Part
I: Teoria
a)
Preliminars Metodològics
a-1) El mètode d’exposició de la teoria
7
a-2) Les condicions d’adequacitat de qualsevol teoria sobre
la Realitat 9
a-3) Les condicions d’adequacitat de la
LEES
(Lògica Eròtica Experimental
i subjectiva)
15
a-1) El mètode d’exposició de la teoria
Utilitzant el xerroteig dels “metodologistes” de la “filosofia
de ciència”,
el meu mètode al llarg d’aquesta exposició és “hipotètic-deductiu”.
El seu significat és senzill:
i)
Com
a PRIMER PAS, es presenta la teoria (en aquest cas, la meva Teoria Eròtica
de la Naturalesa Humana, però podria ser qualsevol teoria, relacionada amb
qualsevol subjecte/objecte de l’experiència humana, tot i que alguns objectes
de l’experiència humana són [al menys
aparentment] “irreals”).
(1) en total generalitat “abstracta”, com quelcom vàlid universalment en la seva aplicació (abast), però en
unitat genuïna amb qualsevol aplicació concreta,
particular, al món-real.
(2) com a sistema de deducció lògica, o sistema
deductiu. Això significa:
(2.1) Primer, s’assumeix un conjunt finit de conceptes,
definicions, premisses i regles d’inferència deductiva. I entre altres, també caldria especificar aquí les nostres/seves
condicions per considerar-la “ADEQUADA”, a tres nivells: adequació
descriptiva (ADe), explicativa (AEx) y avaluativa (AAv)) .
(2.2) Segon, en aplicar les regles d’inferència,
s’arriba a inferències o conclusions (que
es dedueixen del conjunt finit
aquestes tesis constituents de la teoria).
(2.3) En aquest primer pas no es fa cap intent de
justificar la veracitat, la correcció o l’adequació de les assumpcions inicials. Aquesta serà la tasca de la segona etapa
de la construcció de la teoria.
ii)
Ara, i només ara, ve el SEGON PAS/etapa: l’intent de demostrar, per referència a l’espectre (el conjunt) més ric possible de fets de l’experiència
humana, l’adequació al món-real (descriptiva, explicativa i avaluativa) de les conclusions deduïdes hipotèticament
del conjunt inicial de suposicions.
Això
consisteix en confrontar la teoria:
(I) amb fets d’experiència
seleccionats o presentats (pel
teòric i/o pels seus oponents)
(II)amb les condicions (criteris)
d’ADe, AEx i AAv (d’Adequació Descriptiva,
Explicativa i Avaluativa) especificades prèviament pel teòric.
En principi, aquest procés/projecte de confrontació “empíric” de la teoria
(conclusions deduïdes hipotèticament, suposicions inicials i adequació metodològica de les inferències amb els fets
de l’experiència, és interminable. En la pràctica, en qualsevol etapa d’ una
teoria, ha de ser possible demostrar
- l’adequació o inadequació
relativa (relativa a totes/qualsevol de les teories competidores o alternatives [i/o
complementàries] en qüestió
- i, també,
la seva adequació o inadequació relativa a les normes d’adequacitat
especificades prèviament entre les assumpcions.
Observeu que una teoria podria ser adequada en una dimensió (ex. ADe), sense ser, necessàriament, adequada en
altres (AEx o AAv). Cada tipus
d’adequació ha de ser provada/demostrada de manera independent. El fracàs
en adonar-se d’això, i per tant de no fer aquestes distincions i de no comprovar cada tipus d’adequació
de manera independent, n’és
un dels trets característics de totes les teories, pures i aplicades, en els
diferents camps de coneixement (filosofia, física, psicologia, economia, política,
religió, art, etc., etc.). És, o hauria de ser evident, que tal fracàs també
ha tingut les conseqüències més terribles
i pernicioses en i pel coneixement humà, la cultura i la vida (lliure
creativitat), en tots els camps (veure “Aplicacions Pràctiques i exemples
concrets” per a més discussió i detalls).
