CALAIX D’ALTRES QÜESTIONS
(desordenat)
(MÉS SOBRE LA LÒGICA DEL CONEIXEMENT, que és Lògica d’Experiència)
(Copons. 25/9/90)
CONTINGUTS:
- APARENÇA versus REALITAT
61
La resposta a la pregunta: “Jo existeixo realment? 66
La Lògica
del Coneixement de l’Experiència i
la Lògica
de l’Experiència del Coneixement
67
La lògica del Coneixement de Mi Mateix i
la lògica de la Meva Experiència
69
- Més sobre el Principi de la VIDA
71
- El TEMPS i la MORT
77
- Existència, NÚMERO i Identitat en la LR: Quantitat “contra” Qualitat 79
*
* * * *
APARENÇA
versus REALITAT
1. Considerem ara la Distinció
entre Realitat/Aparença: Aparença o Realitat
de l’ Experiència?
2. Tinc l’experiència de l’Objecte, o “l’imagino-ficcionalitzo”
merament (Hume)? Però és
que tal Imaginació/Invenció també és una mena d’Experiència!
3. Doncs, començo per suposar la Distinció, com a Creació-producte
de la meva Experiència.
4. Suposant la distinció,
puc tenir l’experiència de totes les Aparences, o únicament puc tenir
l’experiència d’algunes Aparences? O de vegades, també de les Causes
Reals?
5. La distinció entre Realitat/Aparença és purament Ideològica:
les Aparences són Reals. El fet de considerar-les un Conjunt Propi de la Realitat
és una negació de la Distinció.
6. Doncs és Millor/Necessari substituir-la per la Distinció
entre Causes i Efectes (Suposats/Inferits: Deductivament (R1/L1) i/o “R2/L2-Intuitivament/No-Demostrablement).
7. El que jo Experimento com
a ODE és, per tant, Real.[181]
8. La Qüestió és: Tinc l’experiència de tots els Efectes,
o únicament tinc l’experiència d’alguns dels
Efectes? O, de vegades, també de les seves
causes? Si és el darrer cas, sota quines Condicions Lògiques-Causals?
9. El fet de Suposar que jo Experimento Efectes (Independents
de Q (???) o de la meva Experiència de tots
els/alguns Efectes) em compromet amb l’Existència
Suposada de la No-Experiència (Causes Inferides).
Està justificada
qualsevol d’aquestes Suposicions en/per la Lògica d’Experiència?
* * *
Més
sobre “Aparença” contra “Realitat” (Copons. Dijous. 7/2/91.
8 del matí)
Una vegada més, continuo amb la meva pràctica del Mètode Simptomàtic d’utilitzar
Bertrand Russell com un símptoma destacat (en ambdós sentits) del que
és bo i dolent en la Tradició R1/L1.
Agafem
el capítol inicial de ‘Els Problemes de Filosofia‘ (1912), de Bertrand Russell.
De fet, el llibre sencer està concentrat en l’elucidació d’aquesta distinció
des d’un punt de vista lògic, ontològic, epistemològic i (en el darrer capítol)
moral. Ara, només desitjo citar l’exposició inicial del problema de Russell:
L’Objecte[182]
és una taula tal com “apareix” en “sentit-experiència”: “Encara que jo crec
que la taula és ‘realment’ del mateix color per totes parts,” escriu en Russell,
“les parts que reflecteixen la llum semblen més brillants que les altres parts,
i algunes parts semblen blanques deguda a la llum reflectida. Sé que si em
moc, les parts que reflecteixen la llum seran diferents de tal manera que
l’aparent distribució de colors a la taula canviarà. Segueix que si vàries persones
estan mirant[183]
la taula en el mateix moment, ni dues d’elles[184]
la veuran exactament amb la mateixa distribució
de colors, ja què ni dues d’elles la poden
veure des del mateix punt de vista exacte, i qualsevol canvi en el punt de vista canviarà la manera en que la llum
estarà reflectida:
“...
per al pintor, (aquestes diferències) són
del tot importants: el pintor ha de desaprendre l’hàbit de pensar que les coses
semblen tenir el color que el sentit comú diu que ‘realment’ tenen, i aprendre
l’hàbit de veure les coses tal com apareixen. Aquí ja tenim el principi
d’una de les distincions que causa més problemes en la filosofia – la distinció
entre ‘aparences’ i ‘realitat’, entre el que les coses semblen ser i
el que són.” (Ibid).
Comentari:
a) Observeu, primer i més important, que
la distinció “Aparença”/”Realitat” (o “A/R” abreviat per motius
de comoditat a partir d’ara) és una distinció feta per i des del “punt de
vista” del Subjecte Humà de l’Experiència.
