoble va ser tan absoluta que es van perdre en la seva totalitat60.

Cal consignar, abans de continuar, que el fet de produïr-se qualsevol acte de violència, per brutal que fos, no significa automàticament que s’hagués perdut o malmès tot o part del fons documental del lloc afectat. Només hem exposat aquells casos en què consta la destrucció d’arxius dins del marc d’alguna barbàrie. Per il·lustrar algun cas en què se salvessin fons documentals en circumstàncies ben difícils, tenim, a tall d’exemple, Torroja del Priorat, on vers 1835 assaltaren l’església i la cremaren, però "se salvaren els arxius municipal i parroquial, tot i que fou un objectiu cobdiciat dels revolucionaris..."61.

Malgrat la pràctica inexistència de conflictes bèlAlics en territori català en els anys centrals del s. XVIII, no per això van deixar de ser temps difícils. El 4 d=octubre de 1753 les actes dels canonges de Tarragona s=exclamaven pel robatori frustrat al seu arxiu62.

El fenòmen de les sustraccions han reviscolat a la segona meitat del segle XX, moltes vegades canviant la violència del robatori per una altre de més suau, el furt. Quants robatoris no hi ha hagut als arxius que han posat en els circuits de mercat clandestins tantes i tantes peces documentals? Tortosa, Ripoll, la Seu d’Urgell han saltat a la premsa com a víctimes d’aquesta mena de sustraccions que delmen el patrimoni documental col·lectiu, i en alguns casos, també artístic, éssent un dels exemples més coneguts el de la desaparició del ‘Beatus de Liébana’63.

És un dels principals reptes dels arxivers vetllar pel patrimoni que tenen a cura. No és en debades que a la majoria de reglaments de centres documentals obliguin a deixar carpetes i bolsos al guardarroba, i que els responsables més zelosos desconfiin àdhuc de cert tipus de teixits64.

El gener de 1824, es retornava l’arxiu a la comunitat d’agustins de Tarragona, després del període constitucional en el qual havia resultat incautat. L=any 1869 l=Estat va confiscar l=Arxiu Capitular, llevades les claus i segellats els forrelats de les portes. Malgrat que es va retornar, el delegat d=Hisenda va retenir-se 166 lligalls, 5 còdexs i 468 pergamins, actualment a l=Archivo Histórico Nacional de Madrid (= AHNM)65.

A mitjan segle XIX en época de les desamortitzacions alguns oficials reials, amb més zel que cap, incautessin més del compte. El 1856 una ordre de la Comissió principal d’administració i venda de "béns nacionals" de la província de Tarragona instava un d’ells a retornar el llibre de visita dels prelats a l’arxiu parroquial de Gandesa i tota aquella documentació requisada a d’altres pobles "que no tengan relación con los bienes y rentas del clero"66.

Quan hi ha un canvi relativament radical de règim polític el temps i el foc són aliats, per una nit, dels governants sortints. Això passava ja en époques ben reculades, i un cop d’ull a les sèries d’actes del Consell de Tarragona ens ho pot corroborar, car al segle XVII, manca el deu per cent dels llibres (o sigui una dècada). Manca el llibre d’actes de 1612 (un any abans de la crisi política que s’encetà amb la cerimonial entrada de l’arquebisbe Joan de Montcada67), i manquen els quatre anys, entre el setge de 1641 i el de 164468, en què Tarragona era la principal plaça d’armes de Felip IV a Catalunya. En el segle XVIII, manquen els llibres del període 1708-1710, de ple govern austriacista, truncat el 1713 amb l’ocupació de la ciutat per part dels borbònics69. Aquest fenòmen (digne d’un estudi més acurat i exhaustiu), s’ha perpetuat gairebé fins els nostres dies. Es van eliminar els arxius de la Falange per ordre del govern d’Adolfo Suárez, i també se sap que la nit que el Partit Socialista accedia al govern després de guanyar les eleccions, a l’edifici del Govern Civil de Tarragona, es van estar cremant documents tota la nit.