Aquest mètode es diu “Hipotètic-Deductiu”,
ja què:
-
Els elements
del conjunt finit inicial assumit són hipòtesis, i així, qualsevol de les conclusions deduïdes d’ells és hipotètica.
-
I és “DEDUCTIVA”
en lloc “d’INDUCTIVA”, ja què la intenció és que les seves conclusions siguin producte d’estricta lògica
(donat el conjunt inicial d’assumpcions), sense referència a, o dependència
de fets particulars, concrets, de l’experiència.
Contrastant-hi radicalment, en teories d’inferència “inductiva”, qualsevol
conclusió només està “justificada” si pot ésser “induïda” de fets particulars
de l’experiència.
Jo considero tot el mètode “inductiu” com a immanejable, bàsicament inadequat
metodològicament,
i en
el millor dels casos, símptoma de la ideologia
empirista imperant.
a-2) Les “condicions d’adequacitat”
de qualsevol teoria sobre la Realitat
Quines
són les condicions que qualsevol teoria
amb pretensions d’aplicació al “món real” (i no només al món platònic”
de les idees), en el nostre cas, una teoria sobre la “naturalesa humana” (NH),
ha de satisfer? Crec que hi ha
tres conjunts de condicions:
1) Condicions
d’Adequació
“Descriptiva” (ADe)
Qualsevol teoria de NH aplicable al món real ha
de descriure adequadament característiques dels “fets” de l’”experiència”
humana. A la secció II suggereixo
la sèrie de normes que serien condicions d’Adequació Descriptiva (ADe) de
qualsevol teoria de la NH.
2) Condicions
d'Adequació
Explicativa (AEx).
Una teoria només és lògicament (necessàriament) bona
(“vàlida”) en la mesura que té el poder (l’habilitat, la capacitat) d’explicar
adequadament els fets que descriu, i aquesta adequació explicativa consisteix
en demostrar com els fets descrits són deduïbles sistemàticament de les lleis
causals de la teoria;
ja que una explicació adequada d’uns fets descrits només pot consistir en
llur deducció sistemàtica mitjançant aquest
conjunt de lleis causals. Tota explicació adequada és (sistemàticament) llei-causal,
i per tant és necessàriament (lògicament)
adequada només en la mesura que ho siguin les lleis causals especificades
(requerides) per les Condicions d’Adequació Explicativa de la teoria.
A la secció II, especifico les condicions d’AEx que
crec que qualsevol teoria de NH ha de satisfer.
En la Teoria, i en conseqüència en la pràctica, hi
ha una unitat genuïna entre les Condicions d’ADe i AEx de la Teoria. Les
condicions d’ADe determinen fonamentalment i efectivament els “fets” que la
Teoria no solament ha de descriure sinó també explicar, si vol ser adequada.
Així com les Condicions d’ADe especifiquen tant
a) els
“fets” que necessiten explicació com
b) b)
el que constitueix una descripció adequada d’aquests fets,
igualment
les Condicions necessàries d’AEx de la Teoria especifiquen recíprocament tant
a) els
“fets” descrits com
b) el
que constitueix una explicació adequada d’aquests fets.
3) Condicions
d’Adequació Avaluativa (AAv)
Tots els conceptes humans, tant si són innats, o creats espontàniament (mitjançant la utilització
d’aquests poders cognitius innats) o adquirits (mitjançant la utilització
dels conceptes innats i/o dels lliurement creats) són necessàriament, com
a expressions de la naturalesa humana, una unitat genuïna de la descripció,
l’explicació i la normativa (avaluació). El fonament que sosté totes les descripcions i explicacions, a
fortiori, de totes les afirmacions d’adequació descriptiva i/o explicativa,
és el judici (“fets” – específics o variables) referent a si les descripcions o explicacions en qüestió són
“correctes”, “veritables”, “vàlides”, en una paraula, “adequades”.
