|
Paraules
i fets...
El
Sermón de Montesinos
El primer hito en la polémica
sobre la justicia o injusticia de la conquista de América. Los mismos
fueron pronunciados en un ambiente muy especial, la ciudad de Santo Domingo,
capital de la isla entonces llamada La Española. "La despoblación
de La Española es, sin duda, una de las páginas más
bochornosas de la conquista de América. Sería insensato tratar
de negarlo u ocultarlo".
Per primer cop, el cruel
esclavatge dels indis fou declarat un crim pel qual els encomenderos havien
comès pecat mortal. Malgrat totes les amenaces, Montesinos reafirmà
les seves acusacions, en nom de la comunitat de frares dominics, el diumenge
després de Nadal.
Tan fuertes
fueron en la península las resonancias de esta polémica,
que incluso se pensó suspender la magna expedición, que con
apoyo de la Corona, debía dirigir Pedrarias de Avila en 1513 con
destino a Tierra Firme.
Veure
Text i comentaris de Fra Bartolomé de Las Casas
Alcáçovas,
tractat d’
Tractat signat el 1479,
a Alcáçovas (Alentejo, Portugal), després de la batalla
de Toro (1476), entre la princesa Joana, hereva de Castella, i el rei Alfons
V de Portugal, amb llurs rivals, els reis Isabel i Ferran. Significà
la fi de la guerra de successió al tron de Castella, i ocasionà
el repartiment de les zones d’influència a Àfrica entre els
castellans (Canàries) i els portuguesos (Açores, Madeira,
Marroc, Guinea).
Es el primer tratado entre
Castilla y Portugal que regulaba, aunque fuera de un modo muy aproximativo,
la delimitación hacia occidente de sus respectivas zonas de influencia.
A instancias del rey de Portugal, Alfonso V, este tratado fue recogido
en la Bula de Sixto IV, Aeterni Patris, del 21 de junio de 1481.
Apoyándose en este
tratado, el rey Juan II de Portugal, después de la visita que le
hizo Cristóbal Colón el 9 de marzo de 1493, en el Valle del
Paraíso, al retorno de su primer viaje americano, anunció
que las tierras descubiertas por el almirante le pertenecían por
derecho.
Tratado de Tordesillas
Firmado, entre Castilla
y Portugal, el 7 de junio de 1494. La línea de demarcación
pasaba ahora a 370 leguas al oeste de las islas de Cabo Verde. Los respectivos
soberanos se comprometían a solicitar la sanción pontificia
del tratado, pero, de hecho, ninguno de los dos se preocupó de hacerlo
Butlla Romanus Pontifex
de Nicolàs, de 1454
Es concedeix a Portugal
l'exclusivitat sobre la costa africana, des del cap de Bojador cap al sud
Butlla Aeterni
Patris de Sixte IV, del 21 de juny de 1481
Portugal obté la
possessió de totes les terres al sud de les Canàries i a
l'oest de les costes de Guinea ("de las yalas
de Canari para baxo contra Guinea"), a fi de propagar el cristianisme
|
Al
tema de "El Requerimiento"
|
 |
|
Al
text de les Butlles
|
|
Primera Butlla Inter
Caetera
D'Alexandre VI als reis
de Castella-Lleó. Datada el 3 de mayo de 1493
Segona Butlla Inter Caetera
També d'Alexandre
VI. Redactada el juny, però datada el 4 de maig de 1493. Per insistències
de la Corona de Castella -que volia servir-se del papa a les negociacions
amb Portugal para a l'hora de repartir-se les possessions d'ultramar- va
introduir la primera línia de demarcació a l'occident,
entre les zones d'expansió dels dos països.
Butlla Eximiae devotionis
D'Alexandre VI, dictada
el juliol però datada el 3 de maig de 1493, concedint a la corona
de Castella totes les gràcies, privilegis, facultats, lletres e
indults otorgat amb anterioritat al rei de Portugal sobre l'Índia
Oriental
Butlla Piis fidelium
D'Alexandre VI, datada el
25 de juny de 1493, sobre l'enviament de missioners a les terres descobertes
Butlla Dudum siquidem
D'Alexandre VI, del 26 de
setembre de 1493. Suministrava alguns aclariments sobre les referències
geogràfiques de la Inter Caetera. És probable que
aquest document tingués en compte les dades del diari de a bordo
de Cristóbal Colón
| Con estas bulas, el Papa, reafirmando el principio de
la monarquía universal de Cristo y de su Vicario, se reservaba el
derecho de delegar el ejercicio de la soberanía sobre las nuevas
tierras a los reyes católicos, sobre todo si éstos se ocupaban
de la conversión de los indígenas al cristianismo. Tal doctrina
fue repetidamente cuestionada por teólogos, juristas y políticos.