Una de les formes de desaparició de documentació més comunes és l’ús indegut i possessiu que en feien erudits i cronistes locals enduent-se material original i inèdit a la casa particular, per tal de redactar llurs monografies. Un metge, un mestre, un rector, un advocat o qualsevol lletraferit tenia les portes obertes dels arxius de la localitat, cosa que fa habitual trobar-se papers d’origen públic en fons personals (cas del d’Eufemià Fort i Cogul, per exemple). Es diu que Josep Iglésies va redactar els seus estudis sobre els fogatges de 1553 i 149770 a casa seva de Reus, on els mateixos ordenances de l’ACA li duien el material. La cura de l’erudit, en aquest cas, va preservar els documents, però en d’altres no ha estat així. El mateix E.Fort es lamentava de la desaparició de certs documents després que l’historiador Emili Morera l’hagués consultat71. El 1908 mancava de l’arxiu municipal de Girona un document destacable que romania en mans d’un particular; alertat l’alcalde per un dels regidors, inicià les gestions pertinents per recuperar-lo72. A banda, formen part de la tant àmplia com lamentable picaresca en les rivalitats entre investigadors accions impropies com ara treure de lloc documents catalogats, amagar-ne d’altres, canviar carpetes, esborrar números, arrencar etiquetes, etc., tot per tal que el/s rival/s que vingui darrera no pugui consultar-lo (de vegades en un intent de desmesurada protecció –acotament feudalista- d’un àrea d’investigació inèdita abans de publicar una tesi doctoral, d’altres degut a una conducta malaltissa de tipus degeneratiu basada en la paranoia).

Amb tot, en una altra part dels casos les apropiacions indegudes no van a càrrec dels intel·lectuals, sinó dels polítics locals que tenen a l’abast la documentació. Quants no se l’han endut a casa per treballar-hi allí millor i després no l’han tornat? Quants polítics sortints han perseverat en no deixar gaires testimonis del seu pas pel càrrec, per tal de no haver d’assumir enutjoses responsabilitats en el futur? Informes, expedients sencers, plànols, documents contables, passen a formar part de l’arxiu personal del polític, quan en realitat haurien de retornar-se a la institució a la qual aquell servia. Des del regidoria municipal del poble més petit fins a la presidència de la nació, tots estan subjectes a una llei73 que els obliga a no endur-se altres documents que aquells de caràcter més personal i que no tenen incidència en el desenvolupament de la seva funció pública, que són ben pocs. "Amb tot, és evident que, en els relleus dels càrrecs polítics, massa documents s’escapen encara del control públic, amb el que això comporta de pèrdua per al nostre patrimoni documental col·lectiu"74. Aquesta forma d’apropiació indeguda segueix considerant-se, avui, com una assignatura pendent entre el col·lectiu d’arxivers.

A voltes, els polítics no actuen ni amb desídia o mala idea, sinó amb una bona voluntat mal entesa. És el cas dels regals institucionals consistents en preuada documentació antiga. L’il·lustratiu exemple de l’alcalde de Colera (Alt Empordà) Francesc Ribera Sirvent, l’octubre de 1955, conta que va obsequiar un lligall d’establiments enfitèutics de la seva població, datat el 1768, al barceloní Miquel Mateu Pla, perquè intercedís en la concessió de subvencions davant del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, i poder així finançar la construcció de la xarxa de clavegueram i aigües. Per fortuna, el receptor, més conscient que el seu peticionari, va cedir el document a la Biblioteca d’Igualada75. Els pergamins més recargolats i vistosos són cobejats, en més casos dels que podria semblar, per decoració de despatxos d’advocats, notaris i altres professionals similars, i no sempre es tracta d’una còpia privada del document.

En aquest sentit resulta molt significatiu que un dels saquejos més freqüents en els arxius municipals tingués com a víctima l’enciclopèdia Espasa-Calpe, d’obligatòria adquisició a partir de 1927 en tots els consistoris76. Sabem, per exemple, que a l’Ametlla de Mar no hi és i caldria fer una enquesta a tots els municipis per conéixer l’abast d’aquest fenòmen que malauradament creiem bastant extés.

Els incendis fortuïts dins de locals plens de material combustible com podia ser paper mal endreçat, han estat la perdició d’un bon nombre d’arxius. Abans del segle XVI l’arxiu notarial de Vic en patia un que "fumà la sala i malmeté les cobertes dels registres"77.

A mitjan segle XIX Caseres perdia el seu arxiu municipal en un incendi, de manera que el 1945 no estava en disposició d’omplenar l’enquesta del govern central78.

També les poblacions a la vora d’un riu podrien explicar, segurament, molts casos de riuades. A Girona pel gener de 1528 l’Onyar sortí de mare i arribà fins a la Casa del Consell mullant bona part de la documentació79. Una enquesta a les localitats que es banyen a l’Ebre ens donaria ocasió, segurament, a ampliar molt més aquest apartat. Només coneixem el cas de Benissanet, on els volums notarials presentaven molt mal estat de conservació "afectats pel foc, la humitat, els insectes..."80.