L’afirmació “ara el gat està davant meu a l’estora” pressuposa un
judici
sobre la veritat i adequació general de l’afirmació. L’experiència humana,
i el coneixement que ens dóna, són essencialment una funció determinada (lliurement)
per les concepcions humanes. I la concepció humana (formació del concepte)
és sempre necessàriament jutjadora
(avaluadora). Pensar, experimentar o saber és jutjar. L’Home és l’Animal
Avaluador per excel·lència.
Ens caldrà descriure les Condicions d’Adequació Descriptiva, Explicativa i Avaluativa que crec que
tota Teoria de la NH ha de satisfer, explicar-les, i valorar-les (demostrar
la seva Adequació).
Més qüestions sobre l’Adequacitat d’una teoria (11/5/90)
I Adequació equival a veracitat
11
II Qualsevol teoria inclou uns criteris metodològics
12
III Independència de cada dimensió d’adequació 12
IV L’Adequació varia amb l’espai i el temps 13
I.
Adequació equivaldria a veracitat
L’”Adequació”
és NORMAtiva (conjunt de normes),
és a dir, d’una manera més genèrica, un Principi avaluatiu. La “veritat”,
per exemple, és una categoria normativa, avaluativa per excel·lència. Postular la “veritat” com a objectiu, fi o
meta d’una teoria és postular un valor. Per provar l’adequació avaluativa
de la veritat només cal reconèixer que la resposta a la pregunta que
es fa el buscador de veritat:
“-
Per què les falsedats, l’absurd o les mentides no poden considerar-se com
a objectius de la teoria? ,
o
a l’afirmació que “les falsedats, les mentides o l’absurd són tan adequats
com la veritat com a objectiu de la teoria” ,
només
pot ser: jo valoro la “veritat” i la prefereixo a les falsedats, mentides
o absurd. Si l’oponent es manté en la convicció que
la “veritat”
no és l’objectiu més adequat de
la teoria, aleshores tant el buscador de la veritat com el defensor de falsedats,
mentides etc. han de reconèixer que tots dos estan emprant “veritat”/”falsedat”,
o sigui “adequat”, necessàriament en un sentit avaluatiu-normatiu.
II. Qualsevol teoria inclou uns criteris metodològics
Qualsevol teoria inclou necessàriament
(com una part unida genuïnament) els seus propis criteris metodològics, el
qual vol dir les seves condicions d’Adequació, ADe, AEx, i AAv.
Qualsevol
teoria, explícitament o implícita, “conscientment” o “inconscient”, consistentment
o inconsistent, adequada o inadequada, necessàriament inclou (en el sentit
que pressuposa i implica) un conjunt de
criteris d’ADe, AEx, i AAv. L’adequació de les condicions d’Adequació explícites/implícites
d’una teoria és una qüestió a part. La negació d’aquesta
proposició, la insistència en la seva falsedat metodològica o inadequació,
és una instanciació o demostració auto-refutant de la veritat d’aquesta proposició
universal. Intentar, per la via de l’impossible, negar-la ,o provar la veritat
de la seva negació, només és possible mitjançant l’aplicació de criteris metodològics
alternatius.)
III Independència
de cada dimensió d’adequació
L’adequació de cadascuna de les tres subsèries de condicions
d’adequació (ADe, AEx, i AAv ) és independent, [i necessària] i ha d’ésser defensada, examinada i
avaluada independentment.
Una de les ideologies/pràctiques
més perjudicials en la història de les teories occidentals sobre filosofia
natural/ciència (unitat genuïna de la saviesa – sophia – i del coneixement
de la Natura – ciència –) ha estat l’acceptació o rebuig de teories en
massa, en conjunt, com a blocs únics on cal triar o tot o res, sense discriminar
quines parts són falses, quines són relativament adequades, quines relativament
inadequades... En la pràctica s’ha ignorat gairebé totalment la necessitat
de distingir i avaluar per separat les dimensions d’Adequació Descriptiva,
Explicativa i Avaluativa de cada teoria.
