La veritat és que, quan ja portava un bon tros escrit, vaig arribar a un cert punt mort (els francesos dirien "à une impasse") teològic: intuia -sense poder dir el què- que havia en l'escrit d'en Xavier Melloni alguna cosa que no anava "sobre rodes". Vaig deixar descansar la meva carta, vaig aprofitar per ordenar fotos i fer alguna neteja en els arxius de l'ordinador, i al cap d'uns dies he aprofitat aquest e-mail a tu per a seguir reflexionant sobre el tema. Una nova carta per a explicar la carta anterior.

    La predicació de Jesús i l'anomenada "experiència pasqual" van obrir moltes possibilitats: una d'elles (però no l'única) és la que -desenvolupada al pas dels segles i per raons que cal anar a cercar en el context sòcio-cultural-religiós-polític d'aquella societat mediterrània- ha arribat fins a nosaltres. Ni el mateix Pau nega l'"experiència pasqual" als seus adversaris, partidaris de seguir tendències molt més "judaïtzantes".

que Jesús, en tant que particularitat històrica, és camí al costat d'altres camins, i alhora que Crist, en tant que realitat Transhistòrica, és Meta, Omega, Cruïlla de tots els camins, entre els quals s'inclou, com un de més, l'històrico-cultural del Cristianisme

        Jo també, i des de fa anys, faig aquesta mateixa afirmació, però la presento com punt final d'un procés lent catequètic d'enderrocament. Faig aquesta mateixa afirmació, afirmant alhora que, ja abans, hem hagut de "renunciar a dues paraules que, en un temps, ens van agradar força: una és l’anakefaiwsasqai ta panta i l’altra seria la de la carta als hebreus, l’efapax, el "semel" llatí, duna sola vegada per totes (de la Carta als Hebreus, 7, 27)" i que "la condició de possibilitat de que Jesús continuï "ressuscitat" (= que Jesús pugui seguir com "camí al costat d'altres camins") en el món pluricultural i intercultural d’avui és que acceptem el caràcter temporal i geogràfic de la expressió "fill de Déu" i que renunciem a exclusivitats i a "manifestacions de Déu" definitives".

D'altra banda -ens diu a la pàg. 11- l'experiència pasqual fou d'una tal intensitat, d'un tal calibre, que va fer dir als primers cristians que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre (efapax, Rm 6, 10) en Crist Jesús. Des d'aleshores, l'esdeveniment pasqual és una font inesgotable de revelació: els seguidors de Jesús entenem que, en la seva persona concreta i històrica, Déu s'ha manifestat (i aquí caldria repetir l’efapax, el d'una vegada per sempre) com a donació total, amor sense límits. 
El subrallat és un afegit meu

legei autw/| o` VIhsou/j(
VEgw, eivmi h` o`do.j kai. h` avlh,qeia kai. h` zwh,\
ouvdei.j e;rcetai pro.j to.n pate,ra eiv mh. diV evmou/

    Jo afirmo que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més", però després d'haver invitat -catequèticament- als meus possibles oients o lectors a reobrir totes les suspicàcies i sospites que la "gran iglesia" va mantenir durant molts anys davant d'aquest evangeli "lindante con la herejía", i després d'haver demanat que l'església repari -encara que els incalculables danys produïts per aquest evangeli no tenen ja possible reparació- el seu "error histórico" al donar-li entrada en el cànon del Nou Testament. (Aquest darrer paràgraf és una prova de que he llegit la presentació del J.O. Tuñi al llibre de E. Käsemann, El Testamento de Jesús). 

    El que en Xavier Melloni anomena la "perspectiva crística" dóna peu a fer moltes preguntes. 

Finalment, cal parlar del crístic com l'aportació específica d'allò revelat per Crist al món, però despullat, en la mesura del possible, de tot aquest bagatge històrico-cultural. (pàg. 17).