A les guerres i revoltes populars caldria sumar-hi, a més, la incúria dels responsables en la conservació i custòdia dels fons documentals. La Palma d’Ebre va perdre el seu arxiu municipal en una data indeterminada abans de la guerra civil, per un motiu no expressat81. I per una causa, tampoc expressada, però ben obvia de poca cura professional el fons de l’arxiu de Cambrils va ser extraviat o venut al drapaire de manera que fins feia poc es podien trobar els seus documents "a mans de tractants i negociants en papers vells"82.

Però un dels principal factors que ha motivat la pèrdua de més d’un arxiu local ha estat el canvi d’edifici consistorial, que s’ha revelat com l’ocasió propícia per aplicar brutals expurgacions fora de control. Quan al Catllar van canviar les antigues dependències municipals per un edifici nou, es va llençar tot l=arxiu a la riera83. Igual sort va patir el de Rojals, quan va deixar de ser municipi per agregar-se a Montblanc l’any 1945. La documentació municipal va restar abandonada a les golfes del fins aquell moment edifici consistorial i quan anys després va ser adquirit per un antiquari de Tarragona que hi volia estiuejar, va aparéixer el fons documental municipal (entre el qual, un cadastre del segle XVIII), que es va vendre tot, sense que se sàpiga, avui per avui, a mans de quí va anar a parar. Prenafeta és un altre exemple, per bé que en aquest cas, sí que es coneix el propietari actual de la documentació. A Susqueda, un petit municipi de la Selva, es van vendre l’arxiu municipal íntegrament, a pes de paper, poc abans de la construcció del pantà (el fet va obligar a obrir diligències judicials).

A Hostalric, durant molts anys de la postguerra franquista els papers van servir a l’agutzil per encendre el foc de l’estufa els freds dies d’hivern. D’aquesta mateixa manera es van perdre molts altres documents (i pergamins) en poder d’algunes cooperatives de la Conca de Barberà. En alguns arxius patrimonials rurals de masíes s’han recuperat pergamins perquè havien estat reutilitzats com a pantalla de làmperes de taula o ben doblegats per tapar algun forat del galliner però permetent alhora que hi entrés la llum del sol. A Puigcerdà, els volums de les Comptaduries d’hipoteques del segle XVIII es conservava a les golfes d’una gran casa pairal, els propietaris de la qual en van anar utilitzant per combustible per l’estufa84. Es podrien explicar molts més casos, però n’hauriem d’ometre noms i "oblidar-nos" de llocs i dates massa concretes, cosa per la qual potser resulta millor deixar-ho aquí.

Les pèrdues involuntàries constitueixen un altre apartat dins d’aquest capítol. L’estat d’abandonament en què estaven els arxius propiciava la pèrdua de documentació que amb una mica de cura s’hagués preservat. Passà, per posar un parell d’exemples, a Girona i a Solsona85. A l’inventari de protocols de l’Arxiu Notarial de Solsona de 1902 apareix un total de quasi 270 volums, més de 400 testaments closos i 65 carpetes de testaments retornats (amb documentació anteriors al s. XVI) que avui no hi són, i que havien estat consultats fins feia poques dècades86.

Dins d’aquest apartat podriem fer-hi entrar tota la casuística dels errors que es cometen al eliminar documentació útil, vigent o d’interès històric barrejada amb d’altre aparentment obsoleta. El 1843 l’ajuntament de Girona autoritzava la venda indiscriminada de documents de l’arxiu per tal de fer-ne pasta de paper, sense adonar-se, fins molts anys més tard, que emmig del paper venut s’hi trobaven privilegis i cartes reials87. També succeeix sovint que quan hom es desprén d’algun moble (calaixeres), no el buida prèviament. A mans de comarciant d’antiguitats han anat a parar, d’aquesta manera, gran quantitat de documents familiars, àdhuc oficials, ja que fins hi tot el ministeri de defensa britànic va "perdre" una sèrie d’informes confidencials sobre l’IRA i la fabricació d’armes en vendre’s un arxivador per una vintena de lliures88.

Ja hem vist coma mitjans del segle XIX, alguns municipis com el de Girona venien paper que s’utilitzava per fer pasta de paper. També en la immediata postguerra, la política d’autarquia del règim franquista i la manca de matèries primeres motivà una directiva de reconversió d’un bon nombre d’arxius i biblioteques de l’administració central i jutjats, en pasta de paper, que anava molt escassa89.

Aquesta necessitat de reaprofitament del paper estava tan extesa que àdhuc es reciclaren documents en català expedits durant la República (amb encapçalaments mal esborrats, encara visibles), per emetre comunicacions del nou règim dictatorial90.