No obstant això (en termes de qualsevol categoria de qualsevol tradició filosòfica)
presumim descriure, explicar i avaluar els termes claus. Com demostraré, des del punt de vista de la
meva Filosofia, una explicació Adequada de la distinció A/R és idèntica a
una explicació Adequada (Descripció, Aclariment i Avaluació) dels termes
que descrivim a continuació.
b) Observeu en segon lloc que, en qualsevol terme/tradició en què presumim Descriure,
Aclarir i Avaluar la Distinció, qualsevol intent d’explicació ha de ser a
la vegada (i) lògic; (ii) ontològic; i (iii) epistemològic. Qualsevol anàlisi
que no sigui una unitat genuïna de (i) – (iii) és, suggereixo, demostrablement
inadequat
(veure apartat explicatiu del terme “Epistemològic”,
a continuació).
Lògic:
TOTES
les distincions conceptuals de qualsevol mena, qua distincions, o són, o generen
(comporten lògicament, impliquen) relacions d’identitat, diferència, necessitat,
im-possibilitat, contradicció, consistència, possibilitat, realitat[185] ... en una paraula, relacions lògiques. Per “Lògica”[186], en
qualsevol[187]
tradició filosòfica, s’entén la ciència (coneixement) de les lleis del que
“ha de ser”, és a dir, del que pot,
o no pot ser, etc.
Ontològic:
Aquesta
és una conseqüència necessària (lògica) del caràcter lògic de qualsevol explicació
Adequada de la distinció A/R. Perquè, com és el cas
amb totes les demés distincions, ens interessa necessàriament la naturalesa
d’existència, del que existeix o no existeix.
Sempre que utilitzem o fem menció de qualsevol concepte/distinció, lògicament impliquem la pregunta[188]:
Quines Entitats hem de suposar que existeixen, si els termes/conceptes en qüestió
tenen sentit i/o referència? En breu: Què
ha de “ser” si la distinció conceptual en qüestió és Adequada al nostre coneixement
o la nostra experiència d’existència?
Això ens
porta al terme:
Epistemològic:
Tot
coneixement humà, encara que sigui cregut/descrit en diferents
tradicions (p. ex. R1/L1, Empiricista) com “A Priori”, “A Posteriori”, “Innat”,
“Sensorial”, “Místic”, “Intuïtiu”,... o el que sigui), està lògicament i
ontològicament basat en i derivat de l’Experiència
(no importa com presumim descriure el concepte). D’aquí, com a qüestió de necessitat
lògica, només podem saber[189] el
nostre coneixement experiencialment (coneixement a través d’experiència), sense
importar que aquest sigui “a priori” o “a posteriori”,
“innat” o “adquirit”, mediat o in-format per conceptes, idees abstractes...
el sentit i/o referència de qualsevol distinció conceptual – en aquest cas,
la distinció A/R.
La resposta a les preguntes
(i) “Qual
és la naturalesa Lògica de la distinció A/R?”, i
(ii) “Qual
és la naturalesa Ontològica de la distinció A/R?”,
pressuposa
una Resposta Adequada a la pregunta:
(iii) “Qual
és la naturalesa del nostre Coneixement (Humà) a través de l’Experiència de la distinció A/R?
El qual
ens porta al meu comentari inicial sobre el
primer passatge de Russell.
La formulació del Problema Lògic, Ontològic
i Epistemològic de Russell necessàriament determina la naturalesa i els termes
de les seves respostes, en termes clàssiques R1/L1/ (Empiricistes Tradicionals).
Per a l’Empiricista, hi ha dues Lògiques,
Ontologies i Epistemologies de l’A/R, o qualsevol altre distinció, exclusives
i exhaustives:
a) El que es pot saber que existeix per pura lògica deductiva,
“a priori”.
b) El que es pot saber que existeix a través del “sentit-experiència”,
“a posteriori”.
Hi ha, en breu, dues formes de coneixement
de qualsevol “realitat aparent” o “aparença real”. La primera és el coneixement
de la pura R1/L1 (deducció lògica). La segona, la dels sentits físics.
Aquesta distinció entre Coneixement Racional-Lògic
i Físic-Sensual, és tan antiga com els Presocràtics.
Els que són fonamentalment Racionalistes-Idealistes, de tradició R1/L1- característica de
la Filosofia Occidental, identifiquen la
“Realitat” amb el que es pot saber per pura R1/L1, i l’ “Aparença” amb el “a
posteriori-sentit-experiència” (veure p. ex. Heràclitus, Parmènides, Zenó,
Plató...)
