LA ILLA
La illa de Pascua coneguda
tambe com a Rapa-Nui, es considerada com un dels llocs més remots del
nostre planeta. És de forma triangular i està ubicada en mig de l'Oceà
Pacífic sud, a
3.750 kilómetros de la costa
chilena.
Pascua forma part del territori Xilé i pertany a la regió de Valparaiso.
Aquesta Illa fou creada per la erupció de tres volcans:
el
Maunga Terevaka, el Poike i el Rano Kau. El seu aspecte triangular és el
resultat d’aquests tres centres volcànics principals i d’altres 70 conus
volcànics secundaris. Tot això més el procés natural de la erosió
marina varen configurar la seva forma actual d'aproximadament 173
quilòmetres quadrats de superfície. L’illa manté un clima tropical
durant tot l’any.
El volcà
Maunga Terevaka es el més jove del tres, es calcula que té cap a 300.000
anys. El seu cràter principal és el Rano-aroi, amb 200 metre de
diàmetre, on al seu interior s’hi troba una llacuna d’aigua dolça. El Terevaka
és el punt més al de la illa de Pascua, amb 511 metres sobre el
nivell del mar. El volcà Poike fou el primer en entrar en erupció cap al voltant de tres milions d’anys enrere donant origen a una península
cònica. Té 370 metres d’alçada i un cràter sec, el Pua Katiki, de cap
uns 150 metres de diàmetre i uns 15 metres de profunditat. El volcà Rano
kau fou el segon en entrar en erupció, cap uns 2,5 milions d’anys
enrere. Té 300 metres d’alçada i el caracteritza un grandiós cràter de
1,6 quilòmetres de diàmetre, al fons del qual s’hi troba una llauna
d’aigua fresca de 11 metres de profunditat. Aquests centres volcànics i
la gran proliferació de cràters paràsit inactius, atorguen a la illa de Pascua un relleu extraordinàriament especial, amb elevacions de mitjana
alçada i afloraments rocosos a forma de túmuls que apareixen sobtadament
per entre les ondulacions del terreny.
Milions
d’anys després de la seva creació, la illa fou poblada pels polinèsids,
els quals amb la seva cultura i tradicions varen fer de la illa un lloc
especial i misteriós, en gran part degut a la construcció dels moais,
escultures fetes en la roca que es troben repartides per la illa.
Amb mides de gairebé 23 quilòmetres de llargada x 11 quilòmetres
d’amplada Pascua és la
illa habitada més aïllada del món. La terra que té més propera és la
Illa de Pitcairn,
que es troba a 1.930 quilòmetres a l’oest, mentre que Xile, que va
annexar la illa de Pascua al 1888, està a 3.860 quilòmetres cap a
l’est.
LA HISTÒRIA
A mitjans del segle XVI, Alvaro
Medaña, navegant espanyol, va fer constar a la carta de navegació que
havia passat per davant de la illa, però que no es va atrevir a fer-hi
peu. Al 1687 l’anglès Edward
Davias va afirmar haver avistat de lluny el que ell va considerar un
continent. Mariners francesos també es varen apropar a les seves costes,
però mai ningú va arribar a desembarcar-hi.
Al 1772, l’holandès Jacob Roggeween hi va
desembarcar. Durant tres dies va observar prudentment a certa distància
els moviments dels habitants de la illa, fins que al quart dia Roggeween
fou invitat pels seus moradors. Seguint les tradicions, els aborígens els
hi van oferir menjar i beguda, fins i tot les seves pròpies dones.
D’aquesta manera Jacob Roggeween fou considerat el seu descobridor. De
seguida Roggeween va batejar la illa amb el nom de Osterinsel, que en
alemany significa Pascua de Resurrecció, precisament per haver arribat el
diumenge de Pasqua de resurrecció. En veure les grandioses estàtues que s’alçaven per tot
arreu de la illa (moais), l’holandès no va creure possible que
aquella debilitada població que li donava aixopluc, fos l’autora dels
colossals monuments.
Cinc-cents anys més tard foren els espanyols que varen desembarcar a la illa. Durant aquesta expedició es varen fer dibuixos exactes de les estàtues. Amés, sacerdots catòlics que anaven amb l’expedició varen beneir als aborígens, tot els càntics dedicats al deu local Make Make. Es va observar que la població de Pascua semblava europea, malgrat els seus cossos pintats i nusos.
