Maria Carme Belarte, Jaume Noguera i Joan Sanmartí
 

 L’excavació i estudi del poblat ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) forma part d’un projecte d’investigació desenvolupat pel Grup de Recerca d’Arqueologia Clàssica i Protohistòrica de la Universitat de Barcelona, que té com a objectiu l’anàlisi del poblament protohistòric en el curs inferior de l’Ebre.
 El jaciment fou en gran part excavat a mitjans de segle passat per un aficionat de la zona, però es desconeix el resultat i el destí dels materials. L'any 1974 el poblat va ser objecte d’una sèrie de sondejos arqueològics, que van permetre l'elaboració d'una planimetria esquemàtica.
Des de l’any 1998 fins enguany el jaciment ha estat objecte de quatre campanyes d’excavació, que han permès realitzar la seva topografia, el dibuix de totes les estructures, la seva numeració i registre, la seva consolidació, i, per últim, l’excavació d’una sèrie de sectors. En aquesta comunicació insistirem en els resultats obtinguts en les dues darreres campanyes (2000 i 2001), doncs els resultats anteriors ja han estat presentats en altres reunions.
El jaciment està situat a 45 m sobre el riu, sobre un abrupte esperó allargassat, de manera que l'accés queda limitat pel seu extrem nordest, punt on se situa el sistema defensiu. Ocupa una posició totalment estratègica, ja que controla el pas del riu Ebre des d'un punt en el qual aquest s'estreny.
 És un assentament relativament petit, de forma triangular, amb unes dimensions de 40 m de llarg i 32 m d’amplada màxima, amb una superfície inferior a 1100 m2, dimensions habituals en els jaciments ibèrics del curs inferior de l’Ebre.
 L’element més característic de l’assentament és el sistema defensiu, constituït per una muralla de paraments múltiples, una torre i un fossat. En primer lloc, es va aixecar la torre quadrangular en el seu extrem sudest, tot just en la cota més elevada del jaciment. L’aparell és irregular, travat amb pedres de petites dimensions, mitjançant una tècnica molt acurada. L’interior està compartimentat en dos espais dividits per un mur estret que, a més de compartimentar l'espai, servia com a element de suport per al sosteniment d'un pis superior. Aquesta construcció presenta un estat de conservació excepcional, ja que té quasi quatre metres d'alçada. El seu estudi metrològic suggereix que va ser construïda a partir d’un peu d’uns 32 cm, amb petites deformacions provocades per la necessitat d’adaptació al terreny.
 En un moment posterior, es va afegir un primer pany de muralla d'aproximadament un metre de gruix i uns 32 metres de longitud, i que tanca l'accés des de la torre fins a l'extrem nord de la plataforma.
 La darrera fase de construcció de la muralla consisteix en un potent reforç que s'adossa completament als paraments exteriors de la torre quadrangular i del mur anterior. D'un gruix mitjà de 3 metres, aquest mur està construït emprant carreus de grans dimensions per al parament extern, mentre que per a l'intern s'utilitzaren pedres més petites. L'espai entre els dos paraments està farcit amb pedres sense treballar. Aquest mur es va construir dins una trinxera de fonamentació retallada a les graves naturals, dins la qual s’assentaren els fonaments d’aquesta estructura, fets amb blocs de grans dimensions. Cal dir que el sistema defensiu, a diferència d’altres jaciments de característiques similars, no consta de fossat, tal i com hem comprovat recentment mitjançant un sondeig a l’exterior de la muralla.
 Pel que fa a l’àrea d’hàbitat, l’estructura urbana mostra l'existència d’una planificació prèvia, amb dos carrers que distribueixen uniformement l’espai: un eix transversal, paral·lel a la muralla, i un altre de longitudinal, que el travessa perpendicularment.
