A començaments del segle XI es perfila un canvi en la societat, per a convertir-se en feudal. El naixement de la societat feudal va ser originada per cobejança dels nobles, que volien apoderar-se dels alous dels pagesos i imposar-los alhora càrregues econòmiques. Aquestes conductes van produir lluites de nobles contra nobles, però també lluites contra els comtes respectius. Finalment amb Ramon Berenguer I s'assoleix un pacte amb els nobles, els quals passaran de ser veguers (delegats del comte per governar en nom seu) a ser senyors feudals. D'aquesta manera els pagesos es veuran sotmesos a una sèrie de noves taxes i prestacions personal anomenades "mals usos". Els 6 mals usos són:

1) Remença: pagament que efectuava el pagès per tal de desfer-se del lligam personal que el mantenia adscrit a un mas, depenent del senyor.

2) Eixorquia: dret del senyor a quedar-se amb 1/3 dels béns del pagès que mona sense filis.

3) Intestia: pena imposada als descendents del pagès que mona sense testament.

4) Cugucia: pena imposada al pagès si la seva muller era culpable d'adulteri.

5) Àrsia: deducció de la tercera part del patrimoni del pagès, la casa del qual havia sofert un incendi.

6) Ferma d'espoli forçada: preu que per contraure matrimoni, havia de pagar el pagès per obtenir el consentiment del senyor.

En aquest nou ordre social el comte està al capdamunt de la nova societat feudal i a qui tota l'escala nobiliària quedava vinculada en virtut del jurament de fidelitat. Els costums i normatives d'aquesta societat es van codificar en els usatges de Barcelona, compilació de lleis procedents de diferents tradicions legals (dret romà, dret germànic i costums feudals), d'aquesta manera es va substituir l'antic codi visigòtic del liber Iudiciorum.

COMTAT DE BARCELONA 1 LA SEVA SUPREMACIA

Les lluites entre els reis carolingis i els comtats de París que volien destruir-los, van afavorir la independència dels comtats catalans. Alhora s'anava afermant la tendència cap a la supremacia del comtat de Barcelona. Aquesta supremacia havia de contribuir a donar unitat política jurídica a la nostra terra i a vegades els hi era així concedida, lluny d'esborrar-se amb la independència, es va anant afermant, recolsada en el nucli comtat Barcelona-Girona-Osona en la capital barcelonina, la sola ciutat important que hi havia aleshores a Catalunya. I en temps de Ramon Berenguer i el velí, la supremacia apareix ben palesa: ell senyorejava els comtats de Barcelona-Girona-Osona; els comtats d'Empúries i el Pallars Sobirà li eren feudataris; el d'Urgell l'ajudava; reitons morescos, principalment el de Lleida, Saragossa, Dénia i Mallorca li pagaran tributs; aquest darrer havia reconegut el bisbe de Barcelona la jurisdicció espiritual sobre els cristians dels seus dominis; a l'altra banda del Pirineu adquiria territoris a Carcassona i Rasés (1067-1070).

RECONQUESTA CATALANA 1 FUTURES CONQUESTES

L'hegemonia no fa sinó afermar-se en temps de Ramon Berenguer III, Berenguer Ramon II. Però quan aquesta supremacia apareix com a completament triomfant i segura és sota el govern de Ramon Berenguer III el gran, amb les seves adquisicions territorials a l'altra banda del Pirineu pel seu casament amb Dolça de Provença 1112 i amb la incorporació dels comtats de Besalú i annexos 1111 i de Sardenya i annexos 1117.

Ramon Berenguer III, amb aquestes expedicions, amb les seves extenses possessions, amb el gran impuls que va donar a la marina amb les seves relacions amb Sicília, va mostrar als catalans el camí de llur futur expandiment els donà la consciència de llur força. Durant el seu govern és restaurada Tarragona, seu Arquebisbal de la terra catalana, que fins aleshores havia estat sota el domini eclesiàstic. Estava, però reservada a Ramon Berenguer IV de posar fi a la reconquesta del Principat, deslliurant Tortosa 1148, Lleida, Fraga i Mequinença 1149, Miravet 1152 i Prades i Ciurana del poder sarraí.

D'ara cap endavant les conquestes sobre els sarraïns s'adreçaren a la integració de la Catalunya Gran. Al mateix Ramon Berenguer IV d'acord amb Alfons VII de Castella, va assenyalar-ne els límits que incloïen els regnes de València Múrcia (a acords de Tudellen 1151).

Prèviament al 1147 els genovesos havien reconegut drets especials als nostres comtes fins Almeria i aquests havien reconquerit Lorca i potser Vera 1144 i les havia posseïdes algun temps. Aquest límits foren reduïts per un nou tractat entre Alfons I de Catalunya i Alfons VIII de Castella. La nova delimitació deixa Múrcia a la reconquesta castellana.

EL REIALME D'ARAGÓ

Paral·lelament a la reconquesta catalana (Aragó havia estat elevada a la categoria de regne per Sang el major, rei de Navarra, que el va deixar en heretatge al seu fill Ramir).

El nou Regne va annexionar-se els comtats de Ribagorça, de Jaca a Osca (1096) i d'Osca a Saragossa, que fou conquerida per ALFONS EL BATALLER, rei de Navarra 1118. Mort Alfons sense successió, els magnats aragonesos van cridar, per tal que el succeís el seu germà Ramir el monjo.