Més precisament,
si, com en el cas de la teoria Eròtica de la NH, la teoria és “hipotètica-deductiva”,
és a dir, consistent en:
a) Un conjunt
finit d’assumpcions o hipòtesis fonamentals: conceptes, definicions, premisses
i regles d'inferència deductiva.
b) Les conclusions derivades de a) i per a)
c) Els criteris d’ADe, AEx i
AAv,
haurem de considerar que la teoria és estrictament una Unitat Genuïna de a), b) i c).
Qualsevol teoria és estrictament,
una Unitat Genuïna de a), b) i
c).
IV. L’Adequació
varia amb l’espai i el temps
El concepte d’Adequacitat (on Descripció, Explicació o Avaluació estan en Genuïna
Unió) al mateix temps és una Unitat genuïna
triplement relativa:
1) És relativa a la sèrie
total de teories alternatives, competidores, diferents, rivals, existents,
i aplicades o aplicables en el camp de l’explicació en qüestió en cada espai-temps.
Els membres i la cardinalitat (magnitud) d’aquesta sèrie variaran necessàriament
en i per damunt de cada espai-temps.
2) És relativa al que és “empíric”
– és a dir, en termes no-ideològics,
les condicions de prova experimentals (factuals). Això també variarà
necessàriament de situació a situació en i per damunt de la funció de l’espai-temps.
Una de les claus determinants d’aquesta variabilitat de situació en les condicions
de prova experimentals és precisament la naturalesa variable dels Subjectes
Humans d’Experiència teoritzadors (els poders que exerceixen, llurs estils
d’exercir-los) i llurs teories (els productes d’exercir els poders d’experimentar
d’aquests Subjectes). Aquesta és la paradoxa (verídica) de la co-determinació
dels “fets” (d’experiència) per la “teoria” (de l’experiència) i inversament.
Així com les condicions de prova factual determinen crucialment (en part)
l’ADe, AEx i AAv de qualsevol teoria, també fa el mateix el contingut d'aquesta
teoria amb aquestes “condicions de prova”. Tots
els criteris d’ADe, AEx i AAv es compten entre els determinants crucials dels
“fets” d’Experiència de qualsevol situació variant espacial-temporalment.
3) És relativa als productes de 1)
i 2): l’estat de “coneixement” en qualsevol situació i en qualsevol
espai-temps serà necessàriament una funció variable de a) i de b).
En altres paraules, una teoria pot ser
jutjada en l’espai-temps o
situació 1, per exemple, Descriptivament Adequada, Explicativament IN-adequada,
i Avaluativament IN-adequada. Però, més tard, en un espai-temps o situació
2, pot resultar una sèrie completament diferent d'avaluacions d’adequació.
L’estudi de les causes psicològiques i socials d’aquestes avaluacions
“intel·lectuals” històricament variables pertany a la ciència inexistent de
la psicologia de les idees.
a-3) Les condicions d’adequacitat
de
la Lògica Eròtica (LEES)
Condicions d’Adequacitat
Descriptiva (ADe)
15
Condicions d’Adequacitat Explicativa
(AEx) 15
Condicions d’Adequacitat Avaluativa
(AAv) 16
Condicions
d’Adequacitat Descriptiva (ADe)
El que s’acaba de dir generalment
sobre la “veritat” s’aplica a fortiori a conceptes metodològics més
específics com ara “descripció” o “adequació descriptiva”. Tot parlant d’una
forma molt aproximada, una proposició o teoria és descriptivament adequada
si descriu veritablement els
fets de l’experiència en qüestió, en el camp que sigui.
Però, com amb la “veritat”,
un “oponent escèptic” podria argumentar: “Perquè una teoria ha de
descriure veritablement els fets? Per què no podria descriure’ls malament,
caricaturitzar-los, pintar-los del color que sigui, fer qualsevol cosa diferent
a descriure'ls? I la resposta que sigui, a l’igual que la pregunta escèptica,
només pot donar-se (justificar-se) en termes de Principis normatiu-avaluatius.