Uns quants anys després, James Cook
va arribar a la illa comentant que era com un triangle de roca, amb tres
volcans i cap arbre a la vista. També va quedar meravellat davant les
escultures que s’aixecaven tibades,
on va calcular que ni havien cinc per a cada quilòmetre. Al cap
d’uns dies d’estada i amb motiu d’haver abusat de la hospitalitat
dels natius, Cook i els seus homes foren expulsats de forma dràstica de
la illa.
Tot i que encara no s’ha
determinat definitivament els orígens dels primer habitants, la teoria més
correcte que provenien d’un altre illa a l’oest, arribant
accidentalment a la illa. Un altre teoria és que es creu que el
colonitzadors provenien del Perú o d’algun altre lloc dels Andes
Centrals d’Amèrica del Sud. Amb aquesta teoria es basa el fet de que
els moais continguin signes (rongorongo),
semblants a d’altres tallats pels inques del Perú.
Encara
que hi hagin dubtes en vers els orígens d’aquest pobladors, sense cap
dubte podem dir que els primers colonitzadors es varen afrontar a enormes
dificultats per sobreviure en una illa completament separada de la resta
del món. I malgrat aquest aïllament no només varen sobreviure, sinó
que també varen prosperar creant una civilització que va arribar al cim
de la expressió artística.
LA CULTURA RAPA-NUI
La illa de Pascua és un dels llocs més remots i allunyats del la resta del món i de difícils condicions ambientals que existeixen. A l’actualitat la illa habitada més propera és Pitcairn, a quasi 2000 quilòmetres de distància, després es troba Tahití a 4.100 quilòmetres i la costa continental xilena a 3.700 quilòmetres. Malgrat això, en els seus orígens a la illa es va desenvolupar una extraordinària cultura motivada pels primers pobladors d’origen polinèsic que varen arribar a la illa, cap al segle IV de la era cristiana. La seva escriptura jeroglífica i única encara no desxifrada, la seva escultura monumental megalítica i estatuària, ha fet que la cultura Rapa-Nui sigui una de les més singulars.
A l’illa de Pascua existia una cerimònia anomenada “Ceremonia del Hombre Pájaro”. Aquesta va sorgir com a resposta als conflictes socials que existien a la cultura Rapa Nui. Consistia en que el deu creador Make make lliurava el poder a qui tornés amb l’ou del Maturava (au migratòria que arribava a fer el niu entre els illots ubicats davant del cràter del volcà Rano kau. La gent es reunia a la població cerimonial de Orongo, on els guerrers de cada grup es disputaven el càrrec pel seu llinatge. El guanyador escollit assumia un caràcter sagrat, havent de viure sol i aïllat, mentre que el seu grup prenia un poder despòtic sobre la resta de la població, incloent sacrificis humans als deus per assegurar el benestar per a tot l’any.
El sistema d’escriptura tallada sobre els Kohau Rongo Rongo (Tauletes parlant o línies de recitació) representen un dels aspectes més enigmàtics de la cultura Rapa Nui. Les seves fileres de signes jeroglífics són una demostració de la existència d’una forma d’escriptura a l’illa de Pascua, i no se sap de cap precedent similar en tota la Polinèsia. Es pot considerar com un tipus únic a tot el món.
La
escriptura Rongo Rongo no és fonètica, tal com ho pot ser-ho el català o
l’anglès és a dir, el que es troba escrit a les tauletes no e
Quan els esclavistes peruans assolaren Rapa Nui entre 1862 i 1864, a part de les noies joves més boniques, es varen emportar principalment homes en edat de treballar, entre els quals es trobaven els Maori Rongo Rongo. Degut que la escriptura era un coneixement molt particular d’aquest grup d’iniciats, i que no tenia cap relació amb el llenguatge parlat, quan els Maori Rongo Rongo varen morir, es va perdre també tots els seus coneixements.
ELS
MOAI
Els moai són construccions de pedra de grandioses dimensions amb formes humanes, algunes estan cobertes per una mena de cosa que recorda un barret cilíndric. Les gegantines estàtues semblen que estiguin clavades al terra, tenen grans orelles llargues, i semblen mirar cap al sol de forma altanera.
Pels voltants de
l’any 700 de la nostra era, a llocs localitzats al llarg de la costa,
els habitants de
la illa varen començar la construcció d’una mena
d’altars de pedra coneguts com ahu, sobre els quals
posteriorment s’aixecarien els moai.
Aquest ahu també servien com a tombes en les quals hi col·locaven
els restes dels avantpassats. La creació del moai va començar varis
segles més tard, ja que la majoria d’ells foren tallats i col·locats
sobre els ahu durant un període
de 300 anys , des del 1200 fins a el 1500.
