VERS LA FORMACIÓ DELS COMTATS CATALANS (s.VIII-X)

ASPECTES SOCIOECONÒMICS

L'estructura de la propietat agrària a la Catalunya dels segles VIII, IX i X, comportà la formació dinàmica i equilibrada en la qual una massa considerable de pagesos cloers, independents econòmicament, es contraposa a una noblesa reduïda en nombre: feble econòmicament, i políticament en formació.

El dret distintiu de la noblesa era que amb les famílies comtals i vescomtals, formava l'estament governant. La condició nobiliària comportava, doncs, l'exercici d'una funció pública la percepció des beneficis que en corresponien (feu i rendes públiques).

La gran massa de la població estava formada per pagesos de condició jurídica lliure que hom pot dividir en cloers i pagesos de les tinences. Els cloers eren propietaris de petits alors, amb prou feines per a mantenir llurs famílies. Els pagesos de les tinences, mitjançant contractes agraris explotaven les parcel·les o els masos dels dominis territorials del país.

Durant aquest segles hi havia una certa activitat mercantil, però molt escassa. Al segle IX, els pagaments es fan en gran part en espècie, mentre que al segle X, cada vegada es fan més en moneda. Hl havia mercats rurals on en venien els excedents de la collita hi on el pagès que cultivava cereals, però no collia ram, anava a comprar el vi, etc.

No obstant això, hi havia tendència que cada família pagesa pogués ésser autosuficient: tenia el seu camp de cereals, la seva vinya, i un hort per tal de no haver de comprar fora.

Una cosa que el pagès no podia produir era l'utillatge que necessitava per a treballar la terra.

També hi havia un cert comerç de productes de luxe, que generalment, s'importaven d'altres zones peninsulars ocupades pels àrabs, però només tenien accés a aquests productes els comtes, alguna família vicarial o be algun bisbe abat; era per tant un comerç molt restringit.

El delme era un tribut equivalent a 1/10 part dels fruits. Estem acostumats a pensar que es pagava només a l'església en realitat hi havia pagesos que en Lloc de la tasca (1/11 part) pagaven al senyor un tribut dominical anomenat dècima (1/10 part), si bé el més freqüent en aquesta època encara es pagués la tasca.

ASPECTES POLÍTICS

Amb l'entrada a Catalunya el 713 dels conqueridors àrabs, es produeix l'enfonsament de l'ordre administratiu visigòtic. A diferència de la península on la presència àrab serà prolonga, a Catalunya fou efímera.

La desfeta àrab a Poitiers l'any 732, suposa l'inici de la reconquesta franca, essent Carlemany el primer en travessar el Pirineus: Girona és alliberada al 785. Alliberada Barcelona l'any 801, Lluís el Piadós, fill de Carlemany, establir les fronteres al riu Galà. Després de conflictes constants, com poden ser l'atac àrab fins la Cerdanya o la campanya franca contra Tortosa, s'arribà a l'assoliment d'unes fronteres més o menys establertes

que duraran prop de tres segles. Els rius Llobregat i Cardener són la frontera entre la Catalunya Vella ¡la Nova.

L'estructura administrativa de la Catalunya Vella es basava en comtats (divisions visigòtiques), 1 en territoris fronterers, diversos comtats podien estar sota la mateixa persona esdevenint un marques. Per sota dels comtes hi havia els vescomtes l en un nivell inferior els vicaris o veguers. Al mateix nivell del comte hi havia el bisbe. Cal tenir present que des d'un punt de vista eclesiàstic la Marca Hispànica depenia de Narbona, a diferència de la resta de la península depenent de Toledo.

Amb poc temps el càrrec comtal es transforma en un poder administratiu, militar i judicial nomenat directament pel rei. Cap el 877 s'establiren definitivament ais comtats catalans les primeres dinasties comtals catalanes.

Així trobem, que pel concili de Troyes, l'any 878, els comtats de Barcelona i Girona foren concedits a Guifré, iniciant la concentració de diversos comtats en mans d'un sol comte.

Aquest fet, juntament amb el pas per procés hereditari d'aquests i el canvi dinàstic al tron fran, canvi no reconegut pels comtats Catalans, són els elements claus que reforcen e procés d'allunyament envers l'imperi.

Una de les tasques més importants de Guifré fou la vertebració d'un país, la repoblació de la Catalunya Vella interior la consolidació d'unes fronteres estables. Amb la seva mort (897) es produeix una divisió dels seus territoris entre els seus fills.

El seu net Borrell II, engegarà una política exterior emprenedora, amb contactes a Roma i un acostament a Còrdova. Gràcies a un període estable de pau es va poder repoblar les terres interiors més castigades i consolidar les fronteres al ponent de Penedès, al Bages, i a la Conca de l'Òdena.

Al 985 les tropes d'Al-Mansur destrueixen Barcelona, fet que per moments semblà que provocaria el retorn a la submissió franca, però un nou canvi de dinastia franca va trencar aquesta tendència. Al 990 morí Borrell II, després d'una època pròspera on es donen els ciments d'una certa base democràtica i un cert aire de llibertat.

ASPECTES CULTURALS

Llengua: a partir del segle VIII, moment en que varen penetrar els sarraïns, sorgeix consciència de la pròpia personalitat lingüística, enfront de l'àrab i sobretot de llatí.

Dos fets cabdals permeten apreciar un trencament definitiu entre el llatí escrit i la llengua parlada. Per una banda la reforma carolíngia del segle VIII. Per altra banda cal esmentar e Concili de Tours (813), on es va decretar predicar en llengua vulgar per la senzilla raó que els sermons en llatí només els entenia una petita minoria il·lustrada. Els àrabs van introduir lèxic de la vida quotidiana. Paraules com taronja, magatzem, safareig...

A causa de la seva prolongada presència al sud del territori, els topònims han estat més abundants com Altafulla, Vimbodí i les Borges... respecte de la resta de Catalunya.

El nivell cultural de l'estat visigot va ser en general pobre, i es mantingué el substrat cultural hispanoromà, amb l'església com a principal emissor de la cultura.

A la segona meitat del segle X es produí un renaixement cultural, gràcies a les relacions amb la superior cultura musulmana del califat de Còrdova i l'obertura vers Roma, el qual es desenvolupà en les principals seus episcopals de Girona, Vic i Barcelona i en els monestirs de Ripoll i Cuixà.

BIBLIOGRAFIA

J.M. SALRACH, Estructura social i econòmica del camp català (repoblament i colonització agrària de l'Alta Edat Mitjana). Barcelona, Ed. Magrana, 1983.

M. AVENTIN, J.M. SALRACH, Conèixer la Història de Catalunya, Vol. 1, Dels orígens al segle XII. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 1985.

BADIA i MARGARIT, La formació de la llengua catalana. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1983.

F. SOLDEVILA, Què cal conèixer de la història de Catalunya. Col·lecció El Pi de les tres branques, 1984.