Els que són
fonamentalment Empiricistes, de la mateixa tradició, començant amb Aristòtil,
identifiquen la “Realitat” amb el que es
pot saber “a Posteriori”, a través de “sentit-experiència”, amb l’excepció
de les veritats de lògica/matemàtica pures, les quals, per ser “veritats
de/a tots els móns possibles”, no poden dir-nos res sobre les “Realitats” del
nostre món real. Això només ho podem saber a través del
“Sentit-Experiència Empírica”. Aquesta
tradició, començant amb Aristòtil, inclou en David Hume i els Empiricistes Britànics,
i culmina aquest segle amb Bertrand Russell i, posteriorment, amb el Positivisme/Empiricisme
Lògic del Segle XX.
Com veurem, jo rebutjo completament l’aproximació[190] R1/L1 Tradicional, en la seva totalitat, al
plantejament/resposta a la distinció A/R.
Però deixeu-me reprendre la meva exposició amb un segon passatge
de Bertrand Russell. A la seva secció
introductòria del seu assaig ‘Misticisme i
Lògica’, escriu, en relació a la naturalesa de l’experiència “Mística”:
“El
primer i més directe resultat del moment d’Il·luminació és la creença en la
possibilitat d’una via de coneixement que pot dir-se revelació o perspicàcia
o intuïció, contrastant-hi amb sentit, raó, i anàlisi, els qual són considerats
cegues guies que porten al pantà[191]
de la Il·lusió[192].
Íntimament connectada amb aquesta creença està la concepció d’una Realitat per
darrera del món de l’aparença i completament
diferent a ell... el místic viu en plena llum de la visió (de la Realitat): el que els altres busquen confusament[193]
ell ho sap, amb un coneixement al costat del
qual tot altre coneixement és ignorància.”
Comentari:
1) Observeu, en primer lloc, que segons aquesta concepció , R “causa”
A: les Aparences són “Efectes” de les seves Causes Reals.
2). Observeu que aquesta distinció entre
Causes Reals i els seus Efectes Aparents, no està de cap manera limitada a la
Tradició Mística. Al contrari, és bàsica en les dues branques de la Tradició
R1/L1(Racionalista /deductiva) i Empiricista, característiques de la Filosofia Occidental.
Considereu, p. ex. Heràclitus, Parmènides,
Plató (del Mite de la Cova al Republicà per excel·lència)... A
partir d’aquesta afirmació[194] clàssica del Positivisme Empiricista, a Marx li
encantava citar: “Si l’Aparença correspongués a la Realitat, doncs no hi hauria necessitat de[195]
la ciència.” – una afirmació que tant en
Einstein com els seus[196]
oponents a la seva Teoria-Quantum, des de Neils Bohr i l’Escola Ortodoxa de
Copenhague fins a Stephen Hawking, n’estan complement d’acord (independentment
de les seves teories radicalment diferents sobre
el que són les Causes Reals i les Aparences-Efectes).
3) Observeu,
en tercer lloc, la SUPOSICIÓ de què, a pesar del fet que les Aparences-Efectes
són Aparences-Efectes de les seves Causes Reals, són (més o menys)
diferents radicalment, qualitativament (no només quantitativament)
en classe (lògica, ontològica, epistemològica), en relació a les
seves Causes Reals.
4) Observeu, finalment,
que per molt “inferiors” que siguin en els seus atributs Lògics, Ontològics
i Epistemològics les Aparences-Efectes de les seves Causes Reals, les Aparences són, precisament com a tals, Reals!
Jo dic d’això La “Paradoxa Aparences/Realitat Número 1”.
La resposta a la pregunta: “Jo existeixo realment? segons la Lògica Racionalista:
1. Jo (Patrick Flanagan) Suposo que Jo Experimento.
2. Però, quina raó/justificació en la Lògica de la Meva
Experiència (la única Lògica que jo he de Suposar, per tant, que jo puc Conèixer) ens permet suposar que la Realitat
és tal com Apareix en 1? És a dir, quins fonaments tenen les meves Suposicions que la Realitat és tal
com jo Suposo que la Experimento? Jo Suposo que Jo Existeixo? Amb quin
dret puc Suposar QUALSEVOL COSA – i molt menys que les “Meves” Suposicions
tenen qualsevol validesa/veritat? Ex: La Suposició que “Jo” “Existeixo”.
3. Considereu la Lògica d’aquest Argument-Forma:
a) Jo Suposo que Jo Existeixo; per tant, “Jo”
HE D’Existir per tal d’Existir aquesta Suposició. Però amb quina Dret puc “Jo”
Suposar que la Suposició existeix? Fins i tot aquesta Forma de Pregunta Necessàriament
– m’apareix a mi en la meva Experiència – Begs the Q – que “Jo” Existeixo a fi de Suposar, ser
Enganyat (per mi mateix o per Un Altre), Dubtar, Pensar, Qüestionar, Experimentar....