Condicions
d’Adequacitat Explicativa (AEx)
El mateix s’aplica als conceptes
d’”explicació” i d’ “adequació explicativa”. Aproximadament una Teoria (T)
explica una sèrie donada / seleccionada de fets d’experiència (F) si (i només si) les lleis causals (L1) que
regulen el conjunt de causes (C) (poders
reals postulats) assumides en la Teoria (T) permeten deduir els Fets (F) a
partir de les Lleis i del conjunt de Causes (Ll) + (C) com a llurs efectes
(lògicament) necessaris.
Dit d’una altra
manera, explicar adequadament seria
explicar lògicament)
Evidentment considero l’Explicació,
en aquest cas l’Adequació Explicativa, com una característica normativa essencial de qualsevol teoria.
Però si un oponent escèptic
diu: “No estic interessat en causes, en explicacions causals a fortiori,
en explicacions causals adequades. Prefereixo el caos, l’atzar,
simples afirmacions de probabilitat estadística (com en el cas de la Teoria
Quàntica Ortodoxa oposada a Einstein), o
el que sigui, aleshores no podrà refutar la presència normativa avaluativa
sobre bases purament lògiques o factuals, encara que assumís, contràriament
als fets, que les categories de “fet” i “lògica” no són
també, a la seva manera peculiar i distintiva, conceptes normatiu-avaluatius.
A l’Annex 3 es
pot trobar un exemple que ajuda a comprendre
que els conceptes de la “lògica” també són normatius.
Condicions
d’Adequacitat Avaluativa (AAv): ??? (falten)
6/4/90 9 del
matí
b) La Lògica (Eròtica)
de l’Experiència Humana
(primer
model-aproximació)
1. Qualsevol
acte d’Experiència E és una unitat (un tot, una totalitat: una total-ització
dinàmica) genuïna/complexa d’unitats
genuïnes, és a dir, un conjunt (classe) unit genuïnament
(propi i sobreposat) de sub-conjunts (classes), cada un dels quals
és en si mateix, més o menys, una unitat complexa i genuïna de membres de
la subcategoria. En termes de teoria de la parts/ tot, qualsevol experiència
és un Tot genuïnament unit (UG) de parts genuïnament unides. En el text a
continuació, en lloc de parlar de classes i sub-classes, parts i tots
en abstracte i amb estadístiques, prefereixo
parlar dinàmicament (existir és
transformar) de les relacions dinàmiques
(contínues) de la totalització (unitat genuïna) entre els elements constituents de qualsevol Experiència E.
Més específicament, qualsevol E és una totalització
(UG) de les següents sub-totalitzacions (UG’s):
A)
Un conjunt, més o menys complex, (motivat per Eros) de propietats qualitatives,
quantitatives, mentals, físiques i
emocionals (on cada “complexitat” és ella una totalització en GU). Aquesta
primera totalització constitueix el SUBJECTE D’EXPERIÈNCIA (SDE).
B) Un conjunt, més o menys complex, de:
i) condicions
materials, o matèria prima de l’Experiència
ii) condicions
estimulants
iii) condicions causals,
La totalització
de (b) en GU constitueix els OBJECTES D’EXPERIÈNCIA (ODE) del Subjecte,
el quals, com veurem, en unitat genuïna amb (a) (el Subjecte d’Experiència),
constitueixen les condicions ontològiques d’existència.
2. Adoneu-vos, com
una conseqüència crucial
del model eròtic d’Experiència, de la
necessitat lògica de la Unitat Genuïna entre l’ontologia (la Realitat
= les Experiències)
i l’epistemologia (el coneixement
i els models humans de les pròpies experiències:
a) És una veritat necessària i radical que els
éssers humans poden experimentar, i en conseqüència, conèixer, sols a través
de les seves pròpies experiències (de qualsevol realitat i de cada ésser humà).