    Trobo a faltar en l'escrit del Xavier (però potser és degut a que ja he superat la barrera dels 60 anys) una miqueta de "mètode escolàstic". Només demanaria que al principi de cada escrit hi hagués l'apartat de "Notiones". Això és: en aquest escrit utilitzaré aquestes paraules i cada una d'aquestes paraules tindrà aquest sentit determinat. Al Xavier li podríem preguntar: quan en el teu escrit surt la paraula "Crist", quan la podríem substituir per la paraula "Jesús" i quan no? Per exemple: podríem dir "l'aportació específica d'allò revelat per Jesús al món"? 
 

    Hi havia, a la meva carta, un darrer paràgraf que podia "sonar" a caricatura (ja saps que no tinc el suficient "gracejo" per a dedicar-m'hi a aquest gènere artístic), però un dels paràgrafs de la pàgina 18 es prestava molt a fer una descripció d'una imaginària reunió de diàleg interreligiós. 

Hace poco un eclesiástico de alto rango me decía muy orgulloso:
Los cristianos somos los únicos que tenemos un Hombre-Dios, en el que  -cómo diría yo- Dios mismo se ha encarnado personalmente.

Con la única pretensión de quebrantar un poco aquel bastión de autosuficiencia, yo le repliqué:
También hay otras religiones, como el hinduismo, que tienen su Hombre-Dios; de hecho, los hindúes creen que Visnú, segunda persona de una divinidad trinitaria, la Trimurti, se encarnó en el Hombre-Dios Krisna.
 
Sí -me contestó-, pero eso no es más que un mito. Nosotros, en cambio, creemos en un acontecimiento histórico que, a la vez, es trascendente.

En ese momento, estuve a punto de objetar:
Claro, eso es lo propio del mito: expresar un acontecimiento trascendente en el espacio de la historia.

Mi interlocutor sonrió con una expresión de cansancio.

La formulació paradoxal de que en la persona de Jesús s'havia encarnat la plenitud de Déu a través del Logos era una elaboració -a partir d'una reflexió (prescindim ara si va ser orant o no)-  de l'Església primitiva feta amb la terminologia de la seva època, manllevada de la filosogia grega.
Pàg 11, cita una mica arreglada, però no desvirtuada. Ja saps que tinc fama a Selecciones de Teología de bon condensador.

    Els metges m'han concedit una ILT (incapacitat laboral temporal), això que la gent diu "la baixa". Jo crec que, després de cada torn de nit, ens ho tindrien que donar "per conveni".

    Com bon jesuïta, indiferent a salut o a malaltia, he acollit per uns dies a casa meva a la nostra bona germana Malaltia que, de temps en temps, ens visita, no sia que oblidem la nostra altra germana, la dolça Mort.

    He aprofitat per llegir el teu Quadern de "Cristianisme i Justícia" que, en el seu moment, ja vaig deixar a part. L'havia de llegir perquè venia de tu i, també, pel tema: el diàleg interreligiós. Un tema que m'interessa en la mesura que em preocupa la significació de Jesús de Natzaret a la nostra societat secular.

    I és un tema que no és nou a "casa nostra". Pregunteu-li al Josep Vives, col·laborador a CiJ, què és el que va dir a una de les seves primeres classes de filosofia a Sant Cugat (anys 61-63) que va merèixer el gran honor de que tot el Rector de la Facultat (el P. Antoni Queralt) s'assegués entre els seus alumnes al dia següent. Potser aquesta presència "rectoral" va tallar els primers inicis d'un diàleg quan encara no tenia ni forma ni nom.

    D'aquella mateixa època va ser la forta oposició d'una part del claustre de professors de Sant Cugat contra les posicions d'un altre jove professor, en Miquel de Epalza, especialista aquest en àrab. D'ell guardo encara un "Alcorà", el regal que em va fer per la meva contribució a la seva tesi (li vaig ajudar a ordenar les fotocòpies).