4. “Jo” no tinc Cap Dret (Non-Q-Begging)
en Lògica—de Suposar RES, en conseqüència, No tinc cap dret de suposar que
“Jo” Existeixo per tal de (Condició Necessària) Suposar, Experimentar,
Ser Enganyat, etc., etc., o per tal de Suposar la distinció Aparença/Realitat:
o l’existència de RES. En conseqüència, no tinc cap dret de suposar l’existència
d’un Subjecte (Jo) de la Meva Experiència; ni que la Meva Existència Suposada
(=Experimentada) qua Auto-Subjecte d’Experiència
TINGUI una LÒGICA.
Però, d’acord amb la LE:
Les Proposicions (1)-(4) de l’apartat
anterior apareixen (en la Meva Lògica de l’ Experiència) com Equivalents
a les següents Proposicions, en quant a la Lògica del Meu Coneixement de
la Meva Experiència— o, de manera més exacta/precisa, la MEVA Experiència Suposada
(conjunt de Suposicions re. Exp.) del Meu Coneixement
de la Meva Experiència:
i) Jo Suposo
que Sé que jo Suposo que jo Sé que jo Experimento. Però aquesta Suposició és
totalment infinita-mulplicada, i Injustificada, suposant que:
a) Jo “Existeixo”
c) De fet (= Lògicament), jo NO PUC Suposar que jo Sé que Suposo RES – i molt menys que jo Existeixo com un Subjecte d’Experiència,
amb Coneixement capaç de Suposar, Experimentar, Saber ...
En la Meva Experiència Aparent de la Literatura
(Llibres) sobre Filosofia, que Jo Crec (Suposo) haver llegit, una condició
Necessària de la POSSESSIÓ Racionalista/Lògica
és: Pensar/Argumentar/Raonar que “Nosaltres” – “Un” – Pensador/Subjecte – HE/HEM
DE Suposar un conjunt (finit, tant petit com sigui
Possible) de Premisses Inicials “Lògicament” “Primitives” (Indefinides,
Injustificades, Simplement Suposades). Però “Òbviament” – “És Evident” (Sc:
Suposició!) no hi ha cap justificació Lògica per a aquestes
Assercions.
La
Lògica del Coneixement de l’Experiència /
/ La Lògica de l’Experiència del Coneixement
1. Quina
Lògica és Prèvia: la de l’Experiència o la
del Coneixement?
2.
La Identificació (Distinció?) d’Experiència
i Coneixement: Solució o simplement més Problemes?
3.
Jo Suposo que Jo Experimento = Jo
Suposo que Jo existeixo COM una Experiència SDE[197].
(Jo) = Jo Suposo que Jo (PF) existeixo
= posseeixo Auto-Identitat/Atributs que
em Distingeixen (Poders) = Caràcters.
4.
Jo puc
- No puc - saber qualsevol dels 3. Per què no? Per
què sí?[198]
5.
Puc – he de – Experimentar qualsevol
dels 3? Qualsevol dels 4?
6.
A fi de Suposar que
-
jo Existeixo a fi d’Experimentar (veritablement
o falsament), i/o
-
(és tota Experiència Necessàriament Real/Veritat?
Com PUC saber-ho?..),
jo
he de Suposar que existeixo a fi de Suposar que existeixo a fi de Suposar que
existeixo...
7.
En la Lògica Suposada de la Meva Experiència,
Apareix un Conjunt de Suposicions Lògiques (Conceptes)
en/de/sobre la MEVA Suposada Experiència/Coneixement. IM-possible escapar d’aquest conjunt generat per la Lògica,
pel Dret, Pre-Escèptics, Pre-Solipsístics (¿?). Però:
8.
No he d’Existir a fi d’Experimentar
aquest conjunt de Suposicions Lògiques, les quals dubten/neguen la Justificabilitat[199]
Lògica de QUALSEVOL Suposició per o sobre Qualsevol
Persona/Cosa[200] (entre Altres – en
conseqüència - la Suposició que Jo existeixo a fi de Suposar que existeixo (Experimentar,
Saber, Estar Enganyat...)
La
lògica del Coneixement de Mi Mateix i
la
lògica de la Meva Experiència
1. Quina és la Lògica Primària: la Lògica del Coneixement
de Mi Mateix? O la Lògica de la Meva Experiència?
2. És la meva Suposició que Jo “Existeixo” com un Auto-Subjecte
d’Experiència Únic capaç de Suposar i Experimentar una Experiència?