 Actualment, i fins que no s'hagi excavat a l'interior de tots els recintes del poblat, no és possible definir les funcions desenvolupades per cadascun dels edificis. De tota manera, el que es pot dir és que a l'interior de l'assentament semblen haver dues zones clarament diferenciades. Per una part, les habitacions situades a l’est del jaciment, tot just al costat de la muralla, es caracteritzen per la seva major grandària i gruix dels murs, així com per les diferències d'estructura i distribució entre unes i altres. Segurament, es tracta de la zona on se situaven les residències dels membres destacats de la comunitat.. En canvi, la zona situada a l’extrem est del jaciment s'articula en dos barris separats pel carrer longitudinal, formats per cases adossades amb dimensions, forma i distribució molt regulars, de manera que és de suposar que eren els habitacles destinats a la resta de la població.
 El nombre d’habitants del poblat havia de ser reduït, i difícilment podia haver superat les 100 persones. L’esforç constructiu que va representar, les imponents defenses aixecades i la comparació amb altres poblats i necròpolis de la mateixa època suggereixen una societat molt jerarquitzada i militaritzada.
 Quant a la cronologia del poblat, podem avançar que el sistema defensiu ja estava aixecat en el segle V aC. Efectivament, l’excavació de l’interior de la torre, l’element més antic del conjunt, ha proporcionat nivells arqueològics atribuïbles a aquesta cronologia. Pel que fa al pany més recent de la muralla, l’excavació de la trinxera de fonamentació d’aquest element ha lliurat un fragment informe de ceràmica àtica de vernís negre. Per últim, la recent campanya  del 2001, encara en estudi, ha permès identificar l’existència d’un possible bastió a l’extrem nord del sistema defensiu, format per un recinte rectangular adossat al parament més antic de la muralla. En els nivells d’incendi i enderroc identificats s’ha recuperat un fragment de ceràmica àtica de figures roges del segle V aC.
En tot cas, la recent excavació d’una sèrie d’habitacions del poblat ha permès documentar nivells arqueològics associats a estructures negatives datables en el segle VI aC, gràcies a la presència de copes jònies, i fins i tot anteriors, que segurament corresponen a un hàbitat anterior a la construcció del poblat i del sistema defensiu, probablement agrupacions de cabanes semiexcavades en el terreny. La sedimentació que cobreix aquests nivells arriba quasi als dos metres de potència, amb datacions del segle IV aC en els nivells immediatament superposats. Malauradament els nivells del segle III aC o posteriors pràcticament han desaparegut per les remocions de mitjans de segle passat.
L’excavació d’una sèrie d’habitacions del barri situat a l’oest ha mostrat que, originalment, (al voltant del segle IV aC) formaven construccions de planta rectangular i sense compartimentacions internes, i que van ser dividides en dos àmbits quadrats cadascuna cap a finals del segle III aC, fet que reflecteix una reestructuració completa de l'espai.
 Per últim, cal dir que, de moment, no s’ha identificat cap nivell estratigràfic corresponent als segles  II i I aC, tot i que una certa quantitat de material ceràmic recollit en superfície suggereix una petita reocupació en època tardana.
L’anàlisi comparativa amb la resta de poblats ibèrics documentats en el curs inferior de l’Ebre suggereix que a partir de finals del segle V es consolida una estructura de poblament formada per una sèrie de poblats amb característiques molt similars: dimensions reduïdes, distribuïts sobre petits turons o terrasses fluvials a tocar del riu Ebre, i amb unes defenses desproporcionades en relació a la seva grandària.
 Aquests jaciments conformen, pel que coneixem fins ara, l’estructura bàsica de poblament durant els inicis de l’ibèric ple. Així, actualment no hi ha constància de cap poblat ibèric en el curs inferior de l’Ebre anterior al segle III a.C. que depassi mínimament els 3.000 m2, mentre que existeix una gran quantitat de petits habitats, amb defenses visibles o no, que ocupen superfícies molt reduïdes, entre els 1.000 i els 2.000 m2.
 En qualsevol cas, aquests petits poblats fortificats podrien formar part d’una xarxa de distribució del territori supeditada a nuclis o ciutats d’un nivell superior, documentats en una data més avançada, com podria ser el cas del Castellet de Banyoles o del nucli que, suposadament, estaria situat a Hibera. Aquests centres podrien ser considerats durant aquest període com a nuclis centrals, jeràrquicament superiors.