    Desitjaria, Xavier, que aquesta carta mantingués el to i el ritme de les nostres xerrades. Ara, hi ha unes franceses ERF (de l'Església Reformada de França) que s'han posat a traduir la meva web al francès. Bé, l'altre dia, al repassar les seves traduccions, només els feia una petita indicació: se n'havien oblidat, entre frase i frase, dels punt suspensius…

Si tot el que diem de Jesús i de Déu, és una "bona manera" d'expressar com l'home es pot arribar a comprendre… Si Jesús ha estat l'home real que ha estat escollit literàriament (ja sé que aquesta paraula no m'ha sortit massa afortunadament) per expressar les ambigüitats (el misteri, diran altres) de l'home a aquesta terra… Si el que afirmem de Jesús no vol ser res de contradictori amb el que altres diuen d'altres…
 
De Jesús, és la divinitat encarnada?

    Desitjaria, també, que aquesta carta mantingués les sonoritats i les tonalitats dels silencis del Montsant, a la nostra passejada a l'ermita de Sant Bartomeu. Per aquell temps no feia gaire que havia escrit una breu catequesi pasqual "Sortir d'un silenci", i te la vaig donar a llegir.

El que cantem en el Credo -"Davallà als inferns", "Ressuscità al tercer dia", "Se'n pujà als cels", "Seu a la dreta de Déu Pare totpoderós", "I d'allí ha de venir a judicar els vius i els morts"- no són afirmacions, que sempre -i més en el nostre món cultural occidental- són polèmiques: si afirmo això, no puc afirmar allò altre. El que cantem en el Credo són imatges que sempre saben que poden haver-hi d'altres imatges per expressar el mateix…. Imatges nascudes, infantades en el silenci d'uns homes i dones concrets, d'un temps concret, d'una cultura concreta… i saben que altres silencis d'uns altres homes i dones poden infantar i fer néixer altres imatges.

    Vaig fer la primera parada davant d'aquesta frase teva, parlant d'unes tribus nòmades que conegueren l'esclavatge a Egipte. "L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ells foren compreses com una predilecció".

    Deixa'm que recordi els meus antics temps de professor de gramàtica. El subjecte d'aquesta frase és: "L'alliberament d'aquest esclavatge i les successives aliances de Déu envers ell", però aquest subjecte no funciona perquè barreja dues coses de desigual categoria.

    D'una banda tenim "L'alliberament d'aquest esclavatge". Crec que tu i jo (i suposo que molts historiadors) estem d'acord en situar aquesta afirmació dintre de la categoria dels "fets històrics". (O, al menys, dintre de les possibilitats històriques d'aquella època).

    Però, què direm de la segona part del subjecte: "i les successives aliances de Déu envers ells"? Penso que ara ja no estem davant d'uns "fets històrics" ni de les "possibilitats històriques". L'aliança de Déu envers uns homes no pertany a la categoria de la història, sinó que és un tema teològic, pura elaboració humana, intrínsecament lligada als referents vitals de cada grup humà, en la seva recerca de l'Absolut.

    ¿Acceptaries aquest petit canvi a la teva frase: "L'alliberament d'aquest esclavatge i la successiva història d'aquestes tribus foren compreses com aliances de Déu envers ells i, per tant, com una predilecció"?

    Amb aquest petit canvi podríem anar més tranquils a qualsevol reunió de diàleg interreligiós… Perquè, mira tu, que anar-hi convençuts que som els "elegits de Déu"…

No toca ara esbrinar si aquesta comprensió d'una història particular com "aliança de Déu" fou l'obra d'un geni religiós (Moisès?), o l'experiència compartida d'unes tribus, o la reflexió d'un grup d'experts, o l'afany de poder i domini d'una família o d'uns clans…

Tampoc toca ara intentar explicar com algú o alguns (per molt genis o experts que fossin) van ser capaços de comprendre com "aliança de Déu" aquella "successiva història", tan esgarrifosa a cops, que el mateix Sant Benet, preocupat sempre pels somnis dels seus monjos (que els joves no dormissin en llits seguits, que els monjos no tinguessin a mà el coltell mentre dormien), no permetia que la llegissin o l'escoltessin abans d'anar a dormir. No ens ha d'estranyar que en sortís un Déu una mica "esguerrat"…

