La parròquia fou erigida canònicament l'any 1878 en el convent de la Providència. Mossèn Fèlix Barri i Carbonell en fou el primer rector (1978-1907), però durant el seu mandat foren nomenats regents mosssèn Ramon Murtra (1903-1905) i mossèn Jocund Bonet i Mercadé, durant la regència del qual va morir mossèn Barri. La tasca pastoral de la parròquia es veié especialment ajudada amb la fundació l'1 d'octubre de 1878 de la "Confraria de les Filles de Maria i Santa Teresa de Jesús". El 23 de juny de 1906, mossèn Jocund Bonet fundà la "Confraria de la Doctrina Cristiana" destinada a la promoció de la catequesi. Importància tindria també aleshores, no solament per a la parròquia, sinó també per a tota la ciutat, la reinstauració del Via Crucis del Divendres Sant per mossèn Joan Llauradó el 1898.

Mort mossèn Barri es produí un fet decisiu per a la parròquia, el nomenament, el 21 de maig de 1907, de mossèn Jocund Bonet i Mercadé com a rector, que decidí bastir un temple parroquial propi. Per redreçar i envigorir la comunitat cristiana fundà el 13 de juny de 1909 "l'Arxiconfraria del Sagrat Cor de Jesús".

Mossèn Jocund havia comprat a l'Ajuntament de Reus, el dia 15 de desembre de l'any 1908, unes parcel.les per a edificar entre els carrers de l'Aleixar i de Josep Sardà (1.669'54 m2), que formaven part del Pla d'urbanització dels terrenys de davant de l'Hospital, a la partida dita del "Cambrer", terrenys comprats gràcies a un donatiu de 15.000 ptes., atorgat per l'arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera, i 5.000 ptes. més procedents d'altres benefactors. Mossèn Jocund constitueix una Junta d'Obres, la qual encarregà el projecte del nou temple al reusenc Pere Caselles i Tarrats qui aleshores era arquitecte municipal. Aquest, després de tot un seguit de picabaralles amb l'arquitecte diocesà, Sr. Ramon Salas, presentà un projecte, que fou enviat a Madrid l'any 1910. Es construiria un temple de 1.054'84 m2 d'estil "ojival", una abadia de 130'20 m2 i una zona ajardinada de 784'54 m2 amb la possibilitat que part d'aquesta es destinés posteriorment a una escola parroquial. El pressupost total de l'obra era de 298.993 ptes. D'aquestes hom esperava rebre 150.000 de l'Estat i altres 100.000 d'aportacions diverses dels fidels. L'Estat, però, concedia 20.000 ptes., per la qual cosa l'arquitecte degué fer un pressupost parcial de l'obra i un nou plec de condicions econòmiques per a la subhasta de les obres, subhasta que guanyà Pere Munné i Domingo per la quantitat de 14.800 ptes. L'arquebisbe Tomàs Costa i Fornaquera beneí la primera pedra del nou edifici a primers de març de 1911. Les obres es realitzaren entre l'1 de març i el 31 de desembre de 1911 i consistiren bàsicament en fer els fonaments del temple.

El 29 de novembre de 1911 l'arquitecte Pere Caselles sol.licità en nom de la Junta d'Obres una nova subvenció de l'Estat, que fou de 10.000 ptes, i les obres varen poder continuar fins al mes de desembre de 1912. Tot i l'aturada posterior de les obres per manca de cabals -Mn. Jocund es veié obligat a comprar nous terrenys-, la Junta no romangué passiva i sol.licità una i altra vegada subvencions a l'Estat i ajuts a particulars, des de l'any 1914 al 1918 (n'aconseguí unes 6.000 ptes); l'any 1920, l'arquebisbe Vidal i Barraquer obtingué 20.000 ptes més de Madrid.

