David Asensio, Maite Miró, Joan Sanmartí
 

  El Castellet de Banyoles és el poblat més extens de la Catalunya meridional. La importància d’aquest oppidum ibèric és inqüestionable. Les seves defenses, la immillorable posició estratègica, el control de les comunicacions per l’Ebre i a través de la serra de Tivissa fins a la costa, els tresors recuperats, les seves dimensions, etc, ho fan ben palés.
 Però fins al moment, el Castellet de Banyoles no ha proporcionat cap context estratigràfic clar que ens permeti parlar d’una ocupació en els segles VI o V aC. Més aviat al contrari, les antigues i recents excavacions mostren un únic nivell de destrucció corresponent a finals del segle III, mentre que va ser reocupat a finals del segle II i durant el segle I.
 Les característiques d’aquest assentament contrasten amb la resta dels poblats de la vall de l’Ebre. Així, està situat sobre una gran  plataforma, a uns 115 metres sobre el nivell del riu, i amb una superfície propera als 42.000 m2, dels quals sembla que només van ser ocupats els situats a la zona perimetral, mentre que en el centre s’obriria un gran espai públic. El sistema defensiu consta de dos torres pentagonals que flanquegen l’entrada, datables en el III aC, amb una funció més de prestigi que defensiva.
 Des de l’any 1998 s’han reprès els treballs a l’extrem nordoccidental del jaciment, amb l’objectiu d’excavar en extensió una àrea àmplia, per tal de poder-ne conèixer les característiques urbanístiques, i intentar determinar les fases més antigues del jaciment.
Els treballs han revelat l'existència de grans unitats estructurals, articulades entorn de patis de grans dimensions al voltant dels quals es disposen diversos recintes de planta rectangular allargada. En total, entre pati i estances, els edificis assoleixen superfícies entre 250 i 300 m2, dimensions poc habituals en el que, ara per ara, coneixem de l’arquitectura ibèrica d’aquesta zona. A més, cal destacar el fet que tan sols un dels àmbits de cadascuna de les unitats estructurals excavades presenta llar de foc.
 Pel que fa a la tècnica de construcció, els murs apareixen encaixats en trinxeres de fonamentació que retallen les graves naturals. L'amplada d'aquests sòcols és generalment de 30 o 40 cm, i una alçada d'uns 20 cm, però arriben, en algun cas, als 40 cm. Al damunt hi havia un alçat de toves, segons mostra la troballa d'algun fragment d'aquest material constructiu en els nivells d'enderroc. Pel que fa a l'estratificació documentada en aquests recintes, és sempre molt senzilla, ja que només es documenten nivells d'enderroc formats directament sobre les graves naturals, que, segons tota evidència, eren utilitzades com a sòls.
Quant als materials ceràmics recuperats, cal observar que les importacions més antigues documentades corresponen a ceràmiques àtiques de mitjans o segona meitat del segle IV. Amb tot, en els nivells d’amortització dels edificis predomina molt àmpliament la campaniana A sobre tot altre tipus de vaixella d’importació, mentre que les importacions datables de ple segle III són escadusseres: algun fragment atribuïble al Taller de Roses i un fragment de ceràmica pseudocampaniana ebusitana.
 Entre els materials descoberts en la campanya de 1999 són particularment rellevants les troballes numismàtiques, totes elles procedents dels nivells d’enderroc dels recintes 19 i 15. Es tracta de tres dracmes ibèriques d’imitació empuritana (una de la seca Iltirtar i dues de la seca Kum) i de tres monedes romanes (un victoriat anònim, un victoriat MP i un denari). Les peces estan excel·lentment conservades, són totes elles d’argent, i resulta evident que no havien circulat gaire quan es va produir l’enderroc dels recintes. És important assenyalar que el denari i el victoriat MP es daten amb precisió de 211-208 aC, i com totes les peces estan poc gastades, sembla lògic concloure que la seva amortització es va produir poc després de la seva encunyació. Els nivells d’enderroc també han proporcionat dues peces d’orfebreria, un penjoll abotifarrat senzill, i una altra peça més complexa .
Per últim, els nivells superficials han donat un nombre important de ceràmiques de vernís negre datables de la segona meitat del segle II i principis del segle I, campaniana A i B, acompanyats d’àmfora itàlica, ceràmica de cuina itàlica i gobelets de parets fines, també de producció itàlica. També tres monedes de bronze: un as de Kaiskata, un as de Tabaniu i un as d’Iltirta, corresponents a aquest mateix període.
 En definitiva, l’ocupació ibèrica del lloc és relativament tardana, ja que les peces datables més antigues, de mitjans o el tercer quart del segle IV, han estat trobades en nivells superficials o bé en estrats formats a finals del segle III i tampoc s’ha documentat l’existència de nivells datables amb seguretat abans de 225 aC. Amb tot, cal assenyalar que, fins el moment, tots els nivells excavats són d’amortització de les estructures, no disposant de nivells constructius en usar-se, tal com hem comentat, les graves naturals retallades com a paviment de les estances.
La datació precisa de la construcció dels edificis seria una dada fonamental pel que fa a la qüestió de la naturalesa d’aquest assentament, on destaquen les grans dimensions dels edificis descoberts, així com la presència de grans patis i, en general, una concepció de l’espai habitat bastant pròxima a la de les grans cultures mediterrànies de l’antiguitat De manera provisional, interpretem les estructures complexes com a vivendes dels elements dirigents de la societat ibèrica de la zona, impressió que no desdiu gens, ans al contrari, de les nombroses troballes monetàries i, molt especialment, dels materials de caràcter sumptuari, com ara les conegudes pàteres o les diferents troballes de joies d’or. En aquest sentit, és també significativa l’evidència de la presència d’una sola llar de foc a cadascun dels edificis. També recolzaria aquesta idea la relativa abundància de grans envasos d’emmagatzematge en moltes de les habitacions allargades de planta rectangular.
 Tanmateix, l’excepcionalitat de la planta de les estructures i, fins i tot, la raresa del tipus de parament i sistema constructiu dels murs, en relació al que és conegut a la resta d’assentaments ibèrics de la zona, ha fet cercar altres propostes interpretatives. La possibilitat d’un bastiment ràpid del conjunt, en un moment poc allunyat de la seva amortització, faria versemblant relacionar, no només la seva destrucció, sinó també la seva gènesi amb els aconteixements bèl·lics de la Segona Guerra Púnica. Una implementació, en temps de guerra, d’un assentament amb caràcter campamental podria explicar aquests fenòmens i s’adiu bé amb altres evidències esmentades, com ara l’abundància de monedes de preu (pagament de les tropes), la presència d’objectes sumptuaris (botí de guerra) i l’abundància de gerres de magatzem.
El que sembla ben establert és la destrucció sobtada i, aparentment violenta, de l’assentament en tota la seva extensió, durant els darrers anys de la Segona Guerra Púnica, tal vegada en relació a les revoltes indígenes esmentades per les fonts històriques.
Quant al darrer període d’ocupació de l’assentament, està molt mal documentat a causa de l’arrasament de les estructures constructives, de manera que no és possible precisar-ne les característiques planimètriques ni arquitectòniques. En tot cas, l’elevat nombre de peces datables d’aquest període que han lliurat els nivells superficials suggereix que devia tractar-se d’un nucli d’una certa importància, datable entre la segona meitat ja avançada del segle II i principis del segle I aC.