Nosaltres no podem tenir, com a qüestió de necessitat lògica, coneixement
directe, que no sigui experiencial,
de cap aspecte de la Realitat. Qualsevol forma real o suposada de coneixement,
-- sigui Racionalista, Empirista, Positivista, Intuïtiva, Mística... o de
la forma que sigui, és una forma específica de l’experiència, el producte
directe o indirecte de l’exercici dels corresponents coneixements-poders (genuïns
o suposats) en qüestió. (Nota a constatar per futures elaboracions-models:
cada acte de coneixement és necessàriament una (característica
de l’) experiència, però no al contrari: cada experiència no genera necessàriament o produeix un acte de coneixement).
Per conèixer
qualsevol ODE, hem de tenir-ne l’experiència. La conseqüència és que podem conèixer, per tant, experimentar,
únicament el nostre món (real) d’experiències,
donat que tot coneixement és (una sub-classe pròpia d’) experiència.
b) Específicament,
els ODE dels que podem tenir coneixement
a través d’experiència, són, com a molt, formes que s’apareixen (equivalent a dir els Efectes) de les seves corresponents
Causes Reals, de les quals no podem tenir experiència directa (en conseqüència,
coneixement directe).
Nosaltres podem tenir coneixement directe a través de l’experiència d’un ODE
donat, però aquestes són, necessàriament, algunes de tot l’ampli espectre
de formes que se’ns apareixen com a efectes (expressió) de les seves causes
reals.
Com a llei general de l’experiència humana,
podem experimentar, d’aquí conèixer, les
causes reals sols indirectament; és a dir, per inferència, a través d’algunes
de les infinites formes (efectes) d’aparèixer.
c) En particular,
la forma específica de com els éssers humans experimenten, i per tant, coneixen
lògicament és, en termes del que jo dic la
Llei Universal Inversa (L2): Les causes reals s’expressen o apareixen en l’experiència
humana a través dels efectes que s’experimenten.
Igualment, el que se’ns apareix en l’experiència és una funció invertida
de les seves causes. [[Posar
exemples]].
d) Les APARENCES són REALS:
El fet
que la GU de les L1 i L2 caracteritza
l’experiència humana, esdevindrà evident més avall, quan examinarem la
lògica de les lleis d’Eros en l’experiència humana. Així les aparences – efectes tal i com són experimentats pels humans -
són reals: si no ho fossin, no serien—no podrien ser formes
d’aparença-efectes de les seves causes reals (inferides). Remarco aquest fet fonamental
ja què, des de Plató, l’assumpció dominant en la tradició filosòfica Occidental
és que les “aparences” són irreals
(veure: ‘Història de la filosofia
occidental’, de Bertrand Russell; o també, ‘Els problemes de la filosofia’.)
3. Una conseqüència de (1-a) és que és erroni en principi, i més concretament,
a la pràctica, parlar d’experiències
[i/o de coneixements] “purament mentals”, “purament
físiques” o “purament emocionals”. Així doncs, per exemple, mentre la
naturalesa de les concepcions dels humans individuals (idees, sentits i valors, assumpcions o creences sobre el
que existeix o sobre el que hauria d’existir) condiciona profundament la naturalesa
de qualsevol Experiència, aquestes concepcions són necessàries, però no
suficients, per a l’Experiència Eròtica. El
mateix s’aplica al respectiu exercici
de la necessària sub-classe dels propis poders físics i emocionals
necessaris, però sols conjuntament suficients, per a qualsevol acte d’Experiència.
Per exemple: Considereu la meva experiència
d’aquesta tassa (de té iogi), a la taula davant meu, mentre escric. Per tal d’experimentar-la com una “tassa
de té Iogui” – i no com un elefant, una vara de pa, o una zebra disfressada
del meu estudiant favorit de filosofia – com
a mínim, les següents condicions (lògiques) són simultàniament necessàries
i suficients en el seu conjunt:
He de “veure”
l’objecte d’experiència COM “una tassa de té”. En primer lloc, això, com qualsevol
altre acte de visió, és mental (conceptual): sense una concepció innata,
intuïtiva, adquirida empíricament (apresa) o d’altra manera creada lliurement,
jo no podria projectar a l’objecte el sentit i valor: “aquesta tassa de té
iogui”, constituent de la meva interpretació o reconeixement de l’objecte
COM “una tassa de té iogui” i no.....