El cas més paradigmàtic és el de la documentació incautada després de la guerra civil i traslladada (i en molts casos barrejada amb d’altres fons de la península) a Madrid i a Salamanca. A l’igual que els fons eclesiàstics exclaustrats del segle XIX, els documents pertanyents a la Generalitat republicana encara són a Salamanca, situació que ha creat una agre polèmica, encara per resoldre91.

Reus va perdre part important del seu fons notarial que va fer cap a l’AHPT, igual que, el 1945, va fer la meitat del fons notarial de Tortosa. Reus els va reclamar ja el 193992. Per Tortosa constituïa un greuge històric la retenció dels protocols tant lluny de la ciutat, i un dels arxivers que ha tingut, Jesus Massip, no ha deixat escapar mai l=oportunitat de palesar aquesta situació en les guies o catàlegs que ha escrit93. Les autoritats municipals ja van demanar el retorn dels seus protocols l=any 1961, sense èxit, però més recentment, i amb motiu de la nova ubicació d=aquest arxiu, han intentat resoldre el contenciós, i han reiterat la petició públicament i també oficial, davant del conseller de Cultura i davant del Parlament de Catalunya amb una proposició no de llei94.

No és tracte d=una reclamació merament administrativa, sense conseqüències. Ben al contrari. Tortosa ha estat la tercera ciutat en importància de Catalunya, però en canvi no ha desenvolupat una tradició historiogràfica similar a altres zones com Girona, Lleida, o el Camp de Tarragona. Una de les raons, ha estat el fet de tenir dispersos els fons notarials. De fa pocs anys, la situació historiogràfica de la ciutat s=està recuperant, gràcies a estudis basats precisament en aquests fons95, però són estudis que s=han hagut d=escometre amb un peu a Tarragona i un altre a Tortosa, i han resultat incòmodes i costosos. De fet, únicament una ferma voluntat de militància cultural ha permès sortir-se=n als investigadors.

A causa de la concentració que l’Estat efectuà dels fons notarials de la demarcació a l’AHPT (en el nostre cas els partits de Tarragona, Reus, Montblanc i Tortosa), els investigadors de les viles de Cornudella del Montsant, Falset i Ulldemolins, s’han de desplaçar a la capital administrativa, mentre que d’altres ho hauran de fer a Lleida o a Tortosa. Tarragona mateix ha patit algunes pèrdues, poc significatives dels protocols de quatre notaries que, per causa de les confiscacions vuitcentistes van anar a parar , tres a l’arxiu de la delegació d’Hisenda i d’allí, el 1917, a l’AHNM i, una, a l’ACA96. Dues més estan localitzades a l’Arxiu de Històric de Protocols de Barcelona (= AHPB), les de Ramon Fàbregas Seguí i Antoni-Joan Ventallols97.

Coneixem el cas de Tarragona, però possiblement se pot extrapolar a la resta del país. Si a l’AHPT es van concentrar els fons notarials dels districtes judicials de la província de Tarragona, a partir del decret de 2 de març de 1945 sobre reorganització de la secció històrica dels arxius de protocols (BOE de 19 de març de 1945), es van creant els altres arxius històrics provincials, Lleida i Girona, ambdós el 195298.

Així és com es produeixen casos com el d=un arxiu com l=Històric Comarcal de Banyoles, on no tenen fons notarials (llevat d=un parell de fulls solts i un índex del segle XVIII) per que la majoria dels fons que els correspondria custodiar són a l=Arxiu Històric de Girona (= AHG)99.

Per tal d’efectuar una repassada el més exhaustiva possible resulta preferible subdividir el capítol en tipologia de fons arxivístics: municipal, eclesiàstic, notarial, registral, particular i d’Hisenda100.

Els primers mesos (juliol-agost) de 1936 la destrucció d’arxius fou fruit de l’acció incontrolada dels comités antifeixistes, sindicats o partits polítics (POUM). Abans que ells, les forces sindicalistes ja havien assaltat alguns ajuntaments arreu de l’Estat espanyol i cremat més d’un arxiu, concretament el 1917, 1931 i el 1936101. A Catalunya, el 1932 la FAI assaltà l’ajuntament de Terrassa i els membres més radicals es feren forts a l’edifici, barricant els balcons amb la documentació municipal. Encara es conserven senyals de bala en alguns dels volums relligats dels butlletins oficials102.