ARAGÓ ENTRE CASTELLA I CATALUNYA

Feia temps que els reis de Castella tenien posada la mirada a les terres aragoneses, sobretot a les del regne Sarral de Saragossa. Ara al·legant drets de successió, Alfons VII de Castella pretenia d'apoderar-se'n. I en efecte, va ocupar Saragossa i altres poblacions. Ramir va sortir-se'n com va poder, reconeixent-se per aquells territoris vassall del rei de Castella. En la seva tasca de defensa enfront de les pretensions castellanes, va trobar l'ajut del comte de Barcelona R. Berenguer IV.

LA UNIÓ

La manera d'evitar definitivament que Castella s'annexés Aragó era d'unir-lo a Catalunya, i les circumstàncies van facilitar aquesta solució. Ramir, que sortint del monestir per regnar, havia contret matrimoni amb Agnés de Poitiers, n'havia tingut una filla; Peronella. R Berenguer IV era encara fadrí. El seu caràcter i la seva anomenada el feien atractiu als aragonesos, que estaven barallats amb els castellans per lluites recents. Ramir va donar la seva filla en homenatge al comte barceloní i li va donar al mateix temps el regne d'Aragó en plena propietat (1137). R Berenguer va entrar a governar el reialme veí amb el títol de príncep i dominador d'Aragó. I Ramir II, tot conservant el títol de rei, va retirar-se novament a la vida de religió.

CARÀCTER DE LA UNIÓ

Així van unir- se Catalunya i Aragó. Geogràficament afins ambdós dins la conca de l'Ebre, ambdós pirinencs, la geografia facilitava i fins empenyia la unió. Però, pobles ambdós de forta personalitat, cadascun van conservar no solament les seves característiques, sinó també les seves institucions pròpies, i cap dels dos no pretengué d'immiscuir-se en la vida de l'altre. El vincle entre els dos era el sobirà, que era rei a Aragó comte de Barcelona a Catalunya, si be els catalans li donaven sempre el títol de rei. Cada poble va conservar també el seu idioma, però l'idioma dels prínceps de la dinastia catalana fou el català, com foren les del seu llinatge barceloní les armes que van usar i com fou la numeració que els corresponia com a comtes de Barcelona la que van seguir.

RESULTATS DE LA UNIÓ

La unió representa la solució harmònica d'un conjunt de problemes plantejats pel contacte entre els dos pobles i problemes de fronteres, perquè ambdós aspiren als mateixos territoris limítrofs, i problemes d'expansió, perquè ambdós aspiren a la conquesta de València i tenen interessos similars al Migdia de França. En la doble direcció nord-sud les forces dels dos pobles, anaven a conjugar-se sols en la direcció mediterrània, al començament, Aragó es mostraria refractari a seguir-la política de Catalunya, però també aquesta direcció acabaria imposant-se i els aragonesos hi col·laborarien. El balanç de la unió dels dos pobles fou sensiblement favorable i constitueix un dels assoliments més considerables de la gran obra de R. Berenguer IV.

L' HERÈNCIA OCCITANA

L'inici de la política d'expansió vers Occitània es produí amb la compra dels comtats de Carcassona-Rasés per Ramon Berenguer II es refermà definitivament al segle XII gràcies al matrimoni del comte Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença (1112).

D'aquesta incorporació es derivà una influència cultural rellevant, deguda a la introducció dels costums trobadorescos.

L'hegemonia catalana finalitzà arran de la croada convocada per l'església catòlica (1209) per tal d'acabar amb l'heretgia càtara, estesa pel Llenguadoc i la Provença.

La mort el 1213 del rei Pere 1 el Catòlic -pare de Jaume 1- a la batalla de Muret a mans dels croats francesos fou el punt i final del somni català a Occitània.

L'ORIGEN DEL NOM DEL NOSTRE PAÍS:

CATALUNYA

La definició de l'espai català i la fixació d'uns límits precisos d'aquest principat feudal van tenir un paper fonamental en la presa de consciència de la identitat catalana.

No ens ha d'estranyar que el mot Catalunya, aparegut en temps de Ramon Berenguer III (1097-1131), es consolidés en temps d'Alfons 1 el Cast (1162-1196).

Tinguem present que al final del segle XII totes les terres de Catalunya, menys el Pallars Sobirà, l'Urgell i Empúries, estaven sotmeses directament a la sobirania del comte-rei.

Fins ara s'havia dit que el mot CATALUNYA derivava o del llegendari Otger Cataló, esmentat en el LLIBRE DE LES NOBLESES: DEL REI (S.XIV), o bé de la tribu ibèrica dels castellans, situada entre els lacetans i els ausetans, o del gran nombre de castells que hi havia al país, o del topònim "catalàunic" idèntic al dels Camps Catalàunics, lloc on Àtila va ser vençut per Aeci el 451. Rebutjades aquestes hipòtesis, les noves apunten a fer-lo derivar del topònim Montecatanus (Montcada) per pèrdua del primer element Monte, o d'una metàtesi soferta per l'antic nom de la tribu dels lacetani, que hauria passat a catelani i d'aquest a Catalonia; o del topònim Talunya, citat en el llibre d'al-Udrí Brodat de noticies (1085), nom d'un castell situat potser a la rodalia de Montsó. Cada vegada, tanmateix, adquireix més predicament la que el fa derivar de castlà, i així Catalunya passaria a significar terra de castlans.

BIBLIOGRAFIA. 

SALRACH , J M: "El procés de feudalització. s. III-XII" a Història de Catalunya, Vol.II, Barcelona, Ed.62.

SOLDEVILA, F (dir.): Història dels catalans, Vols.2-3, Barcelona, Ariel, 1961.

SALRACH, J.M.: El Procés nacional de Catalunya, Barcelona, Ed.62, 1978.