Davant les dificultats reals de reunir els diners suficients per a concloure l'obra, si més no, per a habilitar-la parcialment per al culte, la Junta acceptà la possibilitat de fer enterraments privats en el nou temple a canvi de la col.laboració econòmica de les famílies. Aquests ingressos juntament amb els de les famílies que volien construir capelles laterals feren possible la tercera fase de les obres que recomençaren l'abril de 1925. Hom calculava que amb 60.000 ptes. més, aportades pels fidels, el temple es podria inaugurar el 24 de juny de 1927. Les coses, tanmateix, no anaren com les havia pensat Mn. Jacund. Les obres proposades, les mateixes que han arribat a nosaltres, no s'enllestiren fins l'any 1932. El dia 23 de juny de 1932, el Dr. Manuel Borràs i Ferré, Vicari General de l'Arquebisbat, beneí una campana que hom instal.là el mateix dia al nou temple parroquial. L'endemà, dia de Sant Joan Baptista, el cardenal Francesc Vidal i Barraquer inaugurava la nova església.

De fet, l'habilitació del temple per al culte fou molt lenta. Durant els anys 1923 al 1936 s'instal.laren les capelles de Sant Antoni de Pàdua i de la Sagrada Família, la del Pilar i la de Montserrat. A finals de l'any 1931 s'instal.laren l'altar del Sant Crist i la trona de fusta. En el cas del presbiteri, hom optà per tancar la nau a l'altura d'on hauria de començar el creuer: una senzilla paret de maons i uns tirants de ferro amb una certa forma abombada aconseguiren dotar al temple d'un presbiteri, amb un altar absolutament provisional. Tot i això, la Junta d'Obres es plantejà l'any 1934 la qüestió de la imatge del titular de la parròquia; i s'encarregà a l'escultor reusenc Modest Gené una talla que es valorà en 2.300 ptes. La imatge de Sant Joan Baptista fou beneïda el dia 24 de juny de 1935.

La Guerra Civil va significar la desaparició dels principals motors de l'obra. Durant el mes de juliol de 1936 foren destruïts tots els altars i imatges de la parròquia, llevat de l'altar de la Mare de Déu del Pilar. L'església fou aprofitada com a taller per la la Col.lectivitat dels fusters de Reus, la qual va construir unes naus paral.leles al temple parroquial, adjacents al carrer Sardà i Cailà. L'arquitecte Pere Casselles i Tarrats fou assassinat el dia 28 de juliol de 1936 i mossèn Jocund Bonet ho fou el 14 d'agost del mateix any.

El culte fou restablert a la parròquia en el mes de gener de 1939; l'església fou encerclada per una tanca amb porta, s'enderrocà l'obra feta pels fusters durant la guerra, es posaren vidres als finestrals, es reconstruiren alguns vitralls i es construí un cancell. La primera habilitació de l'església l'any 1939 consistí en posar un Sant Crist al presbiteri i una mesa de màrmol. L'altar de la Sagrada Família es bastí l'any 1941 (l'obra era anterior a 1936). El 15 de juliol de 1942 l'escultor Ramon Domingo lliurava una imatge de Sant Joan Baptista, que és l'actual. L'altar actual de la Mare de Déu de Montserrat fou beneït i inaugurat l'1 de maig de 1949. A la primera capella entrant a ma esquerra a l'església s'hi instal.là, l'any 1941, el Sant Crist i es construí el vitrall; el mateix any de 1941 es procedí a la restauració de l'altar de Sant Teresa; l'agost de 1942 es va construir l'altar de Sant Anton Abat, i el matex any es restablia la veneració a la Mare de Déu del Pilar. Aviat hom sentí la necessitat de reconstruir l'altar i el retaule dedicat al Sagrat Cor i a Sant Antoni de Pàdua: l'any 1941 es restablí la Confraria del Sagrat Cor de Jesús, i l'altar restà totalment acabat amb totes les imatges l'any 1945. L'"Hermandad Téxtil Beato Claret" encarregà el projecte d'un altar dedicat al seu patró, un altar que fou beneït el 23 d'octubre de 1944. L'any 1943 fou construïda la trona i es comprà una campana.