Perpetuaven així l’herència revolucionària de l’anterior segle, amb el desig d’utilitzar el foc com un ritual primitiu, purificador i alliberador dels símbols del poder que oprimeix. Més endavant, a mesura que s’apropava el front de guerra la pèrdua documental respondrà a l’ús de l’artilleria i als bombardejos sobre nuclis urbans. La zona de l’Ebre n’és una bona mostra, destacant el cas de Móra d’Ebre. Paral·lelament, també se’n van perdre al ser traslladats a ubicacions provisionals (cas de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú), o cremats per les mateixes tropes republicanes (o polítics locals) per evitar que caiguéssin en mans dels "nacionals" (cas de Benifallet –Baix Ebre-, o Cunit –Baix Penedès-)103.

L’actuació de la Generalitat republicana per salvaguardar els arxius municipals, de la mateixa manera que en els arxius eclesiàstics, va resultar molt limitada a causa del seu elevat nombre, havent-se de concentrar en les grans localitats on disposaven de delegats territorials. Els arxius protegits no passaven de la trentena, la qual cosa suposa solament un 4’7 % (554 ml.) del total de documentació controlada pel govern català104. Al Camp de Tarragona es van protegir els fons dels ajuntaments de Tarragona, Valls, Reus, Cambrils i la Selva del Camp; a les terres de l’Ebre, Tortosa, i al Penedès, l’Arboç.

Ja ocupat militarment el territori, el nou règim constituí el Patronat Provincial d’Arxius, Biblioteques i Museus de Tarragona, institució amb facultats per vetllar per la conservació del patrimoni artístic i documental105. Però al mateix temps, també van sorgir equips de recuperació de documents, depenents de l’exèrcit o del ministeri d’educació, amb la missió de recuperar, classificar i custodiar els documents procedents d’arxius, oficines, despatxos d’entitats i persones desafectes al "Movimiento Nacional", i aquells susceptibles d’aportar informació sobre els enemics. Assistim a la conversió d’un patrimoni documental de rentabilitat cultural, en un patrimoni polític amb una innegable funció de suport a la repressió106.

Els arxius requisats, no únicament municipals, sinó sobretot autonòmics (pertanyents a les oficines de la Generalitat republicana), van ser enviats posteriorment a l’arxiu de Salamanca, creat el 1944 amb el nom de "Delegación Nacional de Servicios Documentales", que depenia directament de la presidència del nou govern, i era el resultat de la unió de les delegacions de Asuntos especiales i de Recuperación de documentos107.

En avaluar l’impacte de la revolució i guerra civil del 1936 sobre els arxius municipals de la demarcació, disposem de diverses fonts. La primera és una enquesta de 1945 que es realitzà a nivell estatal i que, a la demarcació de Tarragona, coordinà la Diputació, per tal de conéixer quins fons de caràcter antic havien superat els efectes devastadors de la guerra108. Algunes de les respostes d’aquesta enquesta cal utilitzar-les amb precaució, ja que resulten excessivament catastròfiques quan són contrastades amb d’altres fonts. En algun cas en què s’afirmava la destrucció total de l’arxiu, es pot constatar l’existència de la major part dels fons a través dels inventaris efectuats pel Servei d’Arxius. Aquestes poques anomalies poden respondre a una voluntat d’ocultació, o bé a que el secretari municipal desconeixia l’existència de fons antics, però sabia, per altra banda, que l’arxiu va patir els efectes de la revolució i/o la guerra.

Una segona font d’informació la constitueixen els expedients del Ministeri d’Educació que es conserven a l’Archivo General de la Administración de Alcalà de Henares [= AGA], treballats per Julio Cerdà. Segons aquesta font, la comunitat més afectada per la guerra civil, després de l’Aragó, fou Catalunya, amb quasi 150 arxius devastats (entre les dues sumaven el 60% del total espanyol). Més d’una tercera part d’aquests arxius, es van destruir a la demarcació tarragonina (55)109.

Com es pot apreciar, les xifres obtingudes per J.Cerdà difereixen de les que s’extreuen de la suma contrastada que donen les fonts d’arxiu (AHT i AHDT)110. Creiem que a J.Cerdà li mancaren dades del partit judicial de Tarragona, per la qual cosa el percentatge l’incrementaria més encara del 30 % estimat, si bé comptabilitza més nuclis de poblament que no són municipis, sols són agregats o pedanies.

En tramat, aquells anys dins de períodes històrics de revolta o guerra declarada, o en els dos anys abans o després. Així mateix, hem subratllat i posat en cursiva les dades de metratge per sota de la meitat d’una mitjana aproximada en la proporció entre població i metres lineals, de manera que és un indicador de la poca documentació que s’ha conservat en aquella població111.