• Els deixebles, a través de l'experiència pasqual, van anar descobrint que l'elecció d'uns pocs esdevenia una elecció per a tothom
• Els primers cristians deien que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre
• L'Església primitiva va necessitar quatre segles per a anar elaborant la seva comprensió de Jesucrist a partir d'una reflexió orant
• Pau i la primera comunitat cristiana es van haver de plantejar com transmetre el nucli de la fe sense haver de passar pel Judaisme
• El Cristianisme primitiu va saber inculturar-se en la cultura hel·lènica

    Utilitzo a plena consciència un plural ("els moviments de Jesús") i també conscientment prescindeixo de paraules com "primers cristians", "església primitiva", "comunitats apostòliques"…

    Ni el teu Quadern ni la meva carta poden entrar en aquest apassionant debat sobre els orígens del cristianisme. Però sí que devem, per pedagogia, deixar clar que només fou una part d'aquesta "primitiva església" la que va arribar a postulats universalistes (i possiblement foren els que menys van conèixer cara a cara Jesús).

    Tinc por que els que jo m'imagino que són els lectors normals de CiJ segueixin, després de la teva lectura, en els seus esquematismes. Per exemple, en aquest: jueus devots particularistes i nacionalistes / encarnació del Verb de Déu en un ésser humà / vida (obres i paraules) i mort de Jesús / esdeveniment-experiència pasqual / jueus universalistes.

    Ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual (i això ho escric el diumenge de La Pentecosta) van obrir un pas directe a la universalitat. El camí cap a la universalitat ja estava iniciat en el judaisme abans de Jesús i diverses eren les solucions que des de dintre del judaisme es proposaven per tal d'arribar-hi (també cal superar una visió monolítica del judaisme). És possible, doncs, que jueus "universalistes" s'aprofitessin de la figura de Jesús per refermar-se i tirar endavant els seus criteris.

    I tampoc, ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual obrien un camí únic cap a les altes afirmacions cristològiques que, nascudes a l'escola joànica, tingueren una vida difícil fins ésser reconegudes en el cànon del NT, i més tard, desenvolupades per l'escola alexandrina (hereva de les concepcions teològiques faraòniques que ja unien en un U Déu i l'home), foren imposades a tota l'església en aquells concilis presidits per l'emperador.

Tu parles de "reflexió orant". En González Faus, el nostre professor de cristologia, parlava de "la sucia historia de Efeso". Un gran professor, el Faus.

    Suposo que és això el que tu suggereixes quan parles de "despullar-nos, en la mesura del possible, de tot aquest bagatge històrico-cultural"…, quan dius "que tota religió té la temptació de creure que, gràcies a una Revelació sobrenatural, té la visió global"…, quan reconeixes que el problema en el diàleg interreligiós "és la reflexió dogmàtica, expressió simbòlica i configuració institucional de l'experiència fundant"…, quan afirmes que "Jesús és camí al costat d'altres camins, com un de més".

    Parlant s'arriba a la llum… Jo crec que és el que m'acaba de passar a mi. Si he començat aquest diàleg epistolar amb tu és perquè el teu escrit, que vol mantenir-se dintre dels paràmetres de l'ortodoxia doctrinal, (i també em va passar amb un article del P.Dupuis que no fa gaire vaig condensar per a

    Escrius: "que Jesús, en tant que particularitat històrica, és camí al costat d'altres camins, i alhora que Crist, en tant que realitat Transhistòrica, és Meta, Omega, Cruïlla de tots els camins, entre els quals s'inclou, com un de més, l'hstòrico-cultural del Cristianisme". Un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret, al (com diu una de les meves traductores) Rabbí Ieschwa Ben Yosi Ha Nazorei, aquest Crist, d'on surt? 

    No és la "carta marcada", amagada en alguna de les nostres butxaques a punt d'aparèixer en el moment precís? Aquest Crist (repeteixo: un cop hem deixat de costat a Jesús de Natzaret), ¿no forma part de "tot aquest bagatge històrico-cultural del qual cal despullar-se"?
 

    I encetem el diàleg teològic, el més difícil dels quatre àmbits d'una possible mútua fecundació (totalment d'acord en aquesta puntualització).

    Quanta estona aguantarem fins a treure el nostre "Crist"? Al principi, posarem un rostre humil: "No és cap absorció; només us aportem una clau d'interpretació i un impuls vers l'autenticitat".