3. No He De Saber que Jo Existeixo, a fi de PODER[201]
saber Qualsevol Cosa?
4. Per què Suposo que Jo HE D’Existir a fi de PODER Suposar que Jo HE D’Existir a fi de PODER Suposar...?
5. Quin és l’estat de justificació
Lògica de tots els Aparents Conceptes Lògics
que Jo Suposo que Jo Aparentment Experimento, que Jo utilitzo/Suposo
en totes les Experiències[202]
Suposadament Aparents/Aparentment Suposades que jo Tinc de la meva
redacció de les frases anteriors?
6. És “Suposar” = “Aparèixer”?
Suposat = Aparent? — A quin Subjecte Suposada//Aparentment
Existent d’Experiències/Aparences/Suposicions?
Més sobre aquestes qüestions:
1. Puc/He de Saber sense Experimentar?
2. He de/Puc Experimentar sense Saber?
3. Puc Suposar sense Existir?
4. Puc Existir sense Suposar?
5. Puc Aparèixer sense ser Real?
6. Puc ser real (existir) sense Aparèixer així?
7. Puc ser [Real] sense Experimentar-ne? Sense Saber-ne?
Sense Suposar-ne? Sense Aparèixer-ne?
Lògica d’Experiència, Lògica de Coneixement
1. Les Paradoxes anteriors, infinit Q-Beggings, egresses, Escepticismes/Solipsismes Absoluts – Nusos Lògicament In-solubles
– són fruits Necessaris i inescapables de la
pràctica de R1/L1 .
2. D’aquí segueix[203]
– per al Racionalisme R1/L1 – que si JO TINC Coneixement/Experiència de la
Lògica de la Meva Experiència/Coneixement, la Meva Experiència HA DE ser
R1/L1[204] (deductiva?).
Més
sobre el PRINCIPI de la VIDA 15/4/92
(veure “Descripció del Principi” a la pàg. XX)
1. Cadascú
dels Principis d’Eros és al mateix temps una condició necessària i una “reflexió”
Infinita Tota/Parcial de l’altre. La LE és la Lògica de l’Experiència Humana.
L’experiència fonamental-original humana és la de la Vida, ser viu, existir.
La Lògica Eròtica de l’experiència humana
no coneix cap[205]
distinció entre viure i existir, entre “orgànic” i “inorgànic” (veure més
endavant sobre la Dialèctica i l’experiència
humana de la “mort”, com un moment natural, genuïnament unit de la Vida.) En aquest sentit profund, la nostra filosofia
d’Eros continua les grans tradicions de Saviesa Occidentals Pre-Socràtiques
per una banda, i del Buddhisme Taoista Oriental per l’altra, en l’experiència
compartida de l’Individuum com una part orgànica
integral del Tot natural Universal (animada i motivada per Eros).
En l’Experiència Humana, la condició necessària i suficient per tal d’existir
qualsevol Forma Real (part/tot) és que estigui en contínua Trans-Form-Moció. La Lògica de l’Experiència no coneix cap ODE
estàtic “inorgànic” Natural, humà o no-humà.
En termes “místics-religiosos”, la filosofia
d’Eros proporciona una justificació lògica per al Panteisme del “Deu-Natura” (Spinoza, Goethe, et altri):
Realitat (Eros, Deu) ÉS el Tot natural: si qualsevol Realitat Sobre-Natural
existeix, l’experiència humana no pot saber res d’ella[206].
En el mateix esperit
Natural-Filosòfic,
-
al negar l’intent de la Tradició
Racionalista d’imposar les seves separacions abstractes i artificials de l’ODE
Natural entre “orgànic”/”inorgànic”, viu contra existir,
-
al integrar la “mort” no com una
negació anti-natural, sinó com un “moment” en contínua transformació de les
parts del Tot natural,
-
i al Experimentar el Tot Universal
com una Unitat Genuïna (unida per Eros) de matèria i ment (intel·ligència),
la Lògica d’Eros (Experiència) reivindica i valida el que es considera “perenne” en filosofies Orientals tals com el Taoisme, els Upanishads (veure
Schrödinger), i també en les arrels lògiques “Animístiques” de la gran tradició
Pre-Socràtica.
Es tracta d’un reconeixement benvingut
(encara que tardà) de la bancarrota de “l’experiència” de l’ODE Natural com
a “matèria” “morta” del Racionalisme Occidental. En són símptomes
recents, p. ex. la Hipòtesi “Gaia” de Lovelock, i altres; les crítiques radicals
de la biologia ortodoxa de Gregory Bateson o Artur Koestler; i la tornada recent
a la concepció unificada-orgànica, original grega de la Natura (“Phisis”) en
la Física d’Illya Prigogine, en els seus models de la visió de l’Univers com
un Tot viu i intel·ligent.
