La matinada del 20 de març, ignorant el dret internacional, els principis democràtics i la voluntat de milions de persones, els poderosos van iniciar una agressió criminal contra un poble. Aquest fet no va suposar ni l’abandonament de la lluita paralitzats per la impotència ni l’acabament de les accions, ans al contrari ha suposat la seva consolidació i l’aprofundiment en les propostes i reivindicacions.

Hem dit que aquesta guerra, aquesta agressió, és il·legítima, il·legal i immoral. Cal recordar que il·legítima i immoral ho és, també, qualsevol altra guerra: Afganistan, Palestina, Bòsnia-Herzegovina, Colòmbia, Txetxènia, Congo... Vietnam...  Les guerres són, com dèiem al final de la manifestació del 22 de març, “mecanismes dels poderosos per imposar i defensar els seus interessos  geo-estratègics i econòmics per sobre els de la població”.

Les organitzacions que signaren el manifest sindical unitari donant suport a les iniciatives de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, de la que formen part, ho entenen de la mateixa manera quan afirmen que “el progrés i la prosperitat de qualsevol poble van lligats a la pau mentre que la tragèdia i la pobresa van lligades a la violència i la guerra”.

L’agressió contra el poble iraquià no és un fenomen aïllat, forma part d’una estratègia de guerra permanent que pretén imposar la força militar com a únic argument en les relacions internacionals, redissenyant  un món que serveixi als interessos capitalistes neoliberals.

Les imatges esgarrifoses de víctimes innocents: dones, vells, nens... no són imatges de “danys col·laterals” sinó de danys perfectament previstos i calculats en aquesta guerra permanent que fa temps es desenvolupa, amb diferents graus d’intensitat segons el temps i l’espai, i que volen estendre (Síria? Iran? Corea?...) entre països que qüestionen la única alternativa que els poderosos ofereixen. Hi ha dictadures però són semblants a d’altres que tenen el suport dels EUA i els seus lacais.

Cal dir NO i cal dir-ho amb accions clares i contundents, per la qual cosa, avui, ciutadanes i ciutadans, treballadores i treballadors,  diem que el que abans eren les nostres peticions, són, ara, les nostres exigències:

EXIGIM:

El cessament immediat de l’agressió
El processament del president Aznar i del seu govern bel·licista
La retirada de qualsevol efectiu espanyol que participi a la guerra
La no utilització de cap instal·lació, militar o civil, amb finalitats militars. Fora vaixells de guerra del port de Tarragona.

Alhora ens comprometem a IMPULSAR accions de desobediència civil a disposicions injustes i, concretament, a:

· campanyes relacionades amb la deserció
· campanya d’Objecció fiscal a les despeses militars
· campanya de boicot al consum de productes d’empreses que donin suport a la guerra
· demanar que ni un sol vot vagi cap els partits que donen suport a la guerra

Finalment, rebutgem l’actitud del govern del PP de criminalitzar el moviment per la pau, i invitem tots els càrrecs i membres d’aquest partit a abandonar la seva política bel·licista... o el partit.

Atesos els aconteixements del 9 d'abril, data en la qual, els exèrcits anglo-americans van ocupar Bagdad, vam afegir les següents puntualitzacions:

Les notícies sobre el suposat final de la guerra ens fan afegir al manifest, el següent:

Les darreres notícies parlen de “desmoronament del règim iraquí”, “victòria de les tropes aliades”, etc. Donald Rumsfeld diu que el règim de Saddam està destruit i que la jornada es comparable a la caiguda del mur de Berlin, oblidant, com el Sr. Aznar, que el mur el va enderrocar el poble, no els exèrcits.

Suposant que aquesta guerra, efectivament, estigués acabant amb la “victòria” de les tropes anglo-americanes cal dir

1.- Que la guerra no acaba. No acabarà ni a Iraq, ni enlloc, mentre no acabem amb les polítiques econòmiques capitalistes que la generen.
 
2.- La “guerra” no ha possibilitat l’aparició de les “armes de destrucció massiva”. El que ha possibilitat, sobretot, és el control dels pous de petroli i l’aparició de les armes de destrucció massiva del Pentàgon: bombes de raim, bombes d’11.000 lliures...

3.- Els governs de Bush, Blair... Aznar..., efectivament, guanyen batalles, ciutats, terreny... però en detriment de la població. Amb una possible “victòria” sobre Iraq no guanyen la pau, guanyen terreny en la seva lluita contra la democràcia, contra els drets humans, contra les llibertats, contra la voluntat de la població que ha demanat i exigit el No a la guerra!...  guanyen terreny en la seva lluita per imposar la força militar com a eina de relacions internacionals.

4.- Les víctimes civils, els danys col·laterals, la mort de periodistes... no són accidents sinó efectes perfectament lògics i prevists de la guerra. Malgrat això, si que ha aparegut un fenòmen que els criminals no preveien:  la mobilització ciutadana, massiva, global, pacífica... però radical, clara i contundent que ha dit No a la guerra! No en el nostre nom! No volem canviar sang per petroli!

Acabem una jornada d’acció contra la guerra però la lluita continua. Els poderosos tenen victòries però han perdut, ja fa temps que ho van perdre, la dignitat, la raó, la humanitat... l’ésser!

Nosaltres també perdem perquè qualsevol mort ens fa morir una mica, però, alhora guanyem perquè estem bastint esforços, xarxes, humanitat... contra la guerra, per la pau, la dignitat i la vida.

Una altra persona ho ha dit millor, acabem el manifest, acabem l’acte, amb les seves paraules que fem nostres:

"En suma, somos un ejército de soñadores y, por lo mismo, somos invencibles”.