    En un segon pas direm: "¡Si nosaltres no proposem de cap manera cap nova religió! Només que dinamitzem i duem a la seva culminació allò que ja hi ha en cadascuna de les vostres religions". 

    Els deixarem que xerrin i discuteixin una estona entre ells i elles… I, aprofitant el moment que el rabbí ha anat al lavabo, direm: "Sí, sou com l'Antic Testament".

    I quan la reunió ja estigui a punt d'acabar, tot just perquè la nostra sigui la darrera intervenció, amb un cert to solemne, direm: "Us oferim el criteri de discerniment: el que ens salva i el que ens divinitza és la capacitat d'obrir-nos a l'Altre i a l'altre".

    Xavier, quin diàleg és aquest o quina és aquesta teologia "en" diàleg (a fer la qual estem cridats), quan ja des del principi sabem el que haurem de dir al final?
 

    Aquests dies, mentre t'escrivia tot això, tenia molt present com un tercer interlocutor, bon amic meu i, si no vaig errat, també bon amic teu. Bon amic meu, però ja fa molts anys que no vol escoltar-me quan parlo de Déu, o de Jesús, o de la Santíssima Trinitat... I aquests dies jo em preguntava què pensaria ell del teu escrit... El podries convèncer de fer una trobada "en diàleg" de tots tres plegats.

    Em costa despedir-me. M'ha agradat la teva darrera nota "a peu de pàgina" (en aquest cas: a final de document): el teu reconeixement a la "veu solitària, audaç i persistent" d'en Marià Corbí. Aquesta tarda, fent la neteja interior del cotxe, he trobat un sobre amb un bon plec de papers. Penso que és fàcil que portessin en el cotxe un any: l'any de l'aniversari d'en Paco Cuervo. Són escrits meus enviats al Paco i és fàcil que la seva dona me'ls retornès, ara fa un any, el dia de La Longuera. Entre ells hi havia una fotocòpia de "Carta a otro que se va" de l'any 1987. Aquesta carta (al Rafa Yuste) començava així: "Tuve la idea de escribirte al leer cosas de Mariano Corbí, un jesuita de nuestra Provincia..." I després li explicava qui era aquest jesuïta, a qui en Mingo Melero m'havia animat a llegir: "El Mariano es uno de los miembros del Instituto Interdisciplinar, que en sus principios quería mantener un diálogo abierto entre las diferentes ciencias, incluidas las teológicas. Me parece que un buen día (no sé muy bien por qué) los teólogos (los "progres" de San Cugat) se retiraron del diálogo. El otro día, en las Orientaciones de la Provincia, lei que daban un margen de un año al Instituto Interdisciplinar antes de cerrarlo. Ya sabes que los catalanes somos gente práctica, y es verdad que es tonto subvencionar preguntas que nadie quiere (o puede, o sabe) contestar. Aquí hemos preferido subvencionar a "Cristianismo y Justicia".

    Xavier, et deixo ja. Ja sé que aquesta carta no m'ha sortit tan amable com la que tu em vas enviar fa un parell d'anys.  Però sí, almenys així ho desitjo,amb la mateixa amistat i sinceritat.

    Miquel

        He rebut la teva carta i el teu comentari per a la teva pàgina web. I totes dues coses són estimulants. És cert que per alguns assumptes, les converses cara a cara són bones, però també ho poden ser aquests diàlegs per escrit. Els silencis entre correu i correu potser es semblaran als silencis del Montsant, on es suposa que aquests silencis estan amarats per la meditació de la paraula de l'altre. 

        Entenc molt be que el Quadernet et decebés o t'irrités. La teva irritació o decepció, crec que es deu a dues coses: 

1. Al gènere literari del propi Quadernet, de caràcter difusor, que no permet grans matisacions, amb el perill de caure en tòpics que reforcen les simplificacions que tots patim. I això es donar "carnassa", en lloc de formar al personal.

1. A la meva pròpia postura teològica i cristològica, que et deu sonar molt conservadora, tal com suposo que la vas percebre en la nostra darrera trobada. 