A continuació (2.) examinarem el model del Racionalisme Occidental de l’Univers
mort en general, i de la “mort” en particular. És summament significatiu al respecte el que el Pare de la Psicologia
Racionalista Occidental, Sigmund Freud, en una crítica radicalment hostil de
la psique humana, va escriure:
“El
que l’hom primitiu considerava una cosa natural era la prolongació indefinida
de la vida – la immortalitat. La idea
de la mort només va ser acceptada més tard, i amb vacil·lació. Fins i tot per a nosaltres [Racionalistes –
PF] manca de contingut i no té cap connotació clara.” (‘Tòtem i Tabú’, 76)
2.
Des de la perspectiva de l’experiència
humana com a pràctica d’Eros, la filosofia (amor a la saviesa) pràctica de la Vida de cada part viva
del Tot natural, no és cap sorpresa que la “filo-sofia” de Racionalisme Occidental
sigui una filosofia de la Mort.
Per a nosaltres, en paraules del gran “panteista”
i filòsof Natural Eròtic Spinoza, “Una persona
lliure pensa en res sinó [en
tot menys en][207]
la mort; i la seva saviesa és una meditació
no de la mort, sinó de la vida” (Ètica, Part IV, Prop. LXVII). No obstant això, per Freud, no menys que per
Plató, el “veritable” sentit i valor de la “Vida” és la “Mort”. Per Plató, en
el millor dels casos, la Vida no és ni més ni menys que un mitjà necessari –
finit, ple de desgràcia i de dolor – del fi de la “Nirvana” infinita de l’alliberació
de l’esperit pur-abstracte-racional, lliure d’Eros, sense passió, incorpori:
Mort. La Mort d’Eros és el “naixement”
de la “Saviesa”: la contemplació eterna d’abstraccions Platòniques (El Bé, La
Veritat, etc.). Així, el veritable Filò-sof,
l’única filosofia vàlida i valuosa, amen la Mort, i tenen el propòsit de morir
tan aviat com sigui possible:
“No
és el que diem la mort una alliberació i separació de l’ànima del cos?”
“Per
suposat.”
“I
el desig d’alliberar l’ànima es troba principalment, o més millor només, en
el veritable filòsof: de fet, l’ocupació del filòsof consisteix precisament
en l’alliberació i separació de l’ànima del cos... els veritables filòsofs
fan del morir la seva professió...” (Plató, Phaedo: 67A-68B)
De la mateixa manera, Freud, en la
seva teoria de la vida humana determinada pel FBO[208]
(“Dialèctica” de la Vida i la Mort) interpreta la Mort no com un “moment”
Natural de la Vida, sinó com el Telos
de la Vida [“causa final”, en el sentit d’Aristotèlic, per la qual existeix
una entitat]:
“Si
acceptem com una veritat sense cap excepció que tot el que viu mor per motius
interns – tornar-se inorgànic una altra vegada – doncs estarem obligats a
dir que ‘el propòsit de la vida és la mort’, i amb la vista enrera, dir
que ‘les coses inanimades existien abans
de les coses vives.’ (Beyond the Pleasure Principle:
SE: Vol 18:38)
Per al Pare de la Psicologia Occidental (Racionalista),
no menys que per al Pare de la Filosofia Occidental Racionalista, la Mort
és l’origen, l’objectiu, el significat i valor de la “via” de la Vida,
definida simplement com una estació de ruta del ‘becoming’[209]
etern de la Mort.
El meu propòsit ara no és de el de criticar
la Metafísica de la Mort corresponent a la Tradició Racionalista, sinó el d’emfatitzar
i anticipar com és de poc intel·ligible tal Metafísica-Mor, des de la perspectiva
de la nostra Filosofia LE d’Eros, basada primer
i principalment en l’existència Natural i
en el seu becoming continu, lliure-creatiu:
el Principi de la Vida.
3. Al insistir en què, en l’Experiència humana,
l’Univers Natural, les seves parts i el Tot,
no és només “orgànic” sinó, a més, intel·ligent; en altres paraules, al
insistir en què, en l’Experiència humana, la Natura no coneix cap distinció
LR entre “Matèria” i “Ment”, la Filosofia d’Eros és capaç d’explicar el que
la LR, en principi, no pot en absolut conèixer, ni reconèixer, ni molt menys
descriure de manera adequada: el fet que al Experimentar qualsevol ODE Natural,
el SDE humà no només dóna sentit i valor al seu ODE immediat, sinó també (en
el mateix moment) rep sentits/valors recíprocs de l’ODE. Això és una cosa
que la LR, amb la seva concepció de “la Natura Objectiva, In-animada, sense
ment”, no pot conèixer com a principi.