A Francisco I, rey de Francia, se le atribuye la divertida ocurrencia:
"¡Me gustaría tanto ver la cláusula del testamento
de Adán que me excluye del reparto del mundo!" |
Leyes de Burgos
Una reglamentación
orgánica de la administración de las colonias americanas
dictada el 27 de diciembre de 1512. Estas leyes,inspiradas en la doctrina
del jurista de la corte Juan López de Palacios Rubios, y atemperadas
por las argumentaciones jurídico-teológicas de fray Martín
de Paz, fueron redactadas por otros dos juristas españoles, fray
Bernardino de Mesa y el abogado Gregorio. Ellos partían de dos presupuestos:
la superioridad intelectual y moral de los españoles sobre los indñigenas
y la natural engenuidad y pereza de estos últimos, destinados por
naturaleza y por la historia a servir a los europeos. Por estas leyes,
y para cumplir con la obligación del tributo y ser educados en el
trabajo, los indios debían prestar cada año nueve meses de
servicios personales en favor de la corona española. Incluso la
encomienda privada encontró su ubicación legal dentro de
este encuadramiento: la corona "trasladaba" a los particulares -luego del
pago de una tasa- el tributo de vasallaje debido por los indios.
Hispaniola
Illa de la mar Carib, entre
Cuba, a l’W, i Puerto Rico, a l’E, la més gran de les Grans Antilles
després de Cuba (76 192 km2 ). Els seus dos components principals
són la Cordillera Central, prolongació de la Sierra Madre
cubana i de composició cristal·lina, i la Cordillera Meridional,
prolongació de la dorsal jamaicana i de natura calcària;
un tercer component és la Cordillera Septentrional. El clima és
tropical. Els rius principals són el Yaque del Norte i el Yuma,
al vessant nord, i el Yaque del Sur i l’Antibonite al vessant sud. Descoberta
per Colom el 1492, la poblaven uns 100 000 individus del grup circumcarib,
pràcticament eliminats durant la primera etapa colonial. L’actual
composició ètnica de la població (un 45% de mulats,
un 36% de negres i un 19% de blancs) procedeix del cicle colonial de plantació.
L’illa és dividida en dos estats: República Dominicana, a
l’E, i Haití, a l’W.
Ferran II de Catalunya-Aragó
DIT el Catòlic
(Sos, Aragó 1452 - Madrigalejo, Castella 1516)
Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (Ferran V) (1474-1504),
de Sicília (Ferran II) (1468-1516) i de Nàpols (Ferran III)
(1504-16). En morir el seu germà Carles de Viana (1461), fou jurat
primogènit del regne d’Aragó i lloctinent general de Catalunya,
sota la tutoria de Joana Enríquez, primogènit de Catalunya,
i més tard de Sicília (1464). En iniciar-se la guerra civil
catalana (juny de 1462), fou declarat enemic i fou desposseït dels
drets de successió. En assolir la majoritat (octubre del 1466),
prengué possessió del càrrec de governador general
de Catalunya-Aragó, i el 1468, Joan II el nomenà rei i corregent
de Sicília. En morir l’infant Alfons de Castella (juliol del 1468)
i ésser reconeguda la infanta Isabel, germana d’Enric IV, hereva
d’aquell regne, Joan II pactà el matrimoni de Ferran amb la princesa
castellana, que es celebrà a Valladolid el 1469. En morir Enric
IV de Castella (desembre del 1474), Isabel fou proclamada reina pels seus
seguidors, menystenint els possibles drets de la infanta Joana, dita la
Beltraneja, sostinguda per Portugal, i Ferran aconseguí (gener del
1475) ésser reconegut rei de Castella amb les mateixes atribucions
que Isabel. Intervingué en la guerra civil castellana i contribuí
a la victòria (1476) de Paleagonzalo (Toro). La mort de Joan II
(gener del 1479) el convertí en rei de Catalunya-Aragó. Intentà
que li fossin restituïts els béns que durant la guerra civil
li havien estat confiscats, endegà la reforma de la generalitat,
i derogà les capitanies reials atorgades per Joan II. El 1480, convocà
la cort de catalans, on s’aprovà la Constitució de l’Observança,
es decidí la restitució dels béns del monarca, i s’aprovaren
mesures proteccionistes per al comerç i la indústria catalana.