Els
moai eren part integral d’una religió i vida espiritual dedicada a
venerar als deus. Tallades en la pedra de les muntanyes volcàniques, es
creia que cada estàtua posseïa poders còsmics i màgics que protegien
als habitants de la illa i als seus descendents.
Alguns d’aquests moais són masses de roca en forma de cossos grandiosos
on es pot apreciar que no tenen cames. Poden
arribar a assolir els 10 metres d’alçada i 7 de diàmetre, amb un pes de
20 tones. Tenen una mena de cilindre rogenc damunt del cap
(Ton Pukao)
a ma
nera de
barret que encara ningú a aconseguit desxifrar el seu significat. Pel color
de la pedra es suposa que haurien d’haver estat extrets del cràter del volcà Rano
Kau. Es diferencien dels demés moais per tenir uns ulls oberts que miren
fixament a terra, d’esquena a mar.
Dos-cents setanta d’aquests moais es troben fent guàrdia a la falda del volcà. Uns tres-centes es troben actualment tombats sobre els ahu que envolten els penya-segats, altres d’aquets moais es troben disposats al llarg d’antics camins. Uns vuitanta d’aquests moais varen quedar sense acabar. Es calcula que la estàtua més gran de tota l’illa va requerir l’esforç d’uns 20 homes duran tot un any d e treball. Els moais sense cap dubte són el misteri més gran de la humanitat. Ningú s’explica com uns homes tan primitius amb rudimentaris estris de treball haurien pogut moure tan àgilment aquestes gegantines escultures de pedra volcànica cap al lloc on ells volien. És més, de on varen treure aquests monumentals trossos de pedra, i amb quines mena d’eines els hi donaven forma?.
UNA TEORIA
Quan
els primers investigadors es varen prendre es cas de la illa Pascua com un
fet sense precedents, estaven convençuts de que de sempre havia estat una
illa desèrtica, en la que només hi predominaven les pedres. L’absència
d’arbres els hi va fer pensar que mai hi havia existit cap vegetació
superior. D’aquí que sorgís
el gran dilema de com els aborígens haurien pogut transportar els
enormes blocs de pedra, alguns de fins a 20 tones de pes, en tanta quantitat i
per tota la illa. Però la resposta la va donar un investigador xec, que
primerament va aportar una teoria i finalment la va sotmetre a prova. En
el decurs de les seves investigacions Shwetherston va descobrir enterrades
les restes de descomunals arrels que haurien d’haver estat d’arbres gegantins.
Els natius que tallaven els arbres a ran de terra per aprofitar al màxim
la fusta. Cada moai que traslladaven costava la vida a desenes d’arbres
que eren despullats de fulles
i branques a fi efecte de d’utilitzar-los com a eixos rodants.
LA
TRAGEDIA
La
hecatombe es va produir en algun moment d’al·lucinació dels
incansables escultors, quan varen començar a notar la insuficiència
d’arbres. Pascua en els seus orígens estava generosament poblada de
boscos espessos, però després de fer centenar de monuments es varen
donar compte que els arbres, elements indispensables pel trasllat de les
estàtues, començaven a escassejar.
I
fou precisament quan els arbres varen escassejar quan va venir el
conflicte. En combats ràpids i cruels, el guanyador feia caure a terra
els monuments contraris i robava els troncs que trobava, és a dir, una
guerra per aconseguir la fusta.
Un
matí no quedava ni un tronc útil per rodar. Aquesta escassesa de fusta
tan important pels habitants de Pascua va marcar una greu incidència en
altres qüestions aparentment de no tanta importància. A l’hora de fer
foc anaven cremant els vells troncs inservibles fins que no en va quedar
cap. A l’hora de construir les cabanes es varen adonar que no tenien la
matèria prima, és a dir la fusta, tenint que anar a viure a les coves.
El terra es va erosionar i els clima es va modificar degut al règim de
pluges. Es varen deixar de construir barques de pesca, tampoc hi havia
moreres per construir xarxes, amb la qual cosa al no poder pescar, per
primera vegada va escassejar l’aliment. Donat la manca d’aliments va
aparèixer el canibalisme.
D’un
altre banda, centenars d’escultures varen quedar a mig construir a la
falda dels volcans, esperant en va el seu torn de rodar. Sense arbres,
aquella civilització es va aturar bruscament, va frenar tota condició de
progrés i va començar la seva destrucció.