Una raó fonamental de perquè cada Experiència
en cada “moviment” [=trans-form-moció entre el SDE i el seu ODE Natural donat]
és una Unitat Genuïna del Subjecte i l’Objecte(s) d’Experiència, és precisament
el fet que les Relacions de Trans-Form-Moció
Recíproques en qüestió són relacions
de Projecció i Introjecció (“simultànies”) de Significats/Valors –In-For-Mació—
de i entre el SDE i l’ODE. De manera més precisa, en qualsevol “moviment” donat
de l’Experiència, el SDE “simultàneament”:
1)
consumeix productivament i/o transforma
creativament, l’ODE donat, per la In-For-Mació que projecta al exercir els
seus poders Corporals, Emotius i Mentals sobre ell;
2)
es consumeix productivament i/o transforma
creativament ell mateix (qua la Totalitat de subconjunts de Poders Experimentals
Corporals, Emotius i Mentals) per i a través del procés d’Introjecció
(Internalització) dels Significats/Valors “donats” (en la forma de Matèria Prima
i de causes i condicions Simultànies).
Tal
In-formació/Trans-formació mútua i simultània de la UG del SDE i l’ODE, que
és l’Acte d’Experiència en aquell moviment – una Experiència meva, “veient el sól”, per exemple – és possible perquè,
però no només perquè, tots dos, el SDE i l’ODE, com a parts/tots de la Natura, són capaços de donar/rebre
Significats/Valors. En altres paraules, pensem
que la Natura, en totes/qualsevol de les Seves parts, és alhora viva
i intel·ligent (UG de “Matèria” i “Ment”, en termes tradicionals Racionalistes-Cartesians).
Per repetir,
aquesta conclusió, element natural i necessari en la nostra Lògica Eròtica
de l’Experiència, és completament inintel·ligible
per a la ment hubrística, auto-enganyada, destructora
de la Natura, auto-discapacitada, de l’Hom “Racional” Occidental Pro-Methean.
Per a aquesta
ment, l’Hom sol, en paraules de Protàgoras, “és la mesura de totes les coses”.
Mentre que en Heràclitus, en el Taoisme,
o en la Filosofia d’Eros, Logos, Tao i Eros
són la mesura definitòria de totes les coses. Per a nosaltres, l’Hom
pot donar significats i valors al seu ODE Natural quan, i només qua,n està obert
a rebre Significats/Valors mútuament/recíprocament, in-formant/trans-formant
el seu Entorn Natural no-humà en cada/qualsevol moviment. Com un nadó recent-nascut
i indefens (o, millor, inter-uterí), l’Hom depèn completament del seu coneixement
Natural (innat, inconscient), i de la seva obediència a les lleis de la
Necessitat Natural (les Lleis de la “Física”) que determinen cada aspecte i
moment de la seva existència corporal, biològica, emocional, mental i espiritual.
Donat que nosaltres, els SDE’s humans, amb els nostres Poders Corporals, Emotius i Mentals,
estem literalment animats, units,
motivats i dotats d’una Identitat a través
de totes les Trans-Form-Mocions per l’Eros Espiritual, la Filosofia d’Eros
no té cap necessitat de postular un Esperit/Ànima, separat i independent,
com fan Plató, Descartes o els demés Racionalistes,
Occidentals o Orientals. Tots i cada subconjunt Part/Tot (infinita) dels Poders
Humans Corporals, Emotius i Mentals,
està posseït, animat, carregat
amb – viscut per – l’Eros Espiritual; totes
i cada part macro/micro, fins a la unitat més petita Corporal,
Emotiva i Mental, en el SDE.
Just al principi
del Racionalisme/Civilització Occidental, els grans Filòsofs Pre-Socràtics ja estaven lamentant
la “Sordesa” de l’Hom Pro-Methean Occidental
en relació a la “música de les esferes celestials” (Pythàgoras), els Ensenyaments
Savis de Logos (Heraclitus)... Ja en aquell
moment, a l’alba de la Civilització Occidental, l’Hom Pro-Methean, amb el seu desig/ambició hubrístic, narcisístic, de ser “la mesura de totes
les coses”, s’havia obsessionat (posseït) pel poder lògic/ instrumental
dels seus Mitjans -tècnics i d’altres- de dominar i transformar la Natura en
termes de la seva Imatge projectada. Tan era així que aquest Hom estava Ofensivament
Cec als “Missatges” —trans-formant Significats i Valors, encarnats[210] en
les Lleis de Natura/Principis de la Necessitat Natural— que la Natura li enviava
constantment . Suprem entre tots aquests “Missatges” de la Natura era/és que
la condició necessària per a la Sanitat (Salut) de qualsevol part viva del Tot
natural, és la necessitat de viure en harmonia, en la mesura o proporció naturalment-determinada,
i no abusar, violar o trans-gredir el que és Naturalment “bo”: viure en obediència
Natural a la satisfacció de les seves necessitats Naturals—ni més ni menys.