Malgrat aquestes reformes, els errors polítics de Ferran tornaren
a enrarir l’ambient polític i social del Principat. En virtut de
la constitució Com per lo senyor (octubre del 1481), hom restablí
els mals usos i la remença, la qual cosa comportà un nou
alçament dels remences, que acabà amb la sentència
arbitral de Guadalupe (abril del 1486). L’altre error important de Ferran
II, amb relació a Catalunya, fou la introducció de la inquisició
anomenada castellana (1487), que provocà la fugida de capitals i
de mà d’obra qualificada. La intervenció autoritària
i antidemocràtica del rei en les reformes de la generalitat i del
municipi barceloní i la introducció del règim d’insaculació,
sembla que acabaren amb els abusos polítics dels estaments privilegiats
en el govern d’ambdues institucions i que frenaren el creixent deute públic.
A partir del 1492, coincidint amb un canvi de signe de la conjuntura europea,
l’economia catalana, ajudada per algunes mesures reials experimentà
un notable recobrament. En l’aspecte polític, aconseguí que
Carles VIII de França li restituís el Rosselló i la
Cerdanya (tractat de Barcelona del 1493), en canvi de no interferir als
plans del sobirà francès sobre el regne de Nàpols.
Ferran II, però, s’oposà a l’entrada de Carles VIII en aquell
regne (1495) amb la formació de la Lliga Santa, i el 1500 es dividí,
amb Lluís XII, el regne de Nàpols, que pocs anys després
(1504), fou conquerit gràcies a les accions de Gonzalo Fernández
de Córdoba y de Herrera, el Gran Capità, per Ferran II. A
Castella, en vida d’Isabel, tingué un paper primordial en la guerra
de Granada, acabada amb èxit el 1492, i en l’organització
de la conquesta de les illes Canàries (1484-96); però, contràriament,
la iniciativa correspongué a Isabel en la introducció de
la inquisió (1481) i en l’expulsió dels jueus (1492). Es
fa difícil de destriar la intervenció de Ferran en l’empresa
colombina, bé que fou molt activa. La mort d’Isabel I (novembre
del 1504) significà la fi del regnat de Ferran a Castella, a causa
de l’oposició d’importants sectors de la noblesa, que l’obligaren
a deixar el seu càrrec de governador de Castella (1506) en profit
del seu gendre Felip el Bell. En morir aquest, Ferran fou cridat novament
a Castella (1507), on acomplí encara accions brillants, com la incorporació
de Navarra, el 1515. El 1512 incorporà a Catalunya les possessions
catalanes dels comtes de Foix (el 1505, s’havia casat en segones núpcies
amb Germana de Foix). La política de Ferran II al Regne de València
tingué un caràcter absolutista molt definit: control del
municipi i de la generalitat, negativa a convocar-hi cort, i una política
lliurecanvista gens beneficiosa per a la indústria i el comerç
valencià. A Mallorca, el monarca no hi anà ni una sola vegada,
fet que tingué també conseqüències negatives.
En el seu testament, nomenà hereva de Catalunya-Aragó la
seva filla Joana I, reina de Castella des de la mort d’Isabel I, i governador
el seu nét Carles. Malgrat que la seva política no fou ben
vista per amplis grups de la noblesa castellana, autors com Maquiavel (que
el prengué com un dels models d’El príncep), Gracián,
Zurita, Saavedra Fajardo i Sandoval, entre d’altres, afirmaren l’excepcional
importància de la seva obra política.
Joana I de Castella
DIT la Boja
(Toledo 1479 - Tordesillas, Castella 1555)
Reina de Castella i Lleó (1504-16; titular: 1516-55) i titular
de Catalunya-Aragó (Joana I: 1516-55) i de Nàpols-Sicília
(Joana III: 1516-55), duquessa de Brabant i comtessa de Flandes, filla
dels Reis Catòlics. El 1495 fou concertat el seu matrimoni amb l’arxiduc
Felip d’Àustria, hereu de l’emperador Maximilià I i de Maria
de Borgonya, i el 1496 es casà a Valladolid, per poders, i a Lilla,
en persona. En morir la seva mare (1504) fou aclamada per reina de Castella
i fou jurada, amb el seu marit, a les corts de Toro, on el seu pare declarà
la seva incapacitat per al govern. Per la concòrdia de Salamanca
(1505) hom convingué que regnarien plegats Joana, Felip i Ferran,
i per la concòrdia de Villafáfila (1506) fou declarada la
incapacitat de Joana per a regnar, i romangué com a únic
rei Felip; Ferran, protestant-ho, es retirà als seus regnes. La
mort del seu marit (1506) afectà granment el seu equilibri psíquic.
Els partidaris del seu pare el cridaren de nou com a administrador del
regne castellà. Joana es retirà, el 1509, a Tordesillas,
i ja no se’n mogué. Mort el seu pare (1516), heretà les corones
de Castella-Lleó, Catalunya-Aragó i Nàpols-Sicília,
el govern efectiu de les quals passà al seu fill Carles.
|