Josep M. Pérez i Suñé; Pere Rams i Folch; Marc Jornet i Niella
 

 L’execució dels treballs de camp, adients als objectius d’aquesta intervenció arqueològica d’urgència efectuada entre el 13 i el 24 de desembre de 1999, ha permès apuntar aspectes relacionats amb la morfologia i entitat d’aquest nucli ibèric, a més de sobre la tipologia de la torre que s’observa. Conjunt de dades que ens apropen a la possible funcionalitat d’aquesta talaia inserida en el territori ilercavó d’època ibèrica plena.
La partida del Mosselló es localitza en el terme municipal de Flix, comarca de la Ribera d’Ebre (Tarragona), a la riba dreta del riu Ebre. El nucli ibèric del Barranc del Mosselló, situat a 80 m.s.n.m., ocupa l’extrem septentrional d’una terrassa delimitada al nord per un penya-segat. Uns 25 m. de desnivell descriuen les pronunciades pendents de les vessants oest i sud que s’orienten al barranc homònim. Mentre que el costat est s’obre planerament sobre l’elevació muntanyosa de la que forma part la terrassa. En l’actualitat, ocupa una superfície de 500 m2, 20 m. d’oest a est i 25 m. de nord a sud. La construcció principal és una torre, i al peu de la mateixa, al costat sud, es bastiren cinc o potser sis petites estructures d’hàbitat, la majoria adossades (figura 1).
Encara que la intervenció d’urgència no ha permès perfilar la totalitat del perímetre de la torre ni s’ha arribat al nivell de fonamentació, creiem que aquesta no és d’estructura simple, assentada directament sobre la roca natural, sinó que seria una estructura complexa, alçada, aprofitant la topografia, sobre un basament. S’ha posat al descobert part del cos central de la torre i es pot afirmar que es tracte d’una construcció tumular d’alçat artificial, de planta semicircular i perfil troncocònic compacte. El parament exterior s’ha realitzat amb cura per l’apilament ordenat de blocs de pedra petita-mitjana ben carejada, formant filades regulars que pugen en pseudoespiral. A l’interior de la torre s’observa un rebliment de pedres petites i terra. Sembla que la paret de la cara oest de la torre tindria uns 10 m de llarg i seria més o menys recta. D’aquesta cara només es conserven 2.5 m. a l’angle SW. La resta del perímetre descriu una forma el·lipsoidal. La distancia estimada entre la cara W i el punt més distant d’aquesta el·lipse seria de 8 m. S’observa un mur perimetral de pedra en les cares nord i est de la torre. Es tracte d’un sòcol de pedres de mida mitjana (25 cm de llarg per 15 d’alt de mitja), desbastades per la cara exterior i disposades planes, en sec, amb una clara funció de contenció esglaonada de la pròpia massa de terra.
 Al sector meridional, ocupant en total un àrea de 200 m2, s’alcen unes petites estructures quadrangulars, d’aixopluc, ben conservades. La construcció d’aquests àmbits, que oscil·len entre els 4 i el 7.5 m2 de superfície interior, s’efectuà retallant la part posterior del terreny, i aixecant parets de 50-60 cm. de gruix, de pedra en sec, emprant una tècnica poc acurada, que contrasta amb la bona tècnica de la construcció de la torre, de la que estan separades 4 m. L’alçat conservat dels murs és de 0.80-1 m. Atenent a la intervenció limitada, s’optà per no desenrunà totalment l’interior dels àmbits, a fi de preservar la integritat arquitectònica d’aquestes estructures.
El material ceràmic, encara que recollit majoritàriament fora de context estratigràfic, en superfície, és força abundant i significatiu. El conjunt de ceràmiques a mà amb decoració de cordons digitats i d’incisions obliqües, a més de les tornejades, en especial la tapadora d’una d’orelletes i els vasos decorats amb franges i traços pintats amb color vermellós, ens permeten plantejar que, cronològicament, la talaia i probablement les estructures d’hàbitat associades s’haurien de situar en un moment de transició de l’ibèric antic a l’ibèric ple, és a dir, entre el segle V i començaments del IV a.C.

 Els paral·lels de torres de planta arrodonida els cercarem en el territori ilercavó d’època ibèrica plena —segles V al III a.C.—, que comprenia les comarques del nord de Castelló i les del Baix Ebre, incloses les aragoneses del Baix Aragó i Matarranya. En aquesta àrea els paral·lels de torres de planta arrodonia les trobem vinculades a recintes fortificats integrats per torres i muralles. Sembla que pot establir-se una certa relació entre nuclis ilercavons de l’horitzó Ibèric Ple dotats de torre pseudocircular i el control de la xarxa de comunicacions i intercanvis. L’accés a l’àrea del Matarranya —per via terrestre— possiblement estaria controlat des del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta), on hi ha una torre de planta ovoide morfològicament anàloga a la Torre dels Foios de Castelló. Mentre que al riu d’Algars hi ha el poblat del Tossal del Moro de Pinyeres (Batea, Terra Alta), també dotat d’una torre arrodonida que dona accés a l’àrea compresa entre l’Algars i el Matarranya.
Atenent a les aparentment reduïdes dimensions del nucli ocupat 500 m2, i amb les reserves derivades d’una actuació parcial i de la possible destrucció d’una part del jaciment, som de l’opinió què, tipològicament, el nucli ibèric del Barranc del Mosselló no és un lloc fortificat, i si s’ha d’inscriure en el grup de les talaies. Paralel·litzant aquesta talaia amb les de la zona central del País València, podem dir que no es tracta d’un petit nucli aïllat, sinó d’un lloc estratègic vinculat al poblat ibèric de Sebes, que respon a una organització prèvia del territori, on hi ha un control de les xarxes d’intercanvi. Interpretació inferida al considerar les evidencies arquitectòniques i que la talaia del Mosselló està situada en un lloc estratègic del curs inferior del Ebre, des d’on controlaria perfectament el tràfic pel riu i la comunicació terres endins.
Sota aquestes consideracions, el nucli ibèric del Barranc del Mossello seria una talaia, una estructura de control polític, construïda per fiançar el model social d’ocupació i explotació econòmica del territori, però molt especialment per a exercí un control de les xarxes de comunicacions costa-interior i subsegüentment de l’accés als intercanvis entre ambdues àrees, precisament durant l’inici del nou període que definirà l’horitzó de l’Ibèric Ple, i no pas una estructura de defensa d’un nucli ibèric d’hàbitat més extens del arqueològicament preservat.