Tan aviat
com l’Hom Occidental Pro-Methean procura aïllar-se
de la Natura en violació d’aquesta llei natural suprema Tot/Part, i insensatament procura
ser ell sol, de totes les criatures vives, la mesura de la Natura, talla
els arrels font-de-vida en la Natura, i es converteix, no en una Part Amant-de-Natura,
Integrat-Naturalment, sinó en el principi destructiu o l’encarnació de la Mort,
la destrucció de la Vida: començant amb la seva pròpia Natura Eròtica, i estenent-ho
a la resta de la Natura no-humana (el planeta, el cosmos... l’Univers).
Veiem aquí que
un Principi crucial de Viure harmoniosament amb la Natura (a diferència de Morir
discordantment en contra d’ella), és el de viure Obertament, ni defensivament
ni ofensivament, amb respecte a les condicions Naturals de la seva pròpia
Existència. Tal habilitat Oberta, sense Defenses, de donar i rebre,
sense Auto-repressió o qualsevol altra repressió o dominació o destrucció, és
precisament idèntica a la condició d’Experiència descrita amunt. Només vivint
Eròticament, harmoniosament integrat, pot el SDE viure Naturalment (Experimentar
Naturalment). L’Hom/Ment Racional Occidental, va “viure” (dominar, reprimir,
destruir) segons el seu Poder-Projecció Defensiu/Ofensiu, i només pot encarnar, “viure”, ser el Principi de
la destrucció i la Mort de la Natura – la seva pròpia i la del Tot natural.
Els Principis
de la LE (Eros) ens diuen que Viure harmoniosament
(Saludablement) amb la Natura (integrades la Naturalesa Humana (NH) i la Natura (N)) és Viure Obertament
(ni Defensivament ni Ofensivament).
També, en la
nostra Filosofia Eròtica de Viure, es defineixen
les relacions entre l’Experiència i la Felicitat. Quines són les condicions
de la Felicitat? En la LR, la Felicitat està definida com un Fi, la realització
del qual requereix la possessió i l’exercici de varis Mitjans o instruments
de dominació de l’Hom i la Natura: poder econòmic, poder estatal (polític),
poder “científic” (tècniques pures i aplicades per a la dominació/manipulació
de la Natura en la imatge de la LR “Ciència”), poder psico-sexual (en Marit/Dóna,
Amistats, aventures, relacions intra-familiars),
el Treball com a mitjà de poder... En cada cas, auto-impressionat en els seus
Mitjans-Fins auto-creats lògica de dominació instrumental, la qüestió per al
Racionaliste és: “Quins Mitjans (Monetaris, Polítics, Tècnics, Sexuals)
em donaran el poder de fer-me Feliç (realitzar el Fi de la Felicitat)?”
En contrast radical,
Viure Sàviament en la LE, com al Tao, defineix (valora) la Felicitat
NO/MAI com un Fi a ser perseguit a
través de l’exercici “Racional” de Mitjans de Poder “racionalment” seleccionats,
sinó com la conseqüència necessària, natural de Viure (Amar, Crear...
en una paraula, Experimentar) lliurement, Obertament i sense Instruments,
en harmonia integral amb la Natura.
Recercar la Felicitat com un Fi Directe que s’ha de guanyar amb l’exercici Ofensiu/Defensiu de Mitjans instrumentals és necessàriament i a priori una garantia del fracàs. La Felicitat és una conseqüència natural o condició d’un organisme/animal, humà en el nostre cas, al viure (exercitant els seus poders Experiencials) en harmonia amb la natura, Obertament i sense instruments, començant amb la seva pròpia Naturalesa com una unitat genuïnament integrada dels poders Corporals Emocionals i Mentals. El Subjecte Racionalista Auto-reprimit, des-integrat, Parts/Tot, mai pot aconseguir la Felicitat. Al contrari, el Fi definitori, o el Repte, o el Principi de la “Recepta Racionalista” Psico-Analítica del Freud per a la Felicitat Humana – on Id [Naturalesa Humana no-reprimida – els Instints Eròtics Humans sobre tot] was there [Rational] Ego shall be” (New Introductory Lectures: 112)[211] – és en realitat una recepta que garante
-