Pel que sembla, la intenció era de retaurar els altars existents i fins i tot crear-ne alguns de nous, però no de continuar les obres. Els mossens que es succeiren després de la guerra foren Mn. Antoni Ferrer (del gener al setembre del 1939), Mn. Andreu Roig i Torruella (que hi romangé fins al mes de gener de 1942) i Mn. Salvador Escarré i Güell fins al mes de febrer de 1960 (i, a partir de 1949, acompanyat del vicari Mn. Arturo Boronat). La parròquia ressurgida després de la Guerra portava el pes feixuc d'un deute onerós de 69.000 ptes a l'antic contratista de les obres; i l'última part del deure es pagà l'any 1953. Fora del temple, les naus adjacents foren deixades i ocupades per cinc llogaters i rere el presbiteri es construí una nau destinada a local cinematogràfic, sense cap espai destinat a catequesi, a reunions i a vivenda del rector, fora d'un espai adjacent al local cinematogràfic on es desenvoluparen les activitats d'un agrupament escolta.

Un tímid intent de represa de les obres (bàsicament la coberta de l'església) fou protagonizat per Mn. Llauradó, rector de la parròquia des de 1960. El seu successor, Mn. Miquel Perramon, rector des de 1965, va tenir una actuació més aviat minsa. El nou rector, Mn. Albert Espolet, a partir de 1967 (ja sense l'ajut del vicari Mn. Arturo Boronat, que deixà la parròquia el mateix any i va ser substituït per Mn. Jaume Fernández), va donar un nou impuls a la vida parroquial (i cal assenyalar la gran activitat duta a terme, per exemple, en el barri Sol i Vista); el nou vicari (a partir de 1968) Mn. Ramon Martí desenvolupà una gran activitat en el mon de l'escoltisme. Semblava que Mn. Espolet volia finalment dur a terme la finalització de les obres, àdhuc fent una església nova; però el cert és que en prou feines es poden comtabilitzar petites reformes a l'interior del temple i l'habilitació d'uns espais, sobretot a partir del cessament de les activitats de la sala cinematogràfica. El 30 de març de 1983 moria Mn. Albert i el succeí Mn. Manuel Ferran; i a aquest el succeia l'actual rector Mn. Josep Gil i Ribas, l'any 1988. Durant el període del govern de l'actual rector hi han hagut tres vicaris a la parròquia: Mn. Manuel Maria Fuentes i Gasó, Mn. Norbert Miracle Figuerola i Mn. Amador Canaldas Salvadó.

Dels darrers tretze anys cal remarcar la constitució l'any 1994 del Consell Pastoral de la parròquia i de la Junta de Govern de la mateixa; fins aquell moment, la parròquia havia funcionat a base d'una Junta Gestora. Des del curs 1989-1990 s'han anat configurant els diversos grups pastorals (catequesi, càritas, malalts, etc.) i el grup de joves, la principal actuació del qual fou, a partir del curs 1990-1991, la creació d'un Esplai i l'animació de la Missa Jove dels diumenges. Ja en el mateix tombant dels anys 1988-1989 el rector comunicava la seva intenció de fer de la parròquia "un lloc d'acolliment, on els cristians celebrem i aprofundim la nostra fe", a partir d'un treball integrador, per tal que tots els qui "vénen" a la parròquia, "siguin" de la parròquia: per a treballar-hi, cal ser-ne; la parròquia, deia el rector en aquella ocasió, vol esdeenir comunitat de comunitats i ho serà en la mesura en què, poc a poc, ens hi anem incorporant, mitjançant la adscripció en alguna àrea de treball pastoral.

D'aquests tretze anys és remarcable el gruix d'actuacions a nivell d'obres, unes obres que varen iniciar-se l'any 1992 amb l'enderrocament de la sala cinematogràfica (del que en quedava!) i la costrucció d'un edifici de serveis parroquials, que inclou la sagristia i la capella del Santíssim; en una segona fase es va procedir a la construcció del creuer de l'església i del presbiteri amb el nou altar. L'any 1995, la Fundació Universitària Sant Joan va posar en marxa, en les quatre plantes superiors del l'edifici abans esmentat, una residència per a universitaris. L'any 1995-1966 va ser el moment d'endegar la "nova evangelització". Finalment, i pel que fa a les obres, l'any 2001 es van endorracar els magatzems adjacents al carrer Sardà i Cailà.

Mn. Josep Gil i Ribas