ALTRES QÜESTIONS:
En el seu significat grec, veritable o original
(“etimologia”), “Filo-sofia” vol dir “amor de la saviesa”.
I
segons les tradicions de Saviesa més antigues, Occidentals o Orientals, la
“saviesa” comença amb l’Auto-Coneixement: “Coneix-te Si Mateix!”, en les paraules
dels Oracles Dèlfics, anticipant el Principi
conductor de la Saviesa Socràtica. La
meva Filosofia Eròtica continua aquesta tradició, procurant fer una contribució
original a ella.
Si l’Auto-Coneixement és el punt o origen
de partida lògic i necessari de la Saviesa, segueix que el subjecte lògic
de Saviesa/coneixement, definida de la manera que
sigui, és
el mateix Individu humà, o Subjecte
d’Experiència (SDE). Amb aquest Principi,
la Filosofia Eròtica d’Experiència està completament d’acord.
Per altra banda:
-
El Principi Fonamental de la Filosofia Eròtica
d’Experiència és que jo només puc conèixer la meva pròpia Experiència,
-
En la MEVA Experiència, com a Subjecte lògic
de la Meva Experiència (SDE), no puc Experimentar la Teva Experiència,
ni la de qualsevol Altre, humà o no-humà.
-
Per tant en termes dels Principis lògics del
Meu Coneixement-a-través-de l’Experiència, tu, junt amb tota Altra entitat
humana o no-humana, ets, lògicament, un Objecte de la Meva Experiència (ODE).
Què, com, si, en quins termes, tu (o qualsevol Altre ODE) m’Experimentes a
mi, només tu ho pots dir. En la Lògica de
l’Experiència (LE), com a qüestió de necessitat lògica, el Subjecte lògic
d’Experiència és el Subjecte humà Individual.
-
Segueix que qualsevol generalització
en relació a l’Experiència /Coneixement
/Saviesa de qualsevol Altre Humà (o No-Humà), a qualsevol nivell d’abstracció
lògica, social o biològica (des del nivell de l, s, o b individu, passant
per cada nivell d’inter-acció de grup, fins al nivell de l’Espècie humana
sencera – ha de ser vàlid en la meva Experiència.
-
És a dir, la condició necessària per tal
d’ “universalitzar” o generalitzar els conceptes/principis del meu
“Auto-Coneixement” – és que admetin tal generalització de (la lògica de)
la Meva Experiència altres humans.
30/3/90 9 del
matí
La
Teoria Eròtica de la Naturalesa Humana
ÍNDEX:
-
EXPOSICIÓ de la Teoria
21
-
Les SUPOSICIONS BÀSIQUES
o assumpcions de la Teoria
36
-
Els PRINCIPIS
de la Teoria
39
-
Els Principis d’EROS
50
-
CRÍTICA de les LÒGIQUES RACIONALISTES
(LR)
des de la LÒGICA ERÒTICA
(LE)
56
-
L’Esperit d’ Eros, la filosofia necessària
per al nostre temps
59
Exposició de la Teoria
1. Per a cada entitat, existir és moure,
o amb més precisió, estar en trans-form-moció contínua i dinàmica. Sense moció (trans-form-moció), no hi ha
existència.
2. Això és particularment
veritat per a tota entitat amb vida (una “entitat” seria qualsevol cosa que se suposa o s’experimenta
com a existent). Aquí, ingènuament, suposo la distinció entre entitats “no-animades” i “animades”.
Més tard, parlaré amb menys ingenuïtat.
3. Això és en conseqüència
veritat per al sub-conjunt propi d’entitats “animades” que diem “humans”: existir suposa
estar en trans-form-moció contínua i dinàmica.
4. Aleshores,
quines són les formes en trans-form-moció
contínua, que constitueixen l’entitat humana amb vida?
5. <
-