        El Quadernet respon a una reflexió encara incipient de la meva pròpia Cristologia i d'aquesta "teologia en diàleg" que encara desconec. També es poc escolàstic, perquè va avançant en espiral, i perquè la meva manera de pensar i escriure no es analítica, sinó mes evocadora o intuïtiva. De tota manera, només has analitzat una part del Quadernet (el segon capítol, el mes doctrinal) i no fas cap comentari de la resta, llevat de la nota sobre el Marià. T'ho dic perquè el Quadernet té una unitat, i no pots engrandir només una part. La mateixa metàfora de l'elefant situa l'aportació cristiana en un context mes ampli, no? Em semblava necessari resumir la posició cristiana clàssica, per desprès poder entrar en diàleg. Si no, quin diàleg farem? Som a l'inici del diàleg (no té més de 30 anys), no al final. I a l'inici, em sembla important saber d'on partim. 

        Potser tu has recorregut mes camí, perquè portes més temps fent aquest diàleg, però no tothom -el "pensament mig" al qual va dirigit el Quadernet- es troba on et trobes tu. Jo mateix considero que formo part d'aquest "pensament mig", encara tímid i potser conservador, però pensar altrament em falsejaria. 

        El que em sembla molt important és que ser conservador -o clàssic- no suposi ser violent o impositiu, ni impliqui una posició de poder. 

        Des del punt de vista del contingut, el tema que em sembla més delicat i important és el de la "carta marcada". A tu et sembla que la distinció i alhora identificació entre Jesús de Natzareth (Rabbí Ieschwa Ben Yosi Ha Nazorei, un nom preciós, per cert) i el Crist es un artifici, una trampa o un ensopec. Certament, aquí rau la clau del problema, i no és de gens fàcil solució. Perquè el que constitueix precisament el nucli de la fe cristiana es aquesta distinció-identificació postpasqual, i no la separació, que seria, d'una part, o bé sentir-se seguidor d'un admirable Rabbí del primer segle de la 
nostra Era, o bé d'un Ésser Crístic (una forma d'anomenar Déu), del qual Jesús no seria més que una de les seves possibles concrecions. 

        La primera ens faria molt més aptes per al diàleg amb les religions profètiques (Judaisme i Islam) i la segona, molt aptes per al diàleg amb les religions orientals. 
Però hom -al menys jo i tots els "conservadors"- tindríem la sensació de deixar quelcom pel camí, si bé, espontàniament, em trobo molt proper de la segona postura (Jesús com una manifestació equiparable a la de Krishna o Buda,...). No es tracta de defensar la unicitat -i universalitat- de Jesús el Crist perquè sí, com si fos una qüestió fanàtica i intocable a mantenir a costa de tot, sinó d'aportar el que creiem que és el nucli de la nostra fe en el fòrum del diàleg interreligiós -altrament no aniríem en 
tant que "cristians"-, i veure què pot continuar volent dir aquestes "unicitat i universalitat" en aquest context. Com poden ser aquestes "unicitat" i "universalitat" no invasores, sinó inclusives sense ser absorcionistes? No ho sé, francament. Per això cal endinsar-se en aquesta "teologia en diàleg". 

        A tu, aquesta "unicitat" i "universalitat" del "Crist" ja no et diu res, no a causa del diàleg interreligiós, sinó a causa del diàleg amb la secularitat. I no sé si es tracta del mateix diàleg, tot i que, en tant que diàleg, l'actitud d'obertura sí que és la mateixa. 

        Rellegint els paràgrafs anteriors, m'adono que no he afegit res de nou. Però, pel moment, reconec que no puc avançar mes. Queda pendent la reflexió, sabent que no serà una qüestió ni de dies, setmanes o mesos, sinó d'anys. 

        Disculpa'm i permete'm, doncs, que, de moment, ho deixi aquí. 

        Per cert, a la primera pregunta de la teva carta, on rectifiques la formulació d'aquella frase sobre Israel, et dic que estic plenament d'acord amb la correcció, i que resulta un subjecte molt més coherent. 

Fins un proper intercanvi

Xavier

Manresa, 